Fundador i soci del Xiringuito X, tècnic de Joventut de Castelló d'Empúries o entrenador de bàsquet són algunes de les activitats que atapeeixen l'agenda del castelloní des de fa més de 25 estius amb l'estima pel territori i l'ecologisme com a teló de fons.

Fa cinquanta-un estius, va néixer Agustí Puig Canet (Castelló d’Empúries, 30 de març del 1970), una cara ben coneguda per a molts. Per la seva dona i els seus «meravellosos» fills d’onze i quinze anys, per la canalla castellonina com a tècnic de Joventut o pels amants del bàsquet per la seva faceta d’entrenador. I, per si de cas, qui hagi passat una estona per La Rubina i, inevitablement, hagi passat pel Xiringuito X, ja pot posar-li cara a la persona que va obrir aquell racó emblemàtic per a molts i especial per a alguns.

Fa vint-i-sis estius, perquè Puig compta els anys així, aquell mecànic dental que acabava d’arribar de Londres per treballar a Correus meditava tornar o quedar-se a casa. «Em van donar una beca i vaig trobar feina per tornar a Londres després de l’estiu. Aquell any em van oferir feina als aiguamolls i em va tocar la concessió d’un xiringuito a La Rubina. Havia de decidir», recorda sobre aquell punt d’inflexió a la vida que tothom recorda o espera pròximament.

Com a tècnic de Joventut, Puig és, per exemple, un dels dinamitzadors de l’espai jove castelloní, a més d’un dels principals valedors de moltes de les polítiques per al jovent o taules de treball que han servit per a vehicular la cohesió social d’un municipi que va multiplicar la seva població en poc temps. Una realitat «molt divertida», la de Castelló d’Empúries. «Hi ha un lloc on tots els nens i nenes són iguals, a les escoles. També als clubs o associacions, tothom va trobant el seu lloc», explica. Un teixit associatiu on Puig, amb el pas dels anys, ha estat molt present. De fet, ell va ser un dels fundadors del club de bàsquet, juntament amb el seu germà, el seu cosí i un grup d’amics, o membre de tantes, per no dir totes, les entitats de Castelló d’Empúries.

La X marca un lloc especial

El Xiringuito X és aquell racó a La Rubina que molts coneixen i alguns estimen, per la seva gent i pel que representa. «El Xiringuito som tots, la gent que hi treballem i la que en gaudiu. Sense aquest bon rotllo, no seria el mateix. Sempre hi ha harmonia», explica, abans de recordar una història desconeguda per a molts. Perquè la caseta de fusta és plena de gom a gom i la gent s’aglutina a la sorra dels voltants, però no era la imatge de l’X de fa vint-i-sis estius.

«Al principi, hi treballava sol i obríem com podíem amb la família i la xicota. No et pensis que era com ara, era una caseta, després menorquina i, al final, vam comprar la de fusta», recorda de l’època anterior a l’entrada dels seus dos socis. Un xiringuito on, a vegades, en ple estiu, feia fred. «Hem tingut molta paciència. Un amic meu sortia de treballar, venia i em deia ‘ja vindran, Agustí’, perquè em trobava allà tot sol», explica sobre uns inicis d’un lloc marcat per una filosofia de vida que impregna l’ambient.

Perquè, per exemple, a part de la música «alternativa» que sona, més que reggae, en viu o enllaunada, l’estima i el respecte pel territori hi són molt presents. «Recordo anar amb el meu pare quan tenia quatre o cinc anys a aturar camions i lluitar pels aiguamolls de l’Empordà», una anècdota que il·lustra bona part de les polítiques ambientals que es fan al Xiri, «sense alliçonar ningú». L’aigua és de franc, es fan servir gots reutilitzats o palletes biodegradables, per exemple. «Nosaltres tenim la nostra manera de veure la vida» i, precisament, aquest missatge cap a la gent, el que comparteixen amb tothom, és el que ha convertit el Xiringuito X en aquell petit racó on, sigui clar o fosc, val la pena deixar-s’hi perdre una estona.