«Escollir és descartar». Aquesta premissa sempre l’ha tingut clara Enric Tubert (Agullana, 1954). Evidentment, les eleccions fetes són les que marquen el camí. El seu, també. Tot i viure quasi tota l’existència professional a Girona, on durant quatre dècades ha impartit història de l’art, llengua i literatura a l’escola Montessori Palau, Agullana sempre ha estat present en la vida de Tubert com una font inesgotable d’energia. Però si ell ha rebut és també perquè ha donat impulsant projectes creatius de gran interès, sobretot vinculats amb l’art i la literatura.

En iniciar la llicenciatura d’Història de l’Art, Tubert no tenia clar si decantar-se per l’arqueologia o la recerca. Els darrers anys va participar en molts camps de treball d’arqueologia i fent feina d’arxiu. «Una part m’agradava molt, però l’altra la trobava molt solitària i vaig arribar a la conclusió que treballar amb gent em semblava més excitant», diu. Així va acabar formant part de l’equip Montessori Palau Girona durant quaranta-un anys, fins al 2019 quan es va jubilar: «Allà vaig trobar la voluntat de fer un trajecte en el qual pedagògicament hi havia les ganes de ser cada vegada més oberts, no conformar-se amb el tradicional o convencional». Entre les tasques hi havia la de responsable de les publicacions.

Malgrat que l’escola l’ha omplert molt, també ho ha fet la cultura, la seva passió. Viure entre Agullana, on resideix la seva filla i les netes, i Girona, «on passen moltes coses», l’equilibra i alimenta. «He estat sempre atent al que passava ja fos dins l’àmbit del cinema, teatre o art», afirma. Així, ha impulsat molts projectes culturals, molts al voltant del territori d’on prové, Agullana. L’ambient artístic que hi ha hagut sempre al poble també han ajudat a «crear sinergies per anar més enllà del que passa en el taller». Però no tot ha quedat aquí. Enric Tubert també ha mirat envers la resta de l’Empordà. Durant uns anys va dirigir la programació de l’espai Mas d’en Dorra, a Fortià. «Va ser un repte atractiu», confessa, tot i la fragilitat dels temps. La coincidència amb la crisi del 2008 no va donar ales al projecte. Altres propostes amb les quals s’ha vinculat els darrers anys són Empordoneses, una idea suggeridora de la incombustible Pilar Farrés, o l’exitós cicle Punt de Lectura d’Agullana. Aquest, fa onze anys, va agafar l’estela deixada pel (Re)visions nascut per donar visibilitat a l’infrautilitzat l’asil Gomis, tancat des de feia trenta anys.

Enric Tubert ha estat sempre al costat dels artistes, però sempre d’aquells que, a parer seu, tenen un discurs per explicar. Ell reconeix que els circuits a través dels quals aquests poden arribar als possibles clients estan, ara, per redefinir. «Les galeries tenien sentit quan al capdavant hi havia una persona amb un cercle de coneixences i criteri i feia una feina d’intermediari amb els clients. Ara, queden pocs galeristes que actuïn així i també ha desaparegut el seu client», comenta tot augurant i defensant la necessitat d’una llei de mecenatge real. «Si no, els artistes, especialment els visuals, estan condemnats a l’ostracisme i a fer moltes coses per sobreviure». Una altra opció factible, diu, és el cooperativisme, el fet de compartir espais, despeses i projectes. «La feina de l’artista és duríssima perquè ets amo del que fas i del que no fas, molt solitària», assegura.

Per l’historiador, els creadors són aquells que generen quelcom sense importar el llenguatge, però que això generat ha de tenir un recorregut i que d’aquest en visquin. «Ara el que la gent vol són experiències. Si muntes una exposició i quan la gent entra allò no l’interpel·la, no produeix emocions, no l’impacta, ho tens perdut», diu. Admet que, amb això, no busca fer un espectacle sinó crear propostes de llarg camí, «fer-ne un esdeveniment» que els altres visquin intensament, com ell també fa.