La d'Abraham Huguet (Figueres, 1985) és una autèntica història de superació. L'exjugador de futbol, amb una carrera envejable a la motxilla, l'any passat va patir un vessament cerebral, però ara, en un temps rècord, torna amb més força que mai.
Hi ha persones amb històries sorprenents. Històries inèdites, úniques, autèntics exemples de superació, i la d’Abraham Huguet és una d’aquestes. L’exfutbolista, ara padbolista, va néixer a Figueres el 29 de gener del 1985, i ja de ben petit sentia passió pel futbol. «Quan tenia tres anys i mig, un veí meu, en Rafa Fernández, que estava a l’equip de La Salle Figueres, em va portar a fer els meus primers entrenaments. Va ser llavors quan va veure que, ja amb aquella edat, ja ho feia bé, i m’hi vaig quedar».
I amb el pas dels anys, la seva fal·lera per aquest esport no va defallir; ans al contrari. Huguet va créixer de la mà del futbol, i és que durant tota la seva infància i joventut va jugar en diversos equips de la comarca: el Peralada, la UEF, el Base Roses... És un temps que recorda amb emoció. Però si hi ha un moment que recorda amb il·lusió és quan, el 2012, es convertí en el pitxitxi de l’Estat espanyol. «Estava al Marca de l’Ham, l’equip del meu barri. Tinc tatuat l’escut i tot». Va ser una sorpresa que el figuerenc va rebre amb emoció. «Imagina’t... Un noi de barri, de la Marca, que juga amb els seus col·legues, i que de sobte li diuen que ha marcat 57 gols i que és pitxitxi de l’Estat... Et pugen els ànims. Va ser molt guapo aquell any. Són històries que explicaré a la meva filla», detalla.
«Estava molt malament, que no sabrien si sobreviuria... Vaig estar vuit dies en coma. Però em van salvar la vida»
I els anys anaven passant, i el seu amor pel futbol no defallia. Però ara fa precisament un any, l’agost del 2020, per desgràcia, va arribar un punt d’inflexió en la seva vida. «Jo en aquell moment jugava al Cistella, i també feia crossfit. Un dia estava entrenant i volia aixecar un pes mort, i quan el vaig aixecar vaig sentir com una explosió al cap. Però no hi vaig fer cas perquè era com un mal de cap. Però de cop vaig començar a vomitar. I vaig marxar a buscar la meva xicota, i des d’aquell moment gairebé no recordo res». Abraham Huguet havia patit un calvari. Va estar tres dies a casa, gairebé delirant, i quan anava a l’hospital sempre li deien que eren dolors musculars, fins que es va desmaiar. «Em vaig quedar en coma, i em van haver de portar en helicòpter, primer a Girona i després a Can Ruti, a Badalona, perquè el diagnòstic era molt greu. Allà em van fer un TAC, i van veure que tenia un aneurisma cerebral i un vessament.». Els pronòstics inicials no eren bons. «Estava molt malament, que no sabrien si sobreviuria... Vaig estar vuit dies en coma. Però em van salvar la vida». I és que gairebé de forma miraculosa, Huguet va trencar els esquemes. «Em van treure sedació i van veure que no tenia problemes neurològics. Reconeixia a tothom, feia bromes, ja volia marxar... Pensa que no he fet recuperació. En 27 dies ho vaig passar tot. Els metges diuen que és una cosa increïble, que és un miracle».
«L’octubre, a Portugal, tindrem un campionat, i estic molt il·lusionat perquè, després de tot el que he passat, poder fer vida normal és un privilegi»
Però no acaba aquí. El futbol, malauradament, el va haver d’abandonar, però al mal temps, bona cara. «Als 4 o 5 mesos de sortir de l’hospital, un amic em va dir que a Vilafant feien padbol, una barreja de pàdel i futbol, i em va semblar interessant provar-ho». I dit i fet, va començar a entrenar, i li va encantar. I encara no content amb això, va voler progressar. «Vaig trucar al campió d’Espanya, que és de Rubí, i vaig anar a entrenar allà. I un dia vaig anar a Girona, em vaig trobar amb en Situ d’Olot, que havia estat pro. I fa quatre mesos que juguem junts, i hem guanyat tots els tornejos on hem participat!». I ara, tan sols un any després del problema de salut, ja es prepara per al seu primer campionat mundial: «L’octubre, a Portugal, tindrem un campionat, i estic molt il·lusionat perquè, després de tot el que he passat, poder fer vida normal és un privilegi». Ja ho diuen: la vida no és un dret, és un privilegi. En el seu cas ha quedat demostrat. Amb força i passió, tot és possible. I és que, com diu Huguet: «El meu problema de salut no em privarà de fer el que vull».
