Són les sis. Les set a Beirut. La ciutat es desperta i juntament amb ella ho fet durant cinc anys la corresponsal de la CCMA al Líban, Txell Feixas. La periodista se n’ha acomiadat fa pocs dies per tornar a casa. Durant aquest temps al Líban, Feixas ha cobert múltiples conflictes. Des d’Israel-Palestina, passant per Síria i Iraq, fins a l’Iran. Sense oblidar l’explosió del 4 d’agost de l’any passat a Beirut, que va deixar la ciutat destrossada.

La corresponsal se’n va anar a la capital libanesa després que la corporació obrís dues concurrències en dues ciutats: una a Londres, i l’altra a Beirut. Feixas no ho va dubtar, i pensant que no li donarien perquè mai havia fet periodisme internacional, es va apuntar per anar al Pròxim Orient. «Ningú ho entenia, però jo sentia que anar al Regne Unit seria una repetició de Madrid», explica la periodista. I és que després d’estar treballant un temps a la redacció de Catalunya Informació, a Barcelona, va aprofitar que havia sortit una plaça a Madrid. Allà, va estar fent Societat durant dos mesos, però ràpidament la van passar a Economia sense saber que esclataria la crisi econòmica de la subprime. A la capital espanyola hi va estar deu anys.

No avorrida, però sí sentint que es repetia, Feixas, que llavors tenia trenta-set anys, va entendre que Beirut podia ser una oportunitat única per poder fer un altre pas, i pensant que encara podia fer-ho per temes familiars i de lligams, va apuntar-se a la concurrència. El Pròxim Orient era un lloc que sempre l’havia apassionat a nivell intern, i la periodista hi havia anat diverses vegades de vacances.

Ser allà, aquests anys, li ha permès, segons ella: «la possibilitat de fer històries humanes sense renunciar a la rigorositat, amb l’objectiu d’anar més enllà de la història humana». La finalitat de la periodista era clara: no buscava la compassió, ni quedar-se amb l’emoció de les històries potents, sinó poder obrir el focus a través de relats singulars per tal de veure-hi i entendre els conflictes més grans.

El port de la ciutat de Beirut, on treballa Feixas, va patir una forta explosió el 4 d’agost del 2020. FLICKR

Les rutines periodístiques de Feixas són comunes. Les primeres hores del dia les aprofitava per revisar mitjans locals de la regió, per analitzar si hi ha temàtiques que poguessin ser interessants per Catalunya Ràdio o per TV3, entenent que són dos mitjans diferents, ja que les narratives no hi funcionen igual. A partir de les vuit, els caps discutien i pensaven els temes que els havia proposat, i a quarts de deu rebia informació sobre què havia de fer de cara al TN Migdia i al CatMigdia, és a dir, què li compraven i què no. Després, a la tarda, el que havia passat al matí es repetia: nova reunió pel TN Vespre, noves temàtiques o repetició d’aquestes, i més feina.

Aquesta regularitat canviava quan hi ha quelcom gros, inesperat. L’equip, que juntament amb Feixas, el formaven el càmera Oriol Andrés i el productor Tariq Saleh, viatjava i es desplaçava sempre que pot. Les gestions es feien des de Barcelona, i Feixas rebia trucades urgents dels caps. «Per marxar ho teniu bé, us facilitem els papers i els vols per a tots tres», explica la periodista reproduint les paraules dels directors. Amb la paperassa a punt, el més important és tenir un fixer local que els acompanyés per anar per zones més o menys segures, i per aconseguir quelcom indispensable: contactes. Feixas explica que normalment el seu fixer era el seu productor, el Tariq Saleh, però que quan es desplaçaven fins a Síria o l'Iraq, havien d’utilitzar la seva xarxa de contactes per trobar una persona local que els pogués acostar a les històries que porten preproduïdes.

Tanmateix, no sempre es podia viatjar i, per aquest motiu, s’havien de tenir preparades les xarxes de contactes. Actualment, Feixas diu que al Líban les tenien fetes, però que quan havien d’anar a Israel o a Síria s’havien de formar. Aquestes eren imprescindibles per quan no es podia desplaçar a un país directament. A més, les havia d’actualitzar constantment. Sovint, quan no vèiem la periodista a la televisió és perquè hi estava treballant, ja sigui enviant WhatsApps o entrant en grups de Facebook per poder explicar a les possibles fonts quin periodisme feia i per a qui treballava.

A vegades, però al Pròxim Orient no en feia prou amb contactes. Fa uns mesos, durant una connexió amb El Suplement de Catalunya Ràdio, la corresponsal relatava que el dia abans, gravant un stand-up amb el càmera Oriol Andrés, la policia libanesa els va advertir no massa amablement que aturessin la gravació, que era l’hora del toc de queda. Feixas se’ls va acostar per explicar-los que és periodista de Barcelona, del Barça, de Leo Messi. De cop, els policies van canviar el posat i van començar a aplaudir. Es van esperar que la corresponsal acabés la feina, asseguts damunt del capó del cotxe, i fins i tot es van oferir a portar-los a casa. Tan sols per ser del Barça. Amb la mateixa «excusa», a l’Iraq, havien arribat a passar check points. «És un dels surrealismes d’allà», afirma la corresponsal.

Si quelcom tenia Feixas a Beirut és que era l’única dona corresponsal, almenys dins la xarxa de corresponsalies de TV3. Encara avui, el cost personal i familiar que representa una corresponsalia per a les dones és molt superior al dels homes. A aquest fet, s’hi suma, segons el cap d’Internacional de la televisió, Joan Carles Peris, «com s’han ofert aquests càrrecs» i «que la redacció s’ha anat fent gran, molt madura». Si bé és cert que darrerament la televisió pública catalana ha comptat amb Raquel Sans, als Estats Units, i fa uns anys amb Isabel Galí, també al Pròxim Orient, actualment, cobrint la plaça de corresponsal sent dona només hi havia Feixas.

Corresponsalia vs. agències

Actualment, la corporació té vuit corresponsalies arreu del món, dues de les quals -Washington i Brussel·les- tenen dos delegats: un per ràdio, i l’altre per televisió. En canvi, els corresponsals de la resta de ciutats, com Feixas, han de cobrir les notícies per ambdós mitjans. Aquesta nova fórmula es va iniciar el 2014, i ha permès estrenar Moscú, Buenos Aires i Beirut.

Joan Carles Peris, cap d’Internacional de TV3, descriu les corresponsalies com «gairebé la marca d’aigua de TV3 que li permet ser una televisió que aspira a no ser només regional». El periodista defensa que és necessari disposar d’una xarxa de corresponsals, tot i que les agències d’avui cobreixen molts esdeveniments. «La mirada que fa un corresponsal que és d’aquí, amb el background que això suposa, no la té ningú més», defensa el cap d’Internacional.

En la mateixa línia, s’expressa Feixas que considera que tots els mitjans haurien de «trepitjar terreny». Per a la periodista, el més interessant no és que hi hagi una corresponsalia com Beirut, sinó que la corporació tingui una xarxa de corresponsals com l’existent. «Entenc que els ulls del Sergi Mulero, els del Francesc Canals o els meus poden ser molts més propers als espectadors que els de France Press», reflexiona la periodista de Mediona.

Parlant de Feixas

Si aquells que la coneixen en destaquen quelcom és la mirada. Un concepte que la periodista entén, però que matisa. «La meva mirada actual ha begut principalment de dos homes com són l’Oriol i el Tariq». Per això, assegura que és una mirada femenina i feminista perquè no es pot negar, però també que més aviat és «una mirada humana, no masclista».

Gemma Ruiz, actual cap de Redacció de TV3 i amiga de la corresponsal, explica que Feixas és una periodista total perquè «té una visió panoràmica de la matèria sensible que tracta, sap comunicar de manera directa i clara, a més de tenir una gran intel·ligència i empatia». De Feixas, Ruiz en destaca la valentia per voler sortir de casa per explicar el món des d’on treballa.

El seu cap a la feina, Joan Carles Peris, la descriu com una persona professional, vital i molt humana, pel fet que aconsegueix acostar grans conflictes i històries personals a l’audiència dels mitjans públics catalans. «Ha resultat ser una corresponsal d’aquelles que es posen el vestit de corresponsal sense haver-ho estat mai. Té una capacitat de treball en equip de la qual n’estem molt satisfets», explica Peris, reconeixent que hi ha moments en què no estan d’acord. «Des de la corresponsalia veus temes molt clars, però després des de Barcelona ens hem d’assegurar que es poden fer i, sobretot, que no assumim riscos de seguretat», exposa l’excorresponsal de la corporació a París.

Miquel Adam, editor de Feixas a Dones Valentes, també en destaca la mirada. «Des d’Ara Llibres, l’editorial, volíem que fos ella qui escrivís el llibre. Té una manera de narrar l’esperança i la tristesa molt conmovedora», explica l’editor conversant sobre el procés de redacció. De la periodista, Adam destaca la humilitat i l’alegria amb la qual treballa, reconeixent que a les primeres entregues li va retornar el que havia escrit. «Allà hi faltava Txell, el que ens havia captivat a tots. Em vaig convertir en el seu millor i pitjor amic a la vegada», exposa Adam.

Al març del 2020, Feixas va publicar el seu primer llibre: «Dones Valentes». Gemma Alegrí

L’èxit de Dones Valentes

Precisament, Dones Valentes, el primer llibre de la periodista, va resultar ser un èxit inesperat durant el Sant Jordi confinat situant-se durant setmanes entre els més venuts de no-ficció en català. L’editor del llibre relata que ni ell mateix, ni l’editorial s’ho esperaven. Feixas tampoc. La corresponsal recorda el dia que li van demanar l’encàrrec: «Al primer moment els vaig dir que no. Soc periodista, no escriptora». La idea de l’editorial, però no era fer un llibre comercial, sinó que algú com la corresponsal expliqués el que volgués de la seva experiència al Líban. La periodista no s’ho va pensar dues vegades: les històries de les dones. De les dones del Pròxim Orient.

«Sentia que havia de dedicar-los més temps que el que em permet el telenotícies. Més d’un minut i mig», respon Feixas en la gran majoria d'entrevistes que li han fet posteriors a Dones Valentes. La corresponsal descriu el llibre com una «al·legoria a la valentia femenina» tenint present que moltes mares l’han regalat a filles, i moltes filles l’han regalat a mares. «Segurament aquest fet és el millor regal que m’ha donat», sentencia la periodista.

Són gairebé les onze de la nit. Beirut s’apaga, i amb ella la feina de Txell Feixas a la capital del Líban. Si no hi ha res inesperat, d’aquí a poques setmanes, la periodista tornarà a Barcelona a «carregar piles» després de la corresponsalia. Abans, però s’acomiadarà del lloc que actualment descriu com casa seva: Beirut.