Tew Bunnag (Bangkok, 1947), és professor de taitxí i acompanyament en el dol. Reparteix el seu temps i treball entre el seu país i Catalunya. Ara més que mai, parlar del dol es fa absolutament rellevant. Tew Bunnag és un referent en el procés d’acompanyament en la mort i fa pocs dies va visitar Roses per parlar del dol davant la pèrdua d’un ésser estimat, en un context de pandèmia global, que ara mateix «ha canviat tot el terreny sobre la mort. Necessiten respirar aquests temes perquè ens toca a tots, ha tocat i segueix tocant a tots». Bunnag és mestre de tai-txí i meditació. Nascut a Tailàndia, va ser criat a Anglaterra i és resident a l’Empordà. «No hi ha llenguatge per assimilar el que està passant: abans de la Covid, aquests temes generaven curiositat o interessaven als professionals i aquelles persones a qui la mort li havia tocat de prop, però ara toca a tothom. No ha estat una tragèdia limitada a un poble, és col·lectiva, és universal, global».

Abans de la pandèmia, Tew Bunnag repartia el seu temps entre Catalunya i Tailàndia, on vol tornar molt aviat per seguir donant suport a la seva fundació que acull malalts en fase terminal, persones amb sida i infants dels barris marginals de Bangkok. Acompanya les persones que es troben al final de la seva vida per ajudar-les a morir, però també ajuda les famílies en la pèrdua. Reconeix que hi ha cultures que estan més ben preparades per afrontar el traspàs d’un ésser estimat, i es refereix als budistes que tenen un llenguatge i una manera d’afrontar aquest tema com a part del seu camí.

No hi ha estratègies ni tècniques adequades per superar la mort, però sí «preparació». Tot i això considera que , «col·lectivament, com a humans, no estàvem preparats per a una catàstrofe tan global».

Al Teatre de Roses, va compartir les seves experiències, el treball que realitza amb els familiars davant una mort sobtada, quan no hi havia temps d’acomiadar-se bé o d’arreglar les coses pendents. «Espero que la persona em digui i m’expliqui el que necessita, per exemple un cas d’un accident, que és una pèrdua brutal, és diferent que un infart o un suïcidi o una mort ‘normal’ on hi havia temps, però encara hi ha ganes i necessitat de completar el procés». No hi ha receptes dins el camí cap a la superació, assegura: «El que jo faig és un acompanyament, no és un treball terapèutic ni psicològic».

Tew Bunnag va començar aquest treball al principi de la seva carrera «ja fa moltes dècades». La Covid li ha impedit aquest any viatjar al seu país, però ha pogut continuar la seva tasca de suport amb ajuda de les noves tecnologies i a través de Zoom. «He fet acompanyament en la mort a persones de diferents països. Seria millor fer-ho de forma presencial, però he après que aquesta ajuda també la puc oferir a través de la pantalla».

Un dels contactes amb la mort que més han marcat la seva vida va ser el tsunami que va arrasar el seu país el 2004, perquè ell hauria d’haver estat en aquell moment a la zona afectada. «Vaig arribar un dia després per benedicció o per sort». Recordar les històries terribles de com aquelles persones van perdre els seus éssers estimats en un segon, a l’aigua, el segueix commocionant «perquè va ser una cosa inesperada».

Bunnag va aterrar a Catalunya on va començar fent taitxí l’any 1985 en una comunitat, prop de Banyoles: «Em va agradar el que feien, la seva cultura i vaig decidir de tornar, un cop i un altre». Finalment, va venir a viure amb la seva dona. De Catalunya, «el que m’agrada és la intel·ligència i tolerància de la gent, la seva riquesa cultural i d’esperit, també el clima, el contacte amb la terra –conreo un hort– i cada dia, la meva dona i jo donem les gràcies per viure aquí».