La poeta Montse Cufí ha fet donació a l'Hospital de Figueres del poema visual Paràbola que va escriure en el primer confinament del mes de març de 2020. L'autora de la poesia la descriu així: «Té forma de gràfica, de paràbola, i, el títol i el nom i cognoms meus pertanyen als eixos X i Y; el text del poema forma el cos, la corba de la paràbola. Dins aquest context, els mots paràbola i paraula són sinònims. És un poema de font natural que pretén esperançar, alhora, fer-nos adonar que les coses no només estan a les mans de Déu, sinó també a les nostres. Per això acaba en: ´Paràbola d'home!'» explica. «És un poema positivista, allí on diu mil somriures dibuixa al costat del virus un somriure, és a dir, la corba del revés, que ja descendeix o desescala, la nova paraula sorgida arran del confinament». La tipografia utilitzada és la Devanagari Sangam MN, per la seva ductilitat.

Cufí feia temps que tenia el desig de fer alguna cosa per a l'hospital de la seva ciutat, així ho sentia: «Em sabia greu no haver fet res abans, tampoc vaig poder en aquells moments, però ara sí» referint-se a la donació feta. «També tenia i tinc el desig que la poesia serveixi com a eina guaridora i entri al sector sanitari i de la salut».

El poema visual Paràbola ha sigut el nexe d'unió. L'artista ha fet donació del poema presentat en format DINA-4 dins un marc, un treball realitzat per Copisteria Esteve de Figueres. L'entrega s'ha fet al gerent de l'hospital, Martí Masferrer.

Aquesta no és l'única acció que ha realitzat recentment Montse Cufí entorn del món de la sanitat. També ha promogut el Recital Encapsulat, gravat al voltant de l'Hospital, que es va emetre per les xarxes la setmana passada i que ara resta de forma permanent al seu canal de YouTube. D'aquesta activitat en fa un balanç positiu, «ja que ha dut optimisme i ha obert de nou, per als poetes una finestra al món -com diu el meu amic i poeta Lluís Bosch-; una altra manera de mostrar tots aquells recitals de la comarca empordanesa i de la ciutat de Figueres, que la pandèmia va aturar». Segons Cufí «calia reactivar aquest sector, el poètic i literari -que feia un any que no es reunia- i tornar a donar veu i presència als nostres poetes. Aquesta és una manera, n'hi ha més. La necessitat de congriar-nos un altre cop era enorme, això ja va quedar palès el primer dia, on les emocions espurnejaven i ens hauríem abraçat fins a l'infinit. Sentir recitar els meus companys en directe va ser un regal, l'ànima s'eleva».

Però no tot varen ser flors i violes: «El primer dia va ploure, calia estar pendents de la seguretat, tornar a enregistrar més d'un cop si era necessari, així i tot el Recital Encapsulat gaudeix d'ànima i molta dignitat» conclou Cufí amb entusiasme.