22 de desembre de 2020
22.12.2020
L'Empordà
Figueres

«Sempre hem volgut que l'Hotel Duran de Figueres fos familiar i de referència»

L'establiment ha fet el salt a la quarta estrella amb un extens bagatge a la seva esquena de tradició i modernitat, una fórmula d'èxit reconegut.

21.12.2020 | 20:41
Joaquima Juanola amb els seus fills Lluïsa i Ramon.

Són les onze del matí d'un dijous, dia de mercat a Figueres. Entro a l'Hotel Duran del carrer Lasauca. En el vestíbul em rep Joaquima Juanola, vídua de Lluís Duran Simón. Tot seguit arriben els seus dos fills, Ramon (Figueres, 1966) i Lluïsa (Figueres, 1970), continuadors d'un negoci familiar que es remunta a la segona meitat del segle XIX. L'establiment acaba de fer el salt a la categoria de quatre estrelles. Un pas endavant més en la llarga trajectòria de l'empresa, però no un pas qualsevol.

Tinc el privilegi de compartir amb ells una llarga xerrada a la taula rodona del Celler de ca la Teta. Un racó únic, un espai de referència gastronòmica del país. «Aquesta quarta estrella ens ha fet molta il·lusió. La vam demanar el març, però fins ara no ha estat possible tancar tot el procés. Els dos germans teníem clar que era un pas necessari, després de les darreres reformes fetes a l'hotel el 2004 i que hem anat consolidant sense perdre les essències», expliquen la Lluïsa Duran i en Ramon Duran. «Ha estat donar-ho a conèixer i rebre moltes felicitacions i molts ànims, sobretot de la gent de Figueres i del nostre sector. Ens sentim molt estimats, però, sobretot, la gent sent l'Hotel Duran com una cosa seva i això és molt important per a nosaltres», diuen.

«Ens calia un canvi. Veníem d'una hostaleria molt massificada, en general, i vam apostar per tornar a ser un hotel de viatgers, com ho havia estat sempre. Vam apostar per la comoditat, per reduir el nombre d'habitacions i fer-les més grans. Els clients ho van notar des del primer moment».

Joaquima Juanola, figuerenca del carrer Besalú, escolta els seus fills amb orgull i em diu: «S'entenen molt bé, han viscut això des de petits i és la seva vida. És curiós, la tradició familiar de les darreres generacions s'han transmès entre germans i ells donen continuïtat a aquest fet». Ambdós han tingut una formació sòlida. En Ramon va estudiar a l'Escola d'Hostaleria de Sant Pol de Mar i després va treballar a diversos hotels de Barcelona i Llívia. La Lluïsa va començar a l'Escola de Restauració i Hostalatge de Barcelona i en el centre d'estudis de gestió hotelera de Bellaterra. Després va passar per l'Hotel Crillon de París, el Molino de Puente Arce de Santander, el Gallery i el Princesa Sofia de Barcelona. També va fer estada a l'Hotel S'Agaró i al Nieves Mar de l'Escala.

Una formació reglada que va complementar la més autèntica i genuïna, la marca de la casa. I és que quan eren petits, la seva infantesa va transcórrer entre els fogons del restaurant i les taules de l'hotel, al costat dels avis i dels pares. «Encara recordo quan l'any 1980 vaig acompanyar l'avi i l'àvia, Lluís i Antònia, a rebre la Copa d'Or de gastronomia internacional a Roma. Sempre érem amb ells i amb ells vam aprendre moltes coses» diu en Ramon, mentre la seva germana afegeix: «I és que per a nosaltres l'hostaleria sempre ha estat la nostra vida i sempre hem volgut ser un hotel familiar de referència».

Junts m'acompanyen al despatx que havia estat de l'avi Lluís Duran Camps (Cabanelles, 1910 - Figueres, 1981). Un espai que transpira història gastronòmica per tots costats, ja que, juntament amb el seu germà Joan (Figueres, 1914 - 1981) van ser uns dels grans referents de la cuina catalana del segle XX. Els premis i guardons obtinguts així ho testifiquen.

I és que l'Hotel Duran, des que era la Fonda de ca la Teta fins ara, «sempre ha estat lligat a la cuina tradicional, adequada a les circumstàncies de cada temps. El nostre avi Lluís va ser un cuiner excepcional i va situar el restaurant al capdamunt de la gastronomia catalana. I hem seguit els criteris familiars de fer aquesta cuina, que és la que ens demana la gent. Tenim plats de tota la vida, com l'ànec amb peres, les pilotilles amb sèpia, el rap a l'estil de Cadaqués o els platillos que anem rotant a la carta. Quan no hi són, sempre hi ha qui els reclama!», acaben dient.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook