24 de novembre de 2020
24.11.2020
L'Empordà
Figueres

Carles Lloveras: «Sempre he procurat fer amics i en els clubs n'he trobat molts»

Nascut a Figueres el 1936, és un personatge clau en la història de l'esport local, com a practicant actiu de tennis taula i com a directiu d'entitats.

23.11.2020 | 20:05
Carles Lloveras: «Sempre he procurat fer amics i en els clubs n'he trobat molts»

El recullo a mitja tarda a casa seva i, junts, anem fins a l'Estadi de Vilatenim. Acompanyo un figuerenc de cap a peus, un personatge carregat d'humanitat i amb molta història, part de la qual ell mateix s'ha encarregat d'escriure. Carles Lloveras i Molinet (Figueres, 1936) va néixer l'11 de setembre d'ara fa vuitanta-quatre anys. Sempre ha estat de verb fàcil a l'hora de jugar amb la ironia, encara que la seva parla s'entrebanca perquè voldria dir massa coses de cop. «Imagina't, un onze de setembre en plena Guerra Civil. Per això de petit em deien que era un revolucionari...». Comencem bé.

En Carles era fill de Francisco Lloveras i Marina Molinet. «Vivíem al carrer Muralla. El pare treballava a Can Sagrega de la pedra artificial i la mare va morir jove. Tinc en el cap una imatge de la Guerra Civil, durant els bombardejos. Una vegada, en sentir els avions, en Barris, el matalasser, em va fer posar un llapis entre les dents i em va amagar sota el taulell. Però no recordo haver passat gana. La mare ens atalaiava mentre el pare també treballava de nit a Vilafant, feia més hores que un rellotge per tirar la família endavant».

Carles Lloveras va estudiar al col·legi Monturiol i als Fossos, La Salle d'ara. No va poder acabar Comerç perquè es va haver de posar a treballar. Va entrar de ben jove a la impremta La Rápida del carrer Sant Vicenç «i des d'aleshores, tota la meva vida professional va estar envoltada de flaire de tinta i fressa de màquines d'impressió», recorda amb orgull. «A La Rápida va coincidir amb Josep Pujol Molinet, qui després fou el seu cap quan aquest va adquirir la impremta Alser per obrir el negoci que portaria el seu cognom.

«Amb ell i el seu fill vam estar treballant tota la vida. Allà vaig tenir l'oportunitat de conèixer els primers aparells informàtics que ens van facilitar la feina, als anys vuitanta. El primer va ser un equip de fotocomposició del qual en sortia un fil que després havies de revelar». Mira enrere i relata com n'era d'artesà «fer de caixista amb les lletres de totes les formes i mides». A la impremta de Gràfiques Pujol, s'hi va estar fins a la seva jubilació. Allà va gestar un bon grup d'amistats personals que anaven més enllà de la feina.

En Carles es va casar el 20 de juliol de 1963 amb Blanca García Cornago, qui ha estat la «persona imprescindible» de la seva vida i amb la qual «vam fer un viatge de noces que va durar tot un mes, voltant Espanya amb un quilomètric». Van tenir tres fills –Eva, Adam i l'enyorada Raquel– i ara són avis de cinc nets.

Blanca, que va gestionar durant anys la botiga Valls Martí del carrer Caamaño, ha estat el seu suport incondicional en la gran passió de Carles Lloveras, com ha estat el món de l'esport. «De petit vaig patir una infiltració pulmonar que m'impedia jugar a futbol, però em vaig dedicar al ping-pong, el tennis taula que en diuen ara, i vaig haver de moure'm més que mai. Sempre he procurat fer amics i en els clubs n'he trobat molts»». Primer amb l'USPEAC i després amb la Unió i el Club Natació Figueres, va acumular un currículum de títols impressionant. «Al principi jugàvem dins del Continental, a Can Xicu Ros. Després, al Cafè Europa, abans que l'enderroquessin, i vam fer sort quan es va crear el CNF. D'aquells temps recordo l'equipàs que vam formar amb Enric Armendares i Antonio de Gracia».

Però allò que ha marcat la vida de Carles Lloveras ha estat la seva estreta relació amb la Unió Esportiva Figueres, a la qual ha seguit d'ençà que aquesta jugava al Camp de les Monges. Lloveras és el soci número 7 de l'entitat. Actualment és el vicepresident de Narcís Bardalet i acumula trenta-vuit anys a la directiva. «Només em guanya en Joan Úbeda Díaz, que hi va estar quaranta anys. Jo vaig començar amb el president Aureli Teixidor». L'any passat va presidir la Comissió del Centenari de la Unió (1919-2019).

Entremig, Lloveras també té el mèrit d'haver editat dues publicacions de referència Marcador (1954-2009) i Guia Esportiva (1967-2006) amb companys de viatge com Antonio Pérez i Adolf Navarro. «No m'he considerat mai periodista, era un simple informador», diu amb modèstia sincera. En aquest llarg camí, ha participat activament en la fundació de seccions esportives i clubs, com la Penya Unionista, amb Josep Buixó com a primer president. Fins ara ha estat distingit amb la Medalla de l'Esport de la Generalitat (2000) i amb guardons de l'Ajuntament i la PUF. «El millor premi és l'amistat», diu per reblar la conversa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook