Quan tenia deu anys, Ciro Montanari va començar a estudiar piano a Ravenna, Itàlia, el seu país d'origen. Allò, però, no el motivava del tot. Aquella passió la va trobar en el món de la percussió on es va endinsar en solitari. Així va ser com va escoltar, per primer cop, el so del tabla hindú, un instrument que el va fascinar «per les seves possibilitats sonores, la profunditat i l'atmosfera tan particular que crea». Ara, Montanari, establert a Palau-saverdera des de fa dos anys, acaba de treure el seu darrer treball, Bombyx Mori, al costat d'Efrèn López (multiinstrumentista) i Jordi Prats (sarod). El disc, produït per Worlds Within Worlds, inclou peces d'arrel antiga d'Índia, Turquia, Egipte i l'Azerbaidjan però «en clau contemporània». És un viatge per la ruta de la seda, un homenatge també a aquest ésser petit, «la causa final de tot».

El camí de recerca i aprenentatge de Montanari entorn del tabla ha estat llarg i, segurament, potser, com ell mateix reconeix, no té mai fi. Primer va ser al costat d'un veí que el va portar a conèixer el qui seria el seu mestre, Sankha Chatterjee, considerat un dels grans músics de l'Índia i un destacat investigador en la integració de diferents llenguatges musicals. Ho va fer en un taller i durant una setmana en un espai excepcional: l'illa de Saint Giorgio, a Venècia. Aquell va ser el seu moment d'il·luminació, el primer pas cap a un viatge físic -es va traslladar al cap de pocs mesos a l'Índia per formar-se- com personal. Montanari tenia vint-i-dos anys. «Estava fascinat i vaig anar a l'Índia per la música, no a buscar espiritualitat. Jo vaig anar-hi per aprendre més, encara que t'adones que, per a ells, és quelcom espiritual».

Aquesta formació es va allargar uns disset anys, tant a l'Índia com a Europa perquè Chatterjee vivia a cavall d'aquests dos mons. A Itàlia, Montanari va fer també, durant cinc anys, un curs de música clàssica de l'Índia en el conservatori de Vicenza, un curs acadèmic de tradicions musicals extraeuropees. Això li permet comparar les dues sonoritats. Per ell, allò que els diferencia és «la manera com es transmet la música i la performance». Així, explica com se sustenta en la tradició oral i no escrita, com passa a Occident: «El tabla té un codi de síl·labes onomatopeiques, hi ha un llenguatge que has d'aprendre». Tant és així que el seu mestre li transmetia «els coneixements, els ritmes parlant».

La primera vegada que Montanari va sentir la fusió de les diferents sonoritats que sorgien de l'instrument va quedar fortament corprès. «Em vaig preguntar quanta gent estava tocant», admet. El músic reconeix que el secret resideix en la tècnica dels dits. També, però, afegeix que el tabla «és un instrument difícil de dominar» sobre el qual «sempre pots aprendre alguna cosa nova».

Al llarg dels anys, Ciro Montanari ha col·laborat amb diferents cantautors i intèrprets de música tradicional amb formacions de Turquia, l'Índia, Irlanda i França. Amb tots ells ha editat sis discos i ha actuat per diferents escenaris europeus així com l'Índia, el Marroc i Palestina. A Itàlia, Montanari integra el duet Naghma amb el multiinstrumentista Peppe Frana amb qui va editar el disc Distant Mirrors (2017). Frana interpreta el rubab o robab, un instrument típic afganès amb llenguatge musical indi, una reminiscència dels orígens ancestrals d'aquelles terres. Cal destacar que junts han treballat a l'Escola de Música de Creta Labyrinth, fundada pel prestigiós músic i compositor Ross Daly.

Els músics Efren Lopez, Jordi Prats i Ciro Montanari.

Montanari també forma part de Samvad Trio amb Virginia Nicoli i Igino Giovanni Brunori, músics que, com ell, van estudiar molts anys a l'Índia amb saxofon i flauta travessera, és a dir, «que amb instruments occidentals han après la música índia». Montanari també ha treballat recentment amb l'orquestra de Jordi Savall, Hesperion XXI, al Marroc. A la comarca ha tocat en diverses ocasions a l'església de Cadaqués i al convent de Pontós.

«Aquesta és una música que emociona, només cal exposar-la una mica més per enriquir els músics en general», reflexiona Montanari que comparteix passió amb la seva companya, la cantautora rosinca Rusó Sala. Són dos estils diferents però, diu, conviuen molt bé. «L'important és que cada un tingui el seu espai creatiu, sobretot a casa», reconeix.

Efren López i Ciro Montanari en plena actuació.