Jaume Pujadas i Ras: «La meva vena interpretativa em ve de molt petit»

«L'obra ens venia de gust fer-la. Els dos directors de Tequatre, l'Àngels Barrientos i jo, vam començar a llegir-la una vegada vam veure que encaixava perfectament amb el nostre tarannà», explica. El març passat, quan ja tenien totes les entrades venudes, la Covid-19 va portar a l'anul·lació de les representacions i el seu afany per escenificar No hi ha lladre que per bé no vingui es va veure truncat. «Malgrat tot, no hem defallit i la vam presentar oficialment a finals d'agost al Fitag de Girona i aquesta darrera setmana, un dia, l'hem pogut reestrenar a Figueres», diu.

Jaume Pujadas i Ras té una energia desbordant, que no és d'ara. Li ve de l'etapa escolar. El primer paper important el va representar, precisament, a la seva escola de l'avinguda Pau Casals de Castelló. Després de fer de figurant en algunes obres de final de curs, el van animar a encarnar un soldat a Les armes de Bagatel·la. «Aquesta interpretació ja tenia uns diàlegs considerables i requeria la presència en escena durant tota l'obra», recorda. L'adolescència va aturar en sec la seva activitat teatral, però la fase de represa va ser destacada, com a Egeu a l'obra Medea, a la Ciutadella, amb el Grup de Teatre de Roses.

El castelloní va sentir l'empenta que l'empenyia a continuar en aquest món justament fa quinze anys, el 2005. Es trobava a l'Índia, enmig d'un viatge d'aventura, i va conèixer l'actriu professional Rosa Mateu. «Després de llegir uns textos escrits per mi, va proposar-me tornar a buscar la meva faceta artística, abandonada des de l'adolescència. Va tornar a despertar el cuquet i ja no he parat. Des d'aleshores, he estat fent teatre i formant-me tant com he pogut en el camp artístic i comunicatiu per retornar a les meves veritables passions de nen», relata l'actor.

En la història del cinema i del teatre ha trobat referents dels quals ha begut per formar-se «com intèrpret -diu- i com a persona»: Charles Chaplin, Buster Keaton, Harpo Marx, Marlon Brando, Robin Williams i, fins i tot, Lluís Homar. «Crec que a partir dels referents vas formant-te una personalitat artística pròpia que, a poc a poc, es va allunyant dels referents per construir el teu propi discurs», anota, alhora que enumera els dramaturgs i directors que també han pogut influir en la seva carrera: Pep Vila, Carla Rovira, Josep Maria Miró o Xavier Albertí.

Jaume Pujadas i Ras s'estima els personatges que ha interpretat i assegura estar enamorat de molts d'ells, perquè li porten records i vivències. «N'hi ha un que és el meu alter ego, es diu Florens i, tot i que va ser creat per a un espectacle concret, és una base per construir-ne molts d'altres. Amb ell he pogut construir, per exemple, El Puça d'Antígona a Nova York o en Quirze Bonjan d' Ens ha caigut la sogra».

Comenta que mai s'ha posat en la pell de cap personatge que l'hagi fet sentir incòmode, i ho argumenta: «És l'avantatge de fer teatre no professional. Els grups amateurs de teatre podem decidir què fem i com ho fem, en canvi els grups professionals de teatre no tenen aquesta mateixa llibertat». A més d'haver estat actor a l'Escola Ruiz Amado, el seu recorregut interpretatiu passa pel Grup de Teatre Esplais, el Grup de Teatre de Roses, La Funcional Teatre, El Galliner, l'Escola Universitària ERAM i Tequatre, companyia amb la qual ja treballen per recuperar, properament, La llegenda d'El Bruel.

Per a ell, l'escenari, la comunicació i la ràdio són mons que l'apassionen, i no oblida l'època davant el micro i la taula de mescles de Ràdio Castelló. «Sens dubte, la ràdio també és una forma de teatre i és una forma de comunicació. Tot el que faig té a veure amb comunicar i amb connectar amb els altres», conclou.