Tot fent malabars amb una exigent vida laboral, la vocació de servei públic i la passió pel futbol, Carles Mas Ellis (Sant Feliu de Guíxols, 08/03/1972) és la viva imatge d'un home orquestra. Per coses de la vida ha fet arrels a Pedret i Marzà, on la tranquil·litat del municipi altempordanès contraposa amb una atapeïda agenda al ritme d'un rellotge suís per fer front a tots els reptes que va sumant al sarró. I és que segons el mateix protagonista «la vida és un aprenentatge continu», un valor que manté en el dia a dia com a cap d'administració de Garatge Central, tinent d'alcalde i regidor d'Hisenda de Pedret i Marzà i, des d'aquesta temporada, delegat del filial de la Unió Esportiva Llagostera. Tres cares d'un prisma que aporten una visió particular del món.

«Hem d'aguantar, anar a treballar cada dia amb fermesa, prendre les precaucions i no tenir por. Hem d'aprendre a conviure amb la situació dia a dia», explica sobre com afronta la destrucció del teixit empresarial a causa de la pandèmia, tenint en compte que «la veritable realitat de la situació es coneixerà aquest mes d'octubre, després de l'estiu i la pèrdua del turisme». Perquè tot i la caiguda en vendes del sector automobilístic, com en la majoria de sectors, el fet que «si no es pot comprar un cotxe nou, es repara el que ja tens», sembla que permet a un dels principals indicatius de la salut econòmica d'un país anar tirant tot i el context desfavorable actual i la crisi general que viu el país encara sense horitzó clar.

En paral·lel, fa poc més d'un any, Mas entra a l'Ajuntament de Pedret i Marzà a les eleccions municipals del maig del 2019 com a tinent d'alcalde i regidor d'Hisenda amb un govern amb majoria absoluta. «De moment, és una experiència molt maca. També és veritat que arribes de l'empresa privada i vols anar amb una marxa més, però tot et frena. Llàstima de la Covid-19 que ens ha alentit, però és un gran aprenentatge, com tot a la vida», explica amb l'esperança de poder «tornar a trepitjar l'accelerador al consistori en les pròximes setmanes per afrontar el repte actual».

Des de la banqueta

Mas reconeix que va començar a jugar a futbol «molt tard» amb un grup d'amics a Santa Cristina d'Aro, però la història aniria per un altre camí. Amb poc més de disset anys, comença a xiular els seus primers partits com a àrbitre federat i troba una relació diferent amb el futbol que va sorprendre el mateix protagonista. «Quan un amic meu em va proposar convertir-me en àrbitre vaig pensar, «si nosaltres sempre ens discutim amb els àrbitres!»», recorda. Més de dues dècades va durar la història entre Mas i el xiulet i, després de formar part del comitè arbitral, el guixolenc va decidir començar a viure el futbol des de la banqueta, com a delegat. Va iniciar aquest camí a la Unió Esportiva Figueres, arribant al primer equip de Tercera Divisió amb Arnau Sala, llavors tècnic de la Unió. Després, Mas arriba a La Jonquera, on va viure cinc temporades de tots colors amb els fronterers i, aquest curs, s'ha convertit en delegat del filial de la Unió Esportiva Llagostera de la mà del tècnic Mario Fernández, amb qui va coincidir el curs passat a la banqueta de les Forques.

«Mires de cuidar aquell entorn que ningú té en compte, però és important. Tractar l'àrbitre com una persona que és, com un esportista més, que es pot equivocar i no passa res», explica sobre la seva tasca, amb una empatia que mostra el passat en comú amb el jutge del partit. Perquè molts àrbitres retirats mantenen la seva vinculació amb la bola com a delegats, aportant equilibri i serenitat a la passió a vegades desmesurada que provoca aquest esport. «El delegat no és la persona que porta les fitxes, és el representant del club davant l'altre equip i l'estament arbitral. Serveix per extensió al poble o municipi que porta el nom de l'equip», valora Mas, una mà invisible per a molts «crucial» pel bon funcionament dels partits, perquè «el futbol ha gua­nyat molt amb exàrbitres com a delegats».

Tot encetant la nova etapa a Llagostera, el guixolenc reconeix que el final del camí arribarà el dia que «perdi la il·lusió» pel que fa, però Mas preveu que «encara queda lluny». Probablement, quan això passi, es perdrà encara més sovint per Roses, tot fent un arròs a Ca la Margarita.