29 de setembre de 2020
29.09.2020
L'Empordà
EL PERFIL

Antonio Herrera: «Com a comissari, crec que en el terme mitjà està la virtut»

La professió d'Herrera el va portar a exercir de policia al País Basc en ple conflicte armat, però també a viure èpoques convulses a Figueres

28.09.2020 | 19:16
Antonio Herrera: «Com a comissari, crec que en el terme mitjà està la virtut»

Antonio Herrera López de la Cova (Porcuna, 1939) era el petit de cinc germans i va decidir anar a acabar el batxillerat a Sevilla, on vivia el seu germà gran. «Quan vaig acabar el preuniversitari, van sortir oposicions al Cos Superior de Policia» i s'hi va presentar.

Durant nou mesos va estar a l'escola de policia de Madrid, i a l'hora de demanar destí, ho va deixar en mans de l'atzar. El van enviar a Portbou el dia 31 de desembre de 1962. «Jo em preguntava, per què allà? Era un lloc fronterer i el que més feia era el pas clandestí de frontera». Però, allà, a Portbou, hi havia d'anar per conèixer a la seva dona, Marisa, «me'n vaig enamorar bojament». Ara fa 53 anys que es van casar.

L'any 1972, després de fer el servei Militar a Màlaga i quan ja tenia els dos fills, l'Alícia i en Daniel, va obtenir una plaça a Figueres. «Estava en el servei de guàrdia», treballava un dia i dos no. Diu que «no hi havia la delinqüència que hi ha ara, només algun furt de bosses al mercat o robatoris de les casetes dels vehicles». El temps lliure el va aprofitar per estudiar, sent un dels primers alumnes de la universitat a distància, llavors a través de cartes, «vaig estudiar dret. Ens vam matricular 105 alumnes i vam llicenciar-nos 5».

A la dècada dels 80, la banda terrorista ETA estava en ple conflicte armat, i «ens hi enviaven tres mesos, de manera rotativa, perquè ningú hi volia anar. Quan no en mataven un en mataven un altre». Herrera explica que justament hi va haver canvis quan ell va fer les oposicions a comissari, l'any 1982, «i el premi va ser estar dos anys a Santurtzi». L'estada al País Basc «no se m'oblidarà mai. Era el meu sant, i havien matat el cap dels municipals de Barakaldo. El dia que marxava, van matar un comerciant de vins. I enmig, a quatre companys que estaven en un restaurant on solíem anar. Van ser temps molt dolents». El comissari vivia al centre de Bilbao, en un edifici on entraven i sortien per diferents accessos. Havien de canviar les rutines per evitar riscos. «Vius amb por, i amb una pistola aquí i una allà». Quan va sortir una plaça de comissari provincial a Girona la va demanar, i l'any 1986 va poder tornar a Figueres. Llavors hi havia Marià Lorca d'alcalde «teníem molt bona relació». Explica que la comissaria estava en males condicions, «els mitjans no eren els més adequats, no teníem ni cotxe» i no va ser fins a les Olimpíades que no la van reformar tal com està actualment.

Un dels pitjors problemes que recorda Herrera en els seus anys de policia ha sigut l'entrada de l'heroïna. «Van morir molts fills, les mares venien a la comissaria i no podies fer-hi res. Va ser molt greu». Treballant a Figueres una de les coses que més satisfacció l'ha fet sentir ha sigut «tancar disset bars de mancebía, al carrer la Jonquera». Els establiments havien de demanar el permís d'obertura al Govern Civil, i «tot i que tenien l'informe policial negatiu, els deixaven obrir». El tancament va ser «gràcies a un jove jutge, en tres mesos vam poder anar tancant els bars a poc a poc». També recorda anècdotes com l'embarraca't de la plaça de la Palmera, que «en una de les fires, hi havia figuretes com el rei, i el joc era tirar-li pilotes. Hi havia un gran debat sobre la llibertat d'expressió, i no sabies què havies de fer» o els incidents del 1995 a la fàbrica de talc, quan el responsable del torn d'aquella nit va carregar sense permís d'Herrera, qui se'n va assabentar a posteriori.

Herrera creu que per ser comissari, «en el terme mitjà està la virtut», i així és com ha intentat abordar la seva professió. Considera que ha intentat escoltar a tothom, «he procurat no posar-me a la vida de la gent i poder resoldre els seus problemes».

Malgrat que li va saber greu retirar-se, va trobar en els Amics del Castell de Sant Ferran un espai on continuar amb la seva labor social i es va proposar l'objectiu d'acostar la fortalesa als figuerencs.

Tres anys després de deixar la presidència de l'entitat, gaudeix amb la Marisa d'una vida tranquil·la, esmorzant a la plaça Sant Pere i sentint que, tot i els enemics que podria generar una professió com la de comissari, sempre ha rebut mostres de suport, simpatia i afecte de tothom.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook