Pep Ribas, ballarí: «La dansa és un alliberament, com una medicina»

Mantenim una conversa per videotrucada, ja que fa quinze dies es va mudar a Londres per començar una formació en teatre musical a la Laine Theatre Arts de la capital anglesa. En el moment que parlem, està tancat a l'habitació esperant passar la quinzena obligada de la quarantena, però la Covid no serà un problema en la seva nova vida: «Encara no hem començat, però les classes de cant i interpretació seran online i la resta presencial, amb grups reduïts».

És la primera vegada que marxa sol tant de temps lluny de casa i només té la referència d'uns antics alumnes, però la il·lusió li controla els nervis i la incertesa de com anirà tot. Sap que està al lloc indicat per a poder desenvolupar-se professionalment, «és un país on la cultura està valorada, no és com a Espanya que la cultura no ho està gens i que només importa el futbol».

Orígens

Tot va començar com qualsevol altra extraescolar. «Anava a l'escola Sant Pau de Figueres i em vaig apuntar a una extraescolar que hi havia de jazz». A partir de llavors, mai va deixar de ballar, tot i que, «ara miro els vídeos de quan tenia deu anys i no puc dir que ballava», diu rient. Ell considera que tot va començar quan va apuntar-se a les escoles de dansa de Figueres, primer a la Marta Coll, on ballava hip-hop i funky; i més tard a l'Art&Dance, on també va fer contemporani-fusió, una disciplina de la qual en va ser professor al mateix centre. Però «quan vaig anar a Barcelona va canviar tot», afirma referint-se tant a la part professional com personal. A la ciutat comtal continuava ballant -ballet i contemporani- de forma puntual, mentre ho compaginava amb els estudis universitaris de Filologia anglesa.

A partir del segon any de carrera, va fer un pas més quan va superar unes proves d'accés a una formació que feien a l'escola on ballava, «em vaig presentar a les proves per accedir-hi i em van dir que millor que fes la formació professional, que es feia cada dia al matí». Durant tres anys va tenir l'oportunitat de formar-se i «experimentar com era aquest món». En aquell temps arriba un altre canvi: «Faig un càsting i m'agafen per formar part del musical Sugar: con faldas y a lo loco, al Teatre Tívoli». En principi s'havia de fer una temporada, però l'any següent torna a formar part de l'equip, aquest cop com a personatge també, i fa una segona temporada al Teatre Coliseum de Barcelona.

Evolució

Envoltat d'un equip de professionals, amb una producció comercial d'èxit i actuant davant de milers de persones a diferents ciutats (van actuar també a València i a Lleida), en Pep Ribas reconeix créixer molt professionalment en aquell punt. «Pels companys sobretot i l'experiència de trepitjar escenaris». L'espectador, l'artista, l'escenari... són molts els aspectes que influeixen en una actuació artística en directe i, en el cas de la dansa, en Pep Ribas ho explica així: «El teu cos cada dia canvia i per ballar has de jugar cada dia amb allò que tens i a veure què surt» i és per això, afegeix, que «sempre em poso molt nerviós, sigui al Teatre Tívoli o davant dels pares dels meus alumnes».

Aquesta dependència amb el propi cos és el que fa que la dansa sigui una carrera tan curta. Per això vol aprofitar la joventut fent el que l'apassiona, amb la formació anglesa «aprendré coses que no he fet mai» i això li marcarà els pròxims passos.

Estereotips

Encara pot haver-hi a qui li sorprengui veure un noi sobre l'escenari i no fa tant que en Pep Ribas també n'ha sigut víctima, d'a­quests estereotips de gènere: «El típic, el que balla és maricón». Reconeix que a la infància li podien afectar més aquests comentaris, «però en realitat mai he de deixat de ballar per això». Costa imaginar-se que ho hagués fet.