Cada any, a Espanya, 94.000 dones interrompen el seu embaràs de manera voluntària per motius mèdics o personals. Malgrat les xifres, continua sent tabú. El 15 de gener del 2016, Letícia Hernández va ser atesa a l’Hospital de Figueres per un avortament en diferit. Dos anys més tard, l’11 de desembre del 2018, va haver d’interrompre el seu embaràs per trisomia 18. Des que forma part de l’associació A Contracor se sent menys sola i més valenta. El mes de febrer d’enguany va néixer a l’Empordà la primera associació de dol per interrupció voluntària i legal de l’embaràs a l’Estat. Volen que la societat autoritzi el seu dol i doni als seus fills i filles el lloc que els correspon.
Una de les mancances que Hernández adverteix «és la inexistent atenció psicològica abans, durant i després de la interrupció». En el seu cas, el tracte que va rebre a l’Hospital de Figueres va ser perfecte, diu, però «no se’m va informar en què consistia la interrupció, no se’m va animar a veure la meva filla, no se’m va animar a fer-li una fotografia, al fet que la poguessin conèixer els seus germans. No se’m va informar tampoc que podia reclamar el seu cos i enterrar-la».
Davant aquesta falta de protocol, va sentir la necessitat d’intentar un canvi i el setembre del 2019 va pensar en ajudar «al fet que la rebuda dels nostres fills, encara que neixin sense vida, sigui millor, d’una manera diferent, més amorosa». Molt impressionada en veure la seva filla, tan petitona i delicada, abrigallada en un drap quirúrgic, i després de donar-li moltes voltes, va començar a fer proves en punt i en tela per crear amanyacs i gorretes perquè altres famílies poguessin fer ús i guardar-ho com un gran record del seu fill.
Coincidint amb l’aniversari de la seva filla, Elia, va pensar a presentar la idea a l’Hospital de Figueres. «Va passar el seu aniversari i a mi em va faltar valor. Ho havia comentat en un grup de Telegram en el qual estàvem diverses mares en dol i una d’elles em va informar que s’estava creant la primera associació per a interrupcions a Espanya i que des de l’associació es podia dur a terme el projecte.» Llavors la Letícia va sentir més coratge en pensar que «per fi podria donar a la meva filla aquest homenatge en el qual vaig posar tanta il·lusió».
El febrer es va començar a muntar l’associació i «el març ens va enxampar a tots el tema de la Covid, així que vam acordar ajornar la presentació del projecte». La feina de fer els amanyacs no es va aturar. Van decidir que havia de ser en una tela fina i suau «per no perdre el tacte dels bebès i que havien de ser en diverses mides, perquè entre totes abastem diverses edats gestacionals».
Els amanyacs van en en un saquet per poder-los guardar i «així, quan ens sentíssim amb ànim, poder crear cada família la seva pròpia caixa del record amb aquelles coses que per a nosaltres fossin importants, ja que tot això forma part de la teràpia del dol». L’associació ha posats als saquets el nom japonès Jizõ perquè, explica la llegenda, és l’encarregat de cuidar les ànimes dels bebès que neixen sense vida.
Una de les coses més importants és el fet que «els nostres fills siguin reconeguts com que han existit encara que fora per poquet temps, per això incloem un full d’un llibre de família per poder-los anotar, encara que només sigui de manera simbòlica, i un natalici per posar les seves petjades».
Des de l’Associació A Contracor s’ha ofert a l’Hospital de Figueres la donació d’aquests saquets i ja s’han fet enviaments a hospitals de Girona i Dènia per acompanyar les famílies que ho necessiten. El saquet Jizõ conté un conjunt d’amanyac i gorreta per pèrdues gestacionals. «Ens consta que d’un temps ençà s’han anat fent canvis en el protocol i se sol recomanar, a més de veure el bebè, portar robeta o fer fotografies», apunten des de l’associació.
Projectes de l’associació
L’associació ha sorgit de la necessitat visceral de fer xarxa en un dels moments més vulnerables d’una dona: decidir sobre la vida del fill i la filla que porta al ventre. Des de la seva creació han impulsat diferents campanyes relacionades amb la terminologia que s’utilitza en aquestes situacions: «No em diguis això» i «Diga’m això», i un grup d’ajuda mútua per a pares i per a professionals. Com a iniciativa personal, Hernández ha fet un curs de fotografia en el dol amb l’artista Norma Grau per plasmar en imatges els records de quan no hi ha res per poder tocar.
