Anar a cal barber és una acció que forma part de la nostra vida, de la mateixa manera que ho és anar a la perruqueria. Quan hi som, posem els nostres cabells, pocs o molts, en mans d’una persona experta que ens fa girar el cap en diferents posicions i que, amb el temps, acaba formant part del cercle de gent de confiança. Lluís Colomer i Bach (Prada de Conflent, 1968), forma part d’aquest grup d’artesans de l’estètica que fa de les tisores i el pentinat una targeta de presentació dels seus clients des del seu establiment de l’Arengada de Vilafant.

Va néixer a la Catalunya Nord circumstancialment, ja que el seu pare treballava allà. Quan en Lluís tenia cinc anys van tornar a Figueres. El pas per l’escola Sant Pau, les Nacionals d’aquell temps, «no em va acabar de provar gaire. Cap al final vaig veure que allò que m’agradaria fer, era una feina artesana, amb les mans i vaig acabar anant a l’acadèmia Henry Colomer a Girona per aprendre l’ofici de barber», explica. Malgrat la coincidència de cognoms, no hi havia cap parentiu amb Josep Colomer Ametller (Vidreres, 1933 - Barcelona, 1998), fundador de la multinacional de l’estètica.

«A Girona vaig aprendre molt. Amb un altre company ens va tocar anar a l’Asil a tallar els cabells i afaitar els avis. Fou una gran experiència en tots els sentits. Allà vaig entendre que la nostra feina té moltes connexions amb les relacions humanes», relata.

Va fer la mili de voluntari a la base del Pení, l’EVA 4. «Era el barber i el xofer del tinent coronel Inglés Espinosa. Sortíem junts de la colònia de Figueres, pujàvem a la base, i tornàvem junts. Entremig esquilava i afaitava a qui tocava». Abans de fer el servei, va començar a treballar a la barberia FranMan de la Rambla de Figueres. «Eren dos socis, en Francisco Colomer, el meu oncle, i en Manolo Segarra. Hi vaig estar quinze anys. També va ser un bon aprenentatge, però va arribar un moment que el negoci no podia continuar, ja que el preu del lloguer del local anava pujant i en Francisco i en Manolo ho tenien difícil per fer-lo rendible».

Va ser aleshores quan va decidir parar-se pel seu compte, ara fa uns disset anys, a Vilafant. I creu que va ser «un gran encert. He pogut evolucionar al meu aire, però sempre treballant com s’ha de fer en aquesta professió, amb discreció, tractant cada client de manera personalitzada. Hi ha de tot. A molts els agrada la conversa, parlar i explicar coses. Aquí la discreció és fonamental i, sobretot, no buscar mai la polèmica. També n’hi ha que no tenen ganes de parlar, ja ho veus des d’un primer moment, i vas per feina».

De canvis diu que n’ha vist alguns, com ara que «ja no et ve gent amb postissos com abans, però, en canvi, sí que arreglem moltes més barbes. Es van posar de moda fa un temps, i s’han quedat, no ha estat una cosa passatgera».

Creu que l’ofici «té la continuïtat garantida, hi ha força joves que s’hi dediquen, a diferència d’anys enrere. És una feina agraïda i, no ens enganyem, ha evolucionat amb el tema dels horaris, ens hem anat adaptant i ja no és tan esclava com abans». Per això, Lluís Colomer compagina la barberia amb la família i amb l’esport. Quasi cada dia que pot surt amb bicicleta o va a córrer. Acumula diverses travessies pel Pirineu, els Alps i dues maratons de Barcelona, entre altres curses i proves. «Faig de barber per vocació i amb la bici desconnecto», afirma. Deu ser per això que fa poc ha sorprès la seva clientela penjant dins de la barberia una vella bicicleta de carretera Gimson, fabricada a Figueres. «La vaig estrenar i està com la vaig deixar quan em va quedar petita, amb tot gastat però funcionant».

La pandèmia l’ha passada «amb preocupació i amb moltes mesures de seguretat. Quan vam reobrir, vaig haver de fer una llista d’espera. Obríem cada dia, venia gent amb la cabellera gran o amb el cabell mal tallat amb màquina. Es veia clar que ens necessitaven».