Tinc davant meu l'empordanès més americà i l'americà més empordanès que he conegut mai. Una dicotomia que també es trasllada a la seva vida professional com a historiador i fotògraf. Ambdues coses marquen la seva existència.

Robin Townsend Pi-Sunyer va néixer a Virgínia, als Estats Units, un 21 d'agost del 1953. Fill de Mercedes Pi-Sunyer Cuberta i Robert H. Townsend. La mare formava part de la llarga llista d'exiliats de la guerra civil espanyola i perta-nyia a dues nissagues empordaneses prou reconegudes, els Pi-Sunyer de Roses i la pairalia de Can Cuberta de la Jonquera. Junts van tenir tres fills: James, Margaret i Robin.

El pare va formar part del gran elenc de soldats nord-americans que van lluitar per salvar Europa del nazisme durant la Segona Guerra Mundial i es va retirar amb el grau de coronel. «Era una persona de món. Formava part de la 14a Divisió Blindada, que va alliberar diversos camps de concentració i de presoners».

La carrera militar del pare va provocar el nomadisme familiar i moments que, avui, són històrics per al nostre personatge. Amb només vuit mesos va acompanyar els pares a la Casa Blanca, el 1954, durant la recepció al primer ministre britànic Sir Winston Churchill. D'aquell fet en guarda una foto que va fer la seva mare. Ella va ser la inductora de l'entrada de Robin en el món de la fotografia: «Em va regalar les tres primeres càmeres. Em vaig estrenar amb una Kodak Fiesta i la cosa va anar millorant fins que, quan vaig fer divuit anys, vaig poder tenir una Pentax professional, però després sempre he sigut un addicte de les Nikon».

La relació de Robin i la història continua amb la seva presència «molt recordada» a l'enterrament de John F. Kennedy, el 1963. Un any abans, el seu pare va ser traslladat de Panamà a Corea i la resta de la família va decidir venir a l'Empordà. «Conservàvem la casa pairal de Can Cuberta, a la Jonquera, que havia estat confiscada durant un temps per la Falange. Abans ens vam estar una temporada a Roses. El 1962 havien indultat el meu avi Santiago Pi-Sunyer, germà d'August i Carles».

Des de la Jonquera, Robin i James anaven a l'escola de la colònia americana de Figueres. «Veníem cada dia amb l'autobús, que feia parada per tot arreu per recollit la llet i altres productes. En el col·legi d'aviació vaig durar poc, em van expulsar per bon comportament. Em vaig passar mig any vivint l'autèntic ambient de frontera de la Jonquera, el millor temps de la meva vida. Temps lliure per anar a cal Fuster, a la Duana, als masos i a l'Escorxador. Recordo un dia que es va escapar el camell d'un circ i en vaig ser un espectador privilegiat, enfilat en un fanal».

El 1963 van tornar als Estats Units, moment que va coincidir amb l'assassinat del seu president a Dallas. «La mare va entrar a formar part d'un moviment favorable als drets civils i jo vaig prendre molta consciència sobre justícia social participant en actes i, també, en manifestacions contra la guerra del Vietnam».

La influència de l'avi

Amb la jubilació del pare el 1966, tota la família va tornar definitivament a Catalunya. Primer a Barcelona, on Robin va llicenciar-se en història i va exercir de professor, i després a l'Empordà. «Vaig seguir la passió del meu avi, em va inculcar el fet de veure el món des d'una perspectiva històrica».

Vivint a Barcelona, Robin es va apassionar per la fotografia automobilística. Va deixar les classes i, com a freelance, es va guanyar la vida fent fotos d'arquitectura i art. El 1972 va ser becari de National Geographic creuant els Pirineus. Ja se l'hi havia despertat el cuc de la documentació etnogràfica, que ha accentuat a l'Alt Empordà. El 1981 es va casar amb la rosinca Rosa Maria Torres Berta i, des d'aleshores, viu a la vila marinera sense deixar d'anar mai a la Jonquera i els seus rodals. «Per a mi, història i fotografia són germanes inseparables», diu mentre reconeix orgullós que té tot l'arxiu fotogràfic ben classificat i guardat.

La seva vida va fer un tomb el 1999 quan es va fer càrrec de la corresponsalia de l'agència EFE a la demarcació de Girona, feina que va mantenir fins que es va jubilar l'any passat. «Van ser vint anys frenètics, de molta feina. De moments bons i altres de dolents, com el de l'atemptat d'ETA al costat de casa. També em va doldre molt que un cap dels Bombers ens prohibís fer la nostra feina perquè 'no quedava bé mostrar gent volent apagar foc amb qualsevol cosa'. Una censura que vaig criticar en el seu moment».