Hugo García Pérez (1992) va néixer a San Remo (Itàlia), però quan tenia tan sols un any va traslladar-se amb la seva família a Cadaqués, poble infinit i de reminiscències artístiques, paisatge idealitzat i que sempre l'ha acompanyat allà on va. Fins i tot, com més lluny es troba, més present sent aquest petit món. Ho corrobora des de la pràctica, ja que, des de fa set anys, l'Hugo viu a cavall entre Cadaqués, Itàlia i París -un triangle idíl·lic i plaent- però és a l'Empordà on ell retorna regularment i també, des de fa un temps, a través de la literatura, un paratge íntim on reposa l'esperit. Ara ho fa amb la seva segona novel·la que ha volgut batejar amb el títol de «La mariposa amarilla i que, a través d'una autoedició a Círculo Rojo, presenta sota el pseudònim d'Hugo Scoccia.

L'autor de 'La mariposa amarilla', Hugo García. Foto: Carlota Ramos

Quan li pregunto com s'autodefineix a escala professional se li fa difícil respondre. «No ho sé ni jo, a què em dedico», reconeix. De fet, és comprensible. Quan l'Hugo tenia dotze anys va començar a fer ràdio a Ràdio Cap de Creus. Mentre els seus amics van marxar fora per estudiar, ell es va quedar al poble i va impulsar un magazín radiofònic amb una capçalera prou atractiva, La vida es bella i que el va portar a quedar finalista en els premis Miquel Diumé al millor programa radiofònic del 2015.

Als divuit anys, Hugo García va engrescar-se en política i va acabar sent regidor de Festes i Joventut de l'Ajuntament, aleshores el polític més jove de l'Estat. Tres anys més tard, havent cremat aquesta etapa, va marxar a Barcelona per fer un curs de ràdio i doblatge. Actualment, signa articles d'opinió al Diari de Girona i s'encarrega de la comunicació de l'associació cultural italiana Mulino Experience, entre altres. Assegura que ell és una ànima que es llança de caps envers «tot projecte que em diverteix encara que surti malament». «Tot just tinc vint-i-set anys i m'ho puc permetre; si un dia les coses no van bé, ja m'hauré de posar sèrio, però mentrestant...», somriu.

Unir màgia, fantasia i amor

Unir màgia, fantasia i amorEscriure és, doncs, una d'aquestes passions per les quals s'ha deixat portar. Va ser fa dos anys quan va publicar la seva primera aventura dins el món de les lletres. La va batejar amb el títol Je t'enDiez historias cortas en París. Diez historias cortas en ParísCadascun dels relats cercava transportar el lector cap a la ciutat de la llum unint màgia, fantasia i amor. La mariposa amarilla s'obre amb un fragment de l' Oda a Salvador Dalí del poeta García Lorca per la qual l'autor cadaquesenc sent una especial predilecció. «També és una manera d'introduir el poble, ja que bona part de l'acció passa allà», reconeix.

Aquesta nova història l'ha construït al voltant d'un personatge i de la seva mirada, en Ricardo, un home ja a les darreries de la seva vida que s'ha dedicat en cos i ànima a la feina i a fer diners, deixant de banda tota la resta. Això l'ha portat a acumular el menysteniment de la seva pròpia filla. Davant tot plegat, en veure's sol, decideix jugar la seva última carta i marxar de Madrid. Ho fa escollint el destí a l'atzar, o potser aquest l'escull a ell. El camí, però, el durà fins a Cadaqués. «És una història de superació, de penediment que porta el missatge que mai és tard per canviar», argumenta l'autor, tot afegint que «la vida és molt curta i que el temps no perdona a ningú».

El personatge ideat per Hugo Scoccia inicia aquest darrer viatge amb una mirada molt crítica i fosca sobre el món que l'envolta. Destaca la duresa sobre la visió que té de Figueres quan arriba. «En ell conflueixen pessimisme i optimisme, fins i tot ratlla la crítica lletja, maleducada», comenta l'autor. A mesura que l'argument avança, el personatge també creix i «es torna una persona més amable». També recupera il·lusions que, potser, no hauria pensat tornar-les a sentir.

Que Cadaqués formi part d'aquesta novel·la no és vanal. Scoccia hi recrea la llum «única i indefinible» de la seva terra que durant dècades ha enamorat desenes d'artistes. A ell, també. Ha estat, però, en aquests darrers mesos que l'hi ha anat donant forma convertint-lo en «un exercici per mirar endins i treure'n dubtes i alhora per homenatjar humilment el meu poble».