03 de abril de 2020
03.04.2020
L'Empordà
Castelló d'Empúries

Salvador Canet: «Tinc aquell punt de bogeria que sempre busco més»

L'esportista confessa que la clau de les competicions físiques és el control mental, i això l'ha ajudat a anar superant reptes

03.04.2020 | 18:15

Salvador Canet (Castelló d'Empúries, 1973) o com tothom el coneix, en Savi Canet, havia estat regidor d'esports. Immers durant dotze anys a la política municipal de la mà de Xavier Sanllehí - «una gran persona a qui vaig voler donar suport»-, va impulsar l'Empuriabrava Sports, un dels projectes que el va il·lusionar més de l'etapa política.

Quan tenia divuit anys en Salvador es va aficionar a les motos d'aigua, tant fou així que al tercer any de tenir una moto va començar a participar en el Campionat de Catalunya, que va guanyar un parell de vegades, i en el d'Espanya, que també es va endur algun palmarès. Però va patir una lesió als genolls i el metge li va recomanar un altre esport per reforçar les cames: el ciclisme.

Sense pensar-s'ho dues vegades, en Salvador es va comprar una bicicleta. Aquella mateixa setmana va veure a la televisió la Titan Desert, una cursa de ciclisme de muntanya on els participants competeixen durant sis dies al Sàhara marroquí amb recorreguts molt poc senyalitzats. Només de veure-ho «vaig pensar: jo puc anar aquí!». Dit i fet. Amb poc més de sis mesos es va presentar al Marroc i va fer la competició. «Vaig acabar destrossat. Quan vaig tornar estava sec i vaig abandonar la bici mig any ben bo». Per a aquest tipus de competicions Canet reconeix que «és més necessària la fortalesa psicològica que la física».
Sorprèn, però, que en tan poc temps pugui decidir i preparar-se per competicions tan dures. Admet que «No sóc un bon corredor, no sóc un bon ciclista. Però el que sí que tinc és un cap molt fort». La primera experiència a la Titan Desert va ser molt dura «ho vaig passar molt malament». Però sis mesos després va decidir tornar-la a fer per poder-la gaudir i treure's l'espina. L'any següent, malgrat que volia repetir, es va trencar el canell, i va haver d'esperar un any més. Aquell, però, el va fer amb dos amics de Castelló, en format equip . I com si fos una addicció, «Em vaig animar a fer la curses de bicicleta de muntanya com Transpyr o la Andalucía Bike Race». Va ser a la d'Andalusia on, en ploure molt i haver-hi molt de fang, va trencar la bicicleta «Això em va obligar a córrer un bon tros al costat».

En tornar d'aquella competició «vaig pensar que havia de fer una cursa corrent» i just en quinze dies es celebrava la de 24 hores de Cap de Creus - per sort, ja tenia el genoll millor -. Va entrenar un dia. Anar i tornar a Empuriabrava. Després, directe a fer els 87 quilòmetres pel Cap de Creus. «No vaig acabar-la, em faltaven vuit quilòmetres? per acabar però el meu cos va dir prou. Em vaig retirar». Aquesta és l'única cursa que no ha acabat mai, no l'ha tornat a fer perquè temporalment no li va bé en els dies que se celebra. Però tampoc li representa un gran repte perquè no li agrada corre a casa «Sembla que si no surto fora, no em motivo».

Tot i això, li va quedar l' espina de competir corrent així que, com sempre ,«miro internet i la primera prova que em surt és la Marathon des Sables», una prova de sis dies amb autosuficiència «només et donen aigua. Portes el menjar, la roba, el dormir, ... tot en una motxilla de vuit quilograms». Tenia sis mesos per preparar-se. La va fer i la va acabar.
I després més: The Coastal Challenge, de Costa Rica o a la Rovaniemi150, Lapònia (Finlàndia) «En aquesta última em vaig haver de retirar per mal a l'esquena. Hi vaig tornar l'any següent i la vaig acabar». En Salvador també va participar a l' Everest Trail Race. «Ha sigut el top de les curses que he fet, el top de paisatges, cultures... . Va ser brutal. Però el primer dia vaig caure i em vaig fer mal al genoll. La vaig acabar, però amb dificultats». Els seus amics en feien el seguiment a través del Facebook. Cada vegada que en Savi enviava notícies, els companys, ho publicaven. Tothom estava pendent de com anava avançant. Va quedar dissetè en la general i quart en la seva caterogia.

Tornant de Katmandú, «em trobo els de la Titan Desert» que estaven preparant la prova a Aràbia Saudí. «Quan vaig arribar a casa, vaig embolicar al meu germà i en Vicenç Gusó per anar-hi». Confessa, rient que «Tinc aquell punt de bogeria que sempre busco més». I és que per a ell, competir així és sortir de la zona de confort «el què més li agrada de competir fora és la gent que coneix, els paisatges i les noves cultures. Quan torno és quan estic millor, torno nou i amb les piles carregades. M'agrada anar a llocs on no em coneixen».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook