Salvador Canet (Castelló d'Empúries, 1973) o com tothom el coneix, en Savi Canet, havia estat regidor d'esports. Immers durant dotze anys a la política municipal de la mà de Xavier Sanllehí - «una gran persona a qui vaig voler donar suport»-, va impulsar l'Empuriabrava Sports, un dels projectes que el va il·lusionar més de l'etapa política.
Quan tenia divuit anys en Salvador es va aficionar a les motos d'aigua, tant fou així que al tercer any de tenir una moto va començar a participar en el Campionat de Catalunya, que va guanyar un parell de vegades, i en el d'Espanya, que també es va endur algun palmarès. Però va patir una lesió als genolls i el metge li va recomanar un altre esport per reforçar les cames: el ciclisme.
Sense pensar-s'ho dues vegades, en Salvador es va comprar una bicicleta. Aquella mateixa setmana va veure a la televisió la Titan Desert, una cursa de ciclisme de muntanya on els participants competeixen durant sis dies al Sàhara marroquí amb recorreguts molt poc senyalitzats. Només de veure-ho «vaig pensar: jo puc anar aquí!». Dit i fet. Amb poc més de sis mesos es va presentar al Marroc i va fer la competició. «Vaig acabar destrossat. Quan vaig tornar estava sec i vaig abandonar la bici mig any ben bo». Per a aquest tipus de competicions Canet reconeix que «és més necessària la fortalesa psicològica que la física».
Sorprèn, però, que en tan poc temps pugui decidir i preparar-se per competicions tan dures. Admet que «No sóc un bon corredor, no sóc un bon ciclista. Però el que sí que tinc és un cap molt fort». La primera experiència a la Titan Desert va ser molt dura «ho vaig passar molt malament». Però sis mesos després va decidir tornar-la a fer per poder-la gaudir i treure's l'espina. L'any següent, malgrat que volia repetir, es va trencar el canell, i va haver d'esperar un any més. Aquell, però, el va fer amb dos amics de Castelló, en format equip . I com si fos una addicció, «Em vaig animar a fer la curses de bicicleta de muntanya com Transpyr o la Andalucía Bike Race». Va ser a la d'Andalusia on, en ploure molt i haver-hi molt de fang, va trencar la bicicleta «Això em va obligar a córrer un bon tros al costat».
En tornar d'aquella competició «vaig pensar que havia de fer una cursa corrent» i just en quinze dies es celebrava la de 24 hores de Cap de Creus - per sort, ja tenia el genoll millor -. Va entrenar un dia. Anar i tornar a Empuriabrava. Després, directe a fer els 87 quilòmetres pel Cap de Creus. «No vaig acabar-la, em faltaven vuit quilòmetres? per acabar però el meu cos va dir prou. Em vaig retirar». Aquesta és l'única cursa que no ha acabat mai, no l'ha tornat a fer perquè temporalment no li va bé en els dies que se celebra. Però tampoc li representa un gran repte perquè no li agrada corre a casa «Sembla que si no surto fora, no em motivo».
Tornant de Katmandú, «em trobo els de la Titan Desert» que estaven preparant la prova a Aràbia Saudí. «Quan vaig arribar a casa, vaig embolicar al meu germà i en Vicenç Gusó per anar-hi». Confessa, rient que «Tinc aquell punt de bogeria que sempre busco més». I és que per a ell, competir així és sortir de la zona de confort «el què més li agrada de competir fora és la gent que coneix, els paisatges i les noves cultures. Quan torno és quan estic millor, torno nou i amb les piles carregades. M'agrada anar a llocs on no em coneixen».
