Pepitu Gifre Colomer (Bellcaire d'Empordà, 1920) va néixer un 7 de març de fa cent anys. Té una llarga història sobre les seves esquenes, com arrossaire, comerciant i restaurador. També com a obligat protagonista de la Guerra Civil espanyola, en la qual va participar entre els joves de l'anomenada Lleva del Biberó. Encara que nascut al Baix Empordà, la major part de la seva vida ha transcorregut a Figueres.

«El meu pare era el fuster de Bellcaire. Vam ser tres germans, en Ramon, que ja és mort, i la Quimeta, que ara en té 97». De ben jove va fer de pagès, «remenant en els camps d'arròs de Riumors i Bellcaire, «era una feina dura, però m'agradava». A les acaballes de la guerra civil el van cridar per anar al front. «Primer em van enviar a Girona, després vaig formar part d'un batalló basc a la Ribera de Cardós. Quan hi havia trets, els companys em feien ajupir perquè era el més jove: 'ja els pelarem nosaltres', em deien».

Les coses van anar com van anar, i Pepitu Gifre va tenir l'opció d'exiliar-se a Mèxic o anar cap a França, seguint els camins de la retirada. Va escollir aquesta segona opció. Fou confinat als camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià on, recorda, «feia molta fred, els soldats es portaven molt malament amb nosaltres i la gana ens feia córrer. La meva mare, Francisqueta, va saber que era allà tancat i va venir amb un cabàs ple de menjar pensant-se que em trobaria a la primera. Érem milers i, pobreta, va haver de deixar-ho allà sense veure'm».

Allà va protagonitzar la primera escapada de la postguerra «travessant l'estany que hi ha entre Sant Cebrià i Canet. Vaig tornar a casa passant per un lloc de l'Albera que ara no recordo».

Pepitu Gifre té el cap clar, però arrossega les dificultats de parla derivades d'un ictus que el va afectar fa un parell d'anys. La família ens ajuda a acabar de concretar uns records vius.

«Un cop a Figueres em van tancar a la Carbonera, el camp de concentració del carrer Progrés, a tocar l'estació. Ens vigilaven els soldats moros d'en Franco. Hi havia dues portes i, un dia, només n'estava vigilada una i em vaig tornar a escapar i cap a Bellcaire falta gent».

No es va escapar d'una mili obligatòria que «entre guerra i servei va durar sis anys». El van enviar a un batalló disciplinari a Cadis i, també, a Oviedo. El seu pare, Pere Gifre, va ser alcalde republicà a Bellcaire i va morir de gangrena a Girona per un llamp que li va caure a la cama i que no li van curar. «Nosaltres érem d'esquerres i jo em vaig casar amb Pepita Barceló Perich. La seva família era de dretes. Ens vam creuar dos germans i dues germanes en dos casaments!» comenta divertit.

Un cop casats van venir a viure a Figueres. «El sogre ens va donar de dot cent sacs d'arròs. Que no era poca cosa aleshores». Pepitu i Pepita van obrir la botiga Gifre Barceló que hi va haver durant molts anys a la cantonada del carrer Vilafant amb Lasauca. Tenien comestibles, souvenirs, joguets. «Vam aprofitar l'esclat del turisme. Teníem un client especial que era en Dalí. Quan sortia de l'Hotel Duran, s'aturava a casa i s'emportava alguna postal. Encara ens deu cèntims, perquè no les pagava», explica somrient i assegurant que «pel fet de veure'l i parlar-hi, ja estàvem contents. Quan venia treia un espanta-sogres i ens ho passàvem bé». De clients francesos no en faltaven, «ja que teníem una molt bona amistat, que encara continua, amb la família dels Cars Vers del Rosselló».

A principi dels anys seixanta, els Gifre Barceló van obrir un restaurant a peu de carretera allà on ara hi ha la Cabaña d'Hostalets i el 1963 van iniciar la gran aventura de la restauració seriosa. «A Figueres, hi havia el Quijote de l'Erato i amb la dona vam decidir que el nou restaurant es diria Sancho Panza. I fins avui». Al costat del restaurant, van obrir una botiga de ceràmica que va gestionar durant uns anys el seu germà Ramon.

Pepitu i Pepita van tenir dos fills, Josefina i Pere. «Estic orgullós de la família, dels fills, gendre i nora, i del que ha vingut tot darrere». Té quatre nets i tres besnets. «La meva dona va ser una gran persona, era una santa, la trobo molt a faltar», diu.