Veure el somriure d'ella quan recorda qualsevol dels viatges que van fer quan es van jubilar. L'emoció amb la qual expliquen com transformen el menjador per acollir tots els membres de la família per Nadal. O la mirada embadalida i el somriure tendre d'ell quan la seva dona, en un descuit de memòria, em repeteix per segona vegada la mateixa anècdota.

Ells són en Francisco Devesa, fill de Figueres de l'any 1931, i la Rita Vila, nascuda a Llers el 1932. Fa pocs mesos la parella va celebrar els seus 64 anys de casats. Aquesta parella tan especial es van conèixer de joves. Amb només dinou anys, un diumenge, es van veure per primera vegada al Casino de Figueres. I com que en aquell moment no hi havia ni telèfon ni xarxes socials, en Francisco va haver d'esperar set dies abans no va tornar-se-la a trobar. Després d'uns diumenges coincidint al Casino, un dia Devesa no va poder més i va anar a veure-la al seu lloc de feina, al Restaurant Can Jeroni.

«La relació entre les nostres famílies va ser molt fàcil», m'expliquen. I tant és així que un dels primers dies que en Francisco trepitjava la casa de la Rita, ja van convidarlo a dinar. Després d'un temps de festeig, amb 24 anys, van decidir casar-se.

Amb l'anell al dit, la parella es va construir una casa a prop de la plaça del Gra de Figueres, on continuen vivint fins ara. Un temps més tard de mudar-se, a casa ja eren quatre: la parella, la Paquita i en Josep. La Rita va deixar el restaurant i va dedicar-se a cosir roba de tota mena, fins i tot per a dones que feien de militars.

Pel que fa a la trajectòria professional d'en Francesc, va seguir amb l'empresa Devesa, que va heretar del seu pare, i que estava dedicada als transports. Com a xofer, havia recorregut tot Catalunya i part de França transportant paqueteria o grups de persones. En els seus últims anys, fins i tot transportava usuaris de l'Altem, assegurant que «encara em saluden i em criden quan em veuen pel carrer».

Tots dos recorden amb alegria els viatges que van fer una vegada es van jubilar. Alguns dels punts van ser diverses zones d'Espanya, la Selva Negra o Estrasburg, a banda dels recurrents viatges a Saint-Arailles durant la Setmana Santa, per veure familiars que s'hi van exiliar després de la guerra.

«Quin és el secret per aguantar junts tants anys?», els pregunto. I ell ho té molt clar: «Paciència i una mica de geni», diu amb fermesa. Però això del geni no m'ho empasso massa, ja que quan li parlo sobre com ho fan per solucionar les discussions, ell mateix em diu: «Sí, què vols fer? A dormir i demà serà un altre dia».

En el seu cas, l'admiració, el respecte i l'amor que estenen l'un per l'altre passa per sobre de qualsevol conflicte que puguin tenir. Per molts anys més i feliç dia dels enamorats, parella!