La figuerenca Tatiana Torrecillas Testa sempre ha pensat en la maternitat com un regal meravellós. «Suposo que deu ser una experiència increïble», assegura la jove de 27 anys. Per això poder ajudar parelles que no poden aconseguir-ho ha fet de la seva feina una de les passions de la seva vida. Actualment treballa a la clínica Barcelona IVF, com a embriòloga: «És molt gratificant». Des de petita s’havia sentit atreta per tot allò relacionat amb l’àmbit sanitari, el cos humà, el diagnòstic i tractament de malalties, però va ser durant la carrera de Biologia Humana, quan va cursar l’assignatura de Genètica Clínica, que «se’m va obrir un món de possibilitats. Dins d’ella, un dels temes era la Reproducció Assistida i va ser llavors, quan vaig tenir clar que en un futur volia dedicar-me a això». Posteriorment va fer un màster en Biologia de la Reproducció i Tècniques de Reproducció Humana Assistida i va fer les pràctiques a la Clínica Colabianchi, a Rosario, Argentina, el país que va deixar als 9 anys per establir-se amb la seva família a Catalunya.

Quan parla transmet tot el seu entusiasme. És una professió que a tothom li interessa i tothom vol saber, assegura. «Sempre hi ha preguntes, dubtes. Crea molt debat i les converses sempre acaben sent llargues i emocionants», reconeix. A causa de diferents factors socioculturals, la maternitat cada cop es retarda més. L’edat a la qual les parelles tenen el seu primer fill és més avançada. Però encara que la societat ho retardi, el rellotge biològic segueix sent el mateix. Per aquest motiu, «cada cop són més les parelles que busquen el primer fill a una edat en la qual, de forma natural no l’aconsegueixen i han de recórrer a tècniques de reproducció assistida».

A la clínica realitzen diferents tècniques, des de les més senzilles com les inseminacions artificials, fins a les més complexes com la vitrificació (criopreservar els oòcits o embrions indefinidament dins nitrogen líquid), l’ICSI (injecció intracitoplasmàtica de l’espermatozoide) o les biòpsies embrionàries (per diagnosticar els embrions i saber quins són aptes, abans de ser transferits a l’úter). «Poder veure al microscopi la cèl·lula més petita del cos humà (l’espermatozoide) i la més gran (l’oòcit) és increïble. Avaluar la morfologia dels embrions, com es divideixen i van evolucionant, és al·lucinant. Però el millor de tot, és el gran plaer que se sent en transferir l’embrió dins l’úter de la pacient. Poder compartir amb la parella la felicitat, la il·lusió, els nervis i la gran alegria que comporta, al cap de 15 dies, la prova d’embaràs positiva».

La donació d’oòcits, de semen o d’embrions, és un procés rutinari dins la reproducció assistida. Per exemple, l’edat avançada de la dona sol dificultar l’ús dels seus propis oòcits i una possible solució sol ser la donació. «Aquest procediment comporta un «dol genètic», però sempre ens hem de focalitzar en l’objectiu: aconseguir un nen sa a casa.» Sobre la legislació espanyola assenyala que està ben regulada, tot i que, com tot, sempre es podria millorar. «Es tracta d’un tema molt delicat, en el qual tant la llei com l’ètica són fonamentals». També és una llei bastant permissiva, cosa que situa Espanya com un dels països destí. «Hi ha països amb legislacions més restrictives, com Itàlia, que fan que els pacients que requereixen certes tècniques viatgin a Espanya, per realitzar-les».

A la clínica, «seguim l’embaràs fins a les 8 0 9 setmanes. Llavors, passa a mans de l’obstetra. Tot i això, mantenim el contacte amb les nostres pacients, ens informen de com evoluciona tot, ens envien fotos dels bebès, fins i tot algunes ens visiten a la clínica quan els nens ja són més grans.

Torrecillas valora molt haver trobat feina en acabar el màster: «La dificultat, com en qualsevol professió, és la falta d’experiència amb la qual sortim al mercat laboral. És un sector complicat i relativament nou -la primera persona nascuda per reproducció assistida té actualment 41 anys-, tot i així, la necessitat fa que cada vegada hi hagi més clíniques i, per tant, augmenta la probabilitat de trobar feina». Mirant el futur «imagino una gran evolució en les tècniques d’anàlisis genètiques, amb mètodes més eficaços i menys invasius i una automatització més gran, tenint en compte que el factor humà és essencial a l’hora de fer els procediments.