Martí Fontclara (Castelló d'Empúries, 1987) ve d'una tradició familiar musical que, per pròpia inèrcia, el va situar a les portes de l'escola de música. El seu primer instrument ja va ser motiu de discòrdia. A casa, l'avi havia comprat un piano i tothom esperava que fos en Martí qui el toqués. Però ell va decidir que el violí era més atractiu i «això em va costar una esbroncada familiar». El piano va venir dos anys més tard. I quan en va tenir tretze, Pere Cortada «em va enxufar la boquilla del fiscorn». Reconeix que no en sabia res, però que el nom d'aquell instrument li havia arribat de mans del germà del seu avi, i això va fer que s'agafés el repte amb tendresa «és un instrument molt poc valorat, però té una sonoritat i una potència que em va enamorar».

Amb divuit anys, i gràcies a un exercici de Jaume Cristau, va crear la primera obra, Ironies. Després va venir Petits Tresors, dedicada als seus cosins, i Fins aviat, una composició de comiat a la cobla Contemporània i que va ser finalista en el Certamen per a Joves Compositors de Blanes, l'any 2008. Explica que fa uns anys «estava cuinant i vaig sentir una sintonia meva a la ràdio, en una secció d'en Jair Domínguez. La mateixa que ha acabat sonant a Salvados o al piromusical de Barcelona». Però no és fins l'any 2015 que comença a tenir encàrrecs. Aquell any va gua­nyar el premi Joventut a la Sardana de l'Any, amb l'obra Amb 40 no en fem prou!, una obra dedicada al 40è aniversari de l'Agrupació Sardanista «Avi Xaxu» de l'Escala.

Diu que «quan em van donar el premi ho vaig agrair, però sabent que hi ha gent que escriu millor que jo». Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana, estava a l'acte i «ella ja sabia que programaria la Capitalitat de la Sardana a Figueres el 2017» i va ser llavors que li va fer l'encàrrec de la sardana oficial, i «a partir d'aquí vaig guanyar una mica de renom».

Tot i els èxits com a compositor, ell es considera «un intèrpret que n'escriu». Va començar a la Cobla Rossinyolets, de la qual, des de l'octubre passat, n'és el director, amb la premissa que «hi ha d'haver una criba, una evolució, i tocar sardanes ben escrites». El 17 de juliol presentaran la nova formació a Empuriabrava. «Estic descobrint el món de la direcció, que sabia que m'agradava però no l'havia trepitjat mai. Segurament perquè, si ets de Castelló, abans que jo, n'hi van d'altres». Ja fa uns anys que en Martí dirigeix la Missa del Gall i intenta «treure de la zona de confort» la Coral i la Cobla, i està content perquè «tenen ganes de millorar i estan oberts a propostes». També ha sigut intèrpret de les Cobles Empordanesa, la Contemporània i finalment, des del 2009, de la Cobla Marinada. Això no li ha impedit tocar en altres formacions, com The Txandals, on fan música vintage a Luz de Gas.

Confessa que ha deixat enrere les sardanes còmiques que va compondre a la Contemporària perquè «estic en una cobla (la Marinada) top, com un Barça, on fem pedagogia d'un repertori poc popular però que intenta mantenir la qualitat». Diu que no comparteix el corrent general del sardanisme. «He conegut una música que qualsevol europeu escoltaria i diria que està molt ben escrit, i aquí es rebutja». Precisament pensant en la música ben feta l'any passat va gravar un disc amb la Marinada recuperant peces d'un compositor castelloní, Josep Blanch i Reynalt,i dirigit per Marc Timón, pel qual confessa una gran estimació i admiració, «dos referents convivint 63 anys després de la mort del primer». El jove castelloní manté que en els compositors de principi de segle es poden trobar peces de gran qualitat, molt ben escrites, i que han quedat oblidades. Ell vol recuperar-les, «Josep Serra, de la Cobla Principal de Peralada, una referència del moment, va ser un dels millors compositors que ha tingut aquest país. Peralada no se'n fa cap mena de ressò. Els grans noms del país s'han de defensar. És un patrimoni molt valuós que no sempre s'aprecia. Veuria inconcebible que Itàlia no defensés Verdi».

El fiscorn de la Marinada ara també està immers en un nou projecte, Llum, on compten amb el cantaor Pere Martínez.