Fina Company: «Sempre m'ha agradat molt la relació amb la vida»

«Sempre m´ha agradat molt la relació amb la vida i he estat una persona privilegiada, perquè les meves dues feines, infermera i pagesa, tenen relació amb ella», assegura Company, que va tenir molt clar, després del batxillerat, el fet d´anar a Girona a estudiar. Eren catorze noies les que integraren les dues primeres promocions d´aquell any d´estrena de l´escola d´infermeria, el 1960. Les formaren, durant tres anys, monges del Sant Vicenç de Paül, dues instructores de La Falange i els mateixos metges del Trueta. «Ens feien pencar molt perquè no hi havia personal», recorda Company. Feia ben poc que s´havia inaugurat la residència, com se´l coneixia aleshores. Només hi havia tres plantes obertes: maternitat, traumatologia i cirurgia. Mentre ella hi va ser, es va obrir la quarta dedicada a petites intervencions.

Va ser un aprenentatge ràpid, sobre la marxa. «T´anaves trobant amb problemes i els havies de solucionar», comenta Company. Eren situacions difícils de viure. Les infermeres, aleshores, estaven exposades a tot: a la poliomielitis, al tètanus, la diftèria i sense cap mesura de protecció. «Tot era ben tercermundista», reconeix. La sort és que «cap vam agafar res, no patíem pas, però érem valentes». Calia ser-ho ja que, a voltes, les deixaven soles atenent tota una planta. «Si algú es moria, l´havies de baixar tu mateixa perquè només hi havia un zelador per tot el Trueta», rememora.

Ben aviat, Company es va adonar que les seves preferències estaven en l´especialitat pediàtrica. «No m´ha agradat mai la sang i fetge i sí la mainada», diu. D´això se n´adonà ben aviat el doctor Vehí, cap de pediatria, qui va sol·licitar destinar-la a l´àrea de nounats i prematurs. Va ser una bona decisió perquè ben aviat «va baixar la mortalitat infantil». Disposar de personal fix i d´una persona, ella, que controlava els tres torns -entrava a les 8 del matí fins a les 2 de la tarda i de les 7 fins a les 10 de la nit- va ajudar substancialment.

En aquells temps, els nens acabats de néixer eren separats de la mare, es quedaven junts a la sala de nadons i només els hi duien per mamar. També, a la nit, dormien separats. «Ho fèiem perquè ella descansés», diu. Era la normativa. Allò que més recorda d´aquells anys són els catorze prematurs que van tirar endavant, alguns pesant menys d´un quilo.

Després de cinc anys al Trueta -tres de formació i dos ja en plantilla-, Company es va casar, va tenir cinc fills i ho va combinar fent d´infermera al CAP de Figueres, principalment a pediatria, durant més de trenta anys. Entre les metgesses amb les quals va treballar recorda Glòria Compte. Al llarg d´aquells anys va viure canvis importants. Per exemple, juntament amb una altra companya, es van formar en el programa Nen Sa com a infermeres pediàtriques. Compaginaven l´estudi a Barcelona i Cornellà amb la feina del dia a dia a Figueres. Va ser un gran avenç. «Allò alliberava una mica el metge i estava destinat a la prevenció de malalties i accidents», apunta tot afegint que també es flexibilitzava aquella educació tan rígida entre pares i fills.«Els nens com més estimats millor», diu Company. El 1982, quan s´oficialitzà la diplomatura d´infermeria a l´Estat espanyol, va fer un curs pont per equiparar els seus estudis. Ara, el seu net Marc també estudia per infermer.

Fina Company és una dona molt vital. Un dels seus secrets és caminar per la muntanya. Ho fa des de menuda i no ho ha deixat mai, ja sigui sola o amb alguna de les colles de les quals forma part. L´acompanya una bona constitució i una gran resistència mental que, diu, és la clau de tot. «A la muntanya em sento lliure, tinc una visió diferent del món», diu tot afegint que «la muntanya i l´esforç que requereix, «és una lliçó de vida».