L'any 2003 neix a Sarrià de Ter l'ONG Gerd, el Grup Editor de la Revista del Discapacitat. Un dels responsables és Jan Millastre, juntament amb una desena de persones més, gairebé totes amb algun grau de discapacitat. L'impuls principal d'aquesta organització era crear la revista L'atípic, per recollir les inquietuds dels discapacitats de les comarques gironines. El projecte va anar creixent i l'entitat va sentir curiositat per com vivien els discapacitats a Cuba. Després de molts esforços, a dia d'avui ja han aconseguit crear una escola de d'educació especial a Aguacatán (Guatemala).

- Quan vau arribar a Cuba, amb quin panorama us vau trobar?

- Vam veure que faltaven ajudes tècniques. Pràcticament no hi havia cadires de rodes. Per això, ens vam coordinar amb entitats locals de discapacitats i vam iniciar donacions, a part de crear una fàbrica de cadires de rodes que encara segueix funcionant.

- Quan feu el salt al poble de Aguacatán (Guatemala)?

- Després d'haver fet treballs a Cuba, l'Ajuntament de Sarrià de Ter ens va proposar visitar Aguacatán, que és el seu poble agermanat, per veure què hi podíem fer. Això va ser l'any 2003.

- I amb què us vau trobar?

- Ens vam trobar amb una comunitat rural amb casos extrems. 50.000 persones ateses per un sol CAP, alguna mort per desnutrició i famílies amb set o vuit fills. Aguacatán és un poble que treballa en l'obra i el camp, amb pocs recursos, aigua i llum, i tenen un grau alt d'analfabetisme. Com ja se sap, la ignorància crea por. Vam detectar una comunitat amb molts de discapacitats degut, en molts caos, a les relacions entre familiars, que generen alteracions. Els discapacitats eren una “nosa” per a la família. He arribat a veure nens retinguts a casa perquè la família no sabia gestionar la seva discapacitat. Aquesta gent no gosava sortir al carrer i acceptava la creença popular que es tractava "d'un càstig de Déu".

- Què vau fer amb tot això?

- Vam trencar mites. Vam crear una associació per conscienciar i informar la gent en temàtica de discapacitat, i vam lluitar per l'acceptació del col·lectiu. Vam començar amb una avaluació mèdica per saber què tenien, i vam fer tractaments. Després vam buscar recursos per crear el projecte integral d'ajuda al discapacitat, que gestiona GERD i l'associació Asopedi. Gràcies a això, ara la gent valora i entén el discapacitat.

- A partir de l'organització neix el vostre projecte més ambiciós.

- Sí. L'escola d'educació especial que vam crear al Aguacatán el 2003. Actualment hi ha més de 100 socis discapacitats, i 28 alumnes amb diverses discapacitats: cecs, sords, muts o amb afectacions mentals, i el nostre objectiu és incorporar-los a l'escola normal. Estic molt content d'afirmar que s'ha creat una família, i que tots han tingut l'oportunitat de millorar la seva discapacitat i la seva qualitat de vida. Ara, després de quinze anys fent màgia, és moment de traspàs. Els nens ja no són tan nens com per anar a l'escola, i tampoc els poden incorporar a un lloc de feina normal.

- Com lluiteu per aconseguir la seva inserció laboral?

- Amb projectes com el "super xurro", que vam crear ara fa un any. Com que és molt típic menjar al carrer, vam decidir comprar un carret de venda ambulant. Vam formar els nois i noies, i els vam distribuir les feines: la cocció, l'ensucrat, l'embolcall, i el servei al client. També tenim altres projectes com ara el d'aprendre les bases de l'ofici de fusteria, amb la idea que més endavant puguin ajudar productors locals.

- I ara quin projecte teniu?

- Crear una nova escola. L'espai actual se'ns ha anat quedant petit. Amb visió de futur, vam comprar uns terrenys per crear una escola nova. Aquest va ser el motiu del meu últim viatge amb Pere Vila, el president de la Diputació de Girona, que és l'ens que subvencionador. Vam anar a posar la primera pedra a "l'escola del futur".

- Com serà l'escola?

- Un lloc fresc, còmode i sostenible. Hi haurà l'escola amb quatre aules, un altre edifici per la fisioteràpia i algunes habitacions per qui necessiti estar-s'hi. També volem crear-hi un restaurant que sigui gestionat pels mateixos alumnes, que formarem específicament. Aquesta nova seu doblarà la capacitat de l'actual i esperem que a finals d'any es comenci a construir. Sabem que apostem molt fort, però hi posem molta il·lusió i ganes.

- Quin és el teu moment preferit, quan visites l'escola?

- Quan vaig a Aguacatán, la meva segona casa, sempre m'adono que el projecte ha crescut, i això em recarrega d'energia. Si m'hagués de quedar amb un moment concret, em quedo amb el somriure dels nens quan em venen a rebre. Això em fa adonar-me que em deixo la pell per aquesta feina, però realment paga la pena.