El pare de Joan Roca va percebre ben aviat la passió que el nen sentia per la música. Així va decidir dur-lo a fer solfeig i començar el seu vincle etern amb aquest art al qual es va dedicar professionalment durant vint anys com a cantant i músic i, ara, com a luthier de tenores, dels tres que queden a Catalunya.
Joan Roca (Ventalló, 1944) explica que "amb només sis anys em posava davant de l´orquestra que venia al poble per la festa major i em quedava embadalit veient-los tocar", recorda. Així va estudiar a l´escola del Casino Menestral Figuerenc amb Camil·la Lloret i, més tard, al Conservatori de Girona. A l´hora d´escollir instrument li van donar, d´entrada, el violí. Roca recorda sentir-se feliç. Més tard, als 13 anys, entrà a la seva vida la tenora. Hi havia, però, un pòsit d´anys enrere, ancorat en els temps en què les orquestres anaven pels pobles i els músics s´estaven a les cases dels veïns. A la seva hi anava el tenora de la Montgrins, Agustí Monguilod. "Quan va saber que estudiava solfeig, em va dir que quan tingués 13 anys, ell m´ensenyaria", diu. I així va ser. Durant tres anys, Roca agafava la bicicleta i anava a Torroella de Montgrí a estudi. La primera tenora que Roca va tenir era del prestigiós luthier figuerenc Josep Soldevila. Encara queda algun músic que toca amb els seus instruments, fins i tot una tenora de banús, fusta ara protegida, i encara sonen bé. "Quasi tothom, entre els anys 60 i 80, tocava amb aquests instruments", comenta.
La primera orquestra amb la qual va actuar Roca va ser La Principal de Figueres. Era el 1962 i tenia 16 anys. Aleshores va començar com a cantant. "Allò principal per a un cantant és afinar, i jo me´n sortia força bé", rememora tot afegint que, en aquells temps, es feien molts concerts a l´església. "Jo hi feia els solos", explica recordant. Amb 19 anys, Roca entrà a formar part de La Principal de Palafrugell. Com a cantant allargà la seva funció un any més, però allà es desenvolupà com a tenora. També va actuar amb La Principal de Girona sis anys, l´orquestra Costa Brava, onze anys, i a la Ciutat de Girona. Totes aquestes orquestres, a excepció de la Costa Brava, han desaparegut. La darrera amb la qual va actuar va ser La Principal del Rosselló el 1981.
"Quan ets jove, tens il·lusió per fer coses i tirar endavant; però va caldre prendre una decisió i vaig aparcar la música vint anys", explica. Així, aquella passió va quedar reduïda a l´espai privat. Durant els dos primers anys, Roca no podia ni parar-se a sentir una cobla. Alguna cosa li feia mal per dins. Això, potser, va fer que es bolqués més en la faceta de luthier. "Era molt manetes, sempre m´arreglava jo els instruments", explica. Eren uns temps en què els instruments antics amb els quals tocaven patien moltes mancances d´afinació i de mecanisme. Així va decidir posar-s´hi primer amb les tenores i, més tard, amb les tibles.
"M´hi passo moltes hores en el taller i els companys venen a veure les tenores que faig i toquem plegats", explica. El fet que sigui un luthier que ha estat tenora és un valor afegit, ja que coneix en profunditat l´instrument. Alguns músics trien les seves tenores perquè Roca ha innovat l´instrument substituint la campana de metall per una de fibra de vidre que en redueix el pes. Altres luthiers l´han substituït per alumini. Aquest canvi es percep, potser, en la sonoritat malgrat que Roca apunta que el públic ni s´adona i, per contra, "això ha estat una millora per l´instrumentista, per evitar les habituals tendinitis".
Roca elabora les seves tenores amb una fusta de ginjoler comprada fa 35 anys a Andalusia. Aleshores, a Catalunya ja no se´n trobava. Es tracta d´una fusta, de gran duresa, que sempre es plantava als patis i horts, i que Roca ha deixat reposar dècades perquè s´assequi del tot, ho fa un centímetre per any. Si la fusta és humida, els instruments es torcen. Al taller, Roca treballa la fusta amb maquinària de precisió. Segons aquest luthier, però, el secret dels instruments de fusta de vent és la saliva. "La sal passa per dins el tub i es va petrificant en la fusta. Allò es converteix en un mirall interior i l´aire rellisca més", diu tot concloent convençut que "l´instrument el que necessita és que el toquin".
