El rosinc Joan Townsend Torres, de 29 anys, va estudiar Economia i Màrqueting a la UAB. Durant els últims quatre anys, i fins fa tot just un parell de mesos, va estar treballant per a una multinacional. Ha decidit canviar la feina per rodar pel món i poder escriure en el bloc de viatges «Against the Compass (en contra de la brúixola)» sobre els destins insòlits i inhòspits que visita. També podeu seguir la seva activitat viatgera a Facebook, Twitter, Instagram i Pinterest, als seus comptes «Against the Compass».

Quan llegiu aquesta entrevista, molt probablement que Joan Townsend Torres es trobi al Sudan. Hem conversat amb ell telemàticament per raons òbvies (volta per racons del món insòlits) i ens ha embadalit amb les seves experiències viatgeres.

On es troba actualment i quant temps ha previst estar-s'hi?

Ara estic a Assuan, una ciutat al sud d'Egipte assentada a la vora del riu Nil. Estic simplement esperant el meu visat per al Sudan, que triga uns vuit o nou dies a ser completament tramitat. Quan el tingui, agafaré un autobús directe al Sudan.

Quan va iniciar la seva aventura i en quins llocs ha estat?

És difícil de dir. Depèn des d'on ho comenci a comptar. Fa molts anys que viatjo i he estat dos anys i mig vivint i treballant a l'estranger, concretament als Emirats Àrabs Units. Des d'allà, tot i treballar, estava contínuament viatjant. Pràcticament cada mes me n'anava a algun lloc. No obstant això, fa quasi un parell de mesos vaig deixar la feina per centrar-me exclusivament en el bloc, i des de llavors no he parat de voltar. En aquests dos últims mesos, he estat al Líban, Azerbaijan, Egipte i d'aquí a uns dies al Sudan.

D'on li ve la passió pels viatges?

Sempre m'han fascinat les diferents cultures i la raó per la qual persones de diferents nacionalitats tenen costums diferents. Quan viatjo, m'agrada veure noves ciutats, paisatges nous, anar a la muntanya, el menjar. Però el que disfruto més són les persones i la seva cultura. Si dónes un cop d'ull als meus articles, veuràs que això acostuma a ser el tema central.

Com va sorgir la idea de dedicar-se al bloc?

Jo feia quasi quatre anys que treballava en el departament de màrqueting d'una multinacional. Primer a Barcelona i després a Dubai. Tenia una bona feina amb responsabilitat i em pagaven bé. No m'apassionava, però estava còmode amb la meva vida. Podia viatjar i a sobre podia estalviar. No obstant això, en aquest tipus de multinacionals, la pressió és molt forta i hi havia molts dies que em passava més de dotze hores a l'oficina. Vaig començar a qüestionar-me si això era al que volia dedicar-me la resta de la meva vida. Molt gradualment, la feina va passar de no desagradar-me a començar a odiar-la. Paral·lelament, vaig iniciar un bloc on narrava els meus viatges.

Aquest va ser l'embrió del canal d'informació que ha creat?

La idea inicial era simplement mantenir informats els meus amics i familiars, no anava gaire més enllà. Vaig rebre molt bones crítiques i un dia vaig preguntar-me: "Molaria fort convertir-ho en una cosa gran''. Feia temps que seguia altres blocs i sabia perfectament que, si ho fas bé, et pots guanyar la vida amb un bloc de viatges. Vaig pensar: "Podria ser aquesta l'oportunitat per deixar la feina i poder-me dedicar a allò que realment m'agrada?"

Com va enfocar el bloc?

Em vaig apuntar a un parell de cursos i una de les primeres coses que vaig aprendre és que, si mai vols tenir èxit amb un bloc, has d'escollir i escriure articles sobre un tema molt concret. Avui dia, hi ha milers de blocs de viatges i no hi ha espai per a blocs genèrics. Ningú vol escoltar ja les teves vacances a Bali, Vietnam o Tailàndia. La gent està avorrida d'aquestes històries. Has de trobar un tòpic en què siguis expert. Per exemple, viatges en hotels de 5 estrelles, articles detallats sobre el menjar a l'Àfrica, viatges per a parelles homosexuals. Hi ha 50.000 tòpics en els quals centrar-te, i jo vaig escollir el que se'm donava millor, viatjar a indrets insòlits i no turístics.

Hi ha poca informació?

La informació sobre aquest tipus de països és pobra i escassa. En anglès encara, però en espanyol no hi ha absolutament res. Vaig arribar a la conclusió que bloguejar sobre aquest tipus de països seria una bona opció. Si busques a Internet, les guies de viatge i articles sobre Iraq, Líban, Oman o Azerbaijan són de poca qualitat i sense bones fotos.

Quines informacions aporta?

Escric articles en primera persona que narren històries amb l'únic objectiu d'aconseguir inspirar i entretenir el lector. Escric guies detallades sobre què veure, què fer, preus, allotjament, transport, visats. Informació útil que, si bé no és gaire divertida d'escriure, proporciona al lector una informació molt valuosa basada en la pròpia experiència, tant sobre països remots poc visitats com sobre racons amagats en destinacions turístiques. A més, vull posar un gran èmfasi en la situació de seguretat en països considerats zona de guerra o conflictius.

A segons quins llocs, cal prendre mesures preventives?

Per a mi, la seguretat és molt important. No sóc un suïcida. Únicament viatjo a llocs on la possibilitat que em matin o segrestin és zero o ínfima. Vull comunicar i convèncer els viatgers que no es deixin influir pels mitjans de comunicació i que viatjar a tots aquests països pot ser completament segur.

Cada quant actualitza el bloc?

Cada dia de l'any. Ho considero com la meva feina. Estic actiu a les xarxes socials les 24 hores (sempre que tingui Internet i que no estigui dormint) i intento publicar uns tres articles per setmana.

Té reaccions? S'anima la gent a escriure'l i a fer-li comentaris?

Cada vegada més. Al principi, les úniques persones que et comenten són els teus familiars i amics. Després, passes per una etapa de frustració, perquè els teus amics ja estan cansats de comentar i compartir el teu contingut, i això és perfectament normal. Però un bloc és com una bola de neu i arriba un dia en què comences a rebre petits comentaris i correus de gent que no has vist mai. Són poquets, però per alguna cosa es comença. Aquest moment et posa molt content. Jo estic en aquesta fase.

Què cal fer per arribar a la gent?

És un procés molt lent, perquè estar visible a la xarxa depèn de Google, i Google pot trigar fins a sis mesos a trobar-te completament. De moment, el meu tràfic provinent de Google és molt baix. On tinc més rendiment d'interaccions és a Twitter i Instagram.

Com tria els seus destins?

L'únic criteri és que ha de ser un destí remot on no arribin els turistes. L'ordre no importa. Tinc tota la vida per endavant.

Què són per a vostè llocs insòlits?

Per a mi insòlit significa un lloc o destí que rep cap o pocs turistes. Tant pot ser un país, un poble, un desert o una platja.

Quina ruta s'ha traçat?

D'aquí a uns dies entraré al Sudan per terra. Després aniré a passar el Nadal a casa i tinc planejat passar-m'hi un parell de mesos ben bons, perquè tinc molta feina i contingut per escriure. Al març, la meva intenció és fer la ruta del centre d'Àsia: Pakistan, Tajikistan, Turkmenistan, Kyrguistan, Uzbekistan i Kazakhistan. També estic investigant algunes àrees de l'Afganistan. El Wakha Corridor és una zona muntanyosa de l'Afganistan on no han arribat mai els talibans. M'ho estic estudiant i potser ho sumo a la ruta.

Quin és el seu material indispensable de viatge?

Si et refereixes a electrònics, viatjo amb un ordinador portàtil, una Nikon D300s, dues òptiques (un gran angular i una de 3.5 mm) un iPhone, un minitrípode i uns altaveus petits bluetooth. La resta és mínima: uns pantalons llargs, uns de curts, tres samarretes, un jersei, una jaqueta, unes botes de muntanya i unes vambes de córrer per si em motivo.

Com finança els viatges?

No gasto massa. Sempre busco l'hotel més barat. Ara mateix, a Assuan, estic en un hotel on pago 4$ la nit. Gasto en tres àpats al dia, i alguna que altra cervesa al vespre. Camino moltíssim. Mai agafo taxi, si no és perquè m'hi veig obligat. Viatjo sempre en transport local. Mai faig cap activitat extra, si no és per entrar en llocs extraordinaris com Petra, a Jordània, o els temples de Lúxor. M'ho passo bé caminant, fent fotos, coneixent gent i menjant.

Jo considero que avui en dia, qui no viatja és perquè no vol. Em jugo el que vulguis que moltes persones a Espanya, que estan cobrant de l'atur (solters i sense responsabilitats familiars), gasten més al mes que no pas jo. Per tant, el tema de com poder-se finançar un viatge és molt relatiu. Com quasi tothom, jo me'l pago amb el que he aconseguit estalviar treballant. Si segueixo amb el mateix estil de vida, puc continuar viatjant durant molt de temps. Quan se m'acabi, espero ja poder estar rebent ingressos del bloc de forma regular.

Hi ha alguna anècdota que li agradaria destacar?

En tinc moltes. Potser la més recent va ser fa un parell o tres de setmanes quan l'exèrcit del Líban em va acusar de presumpte espia de l'Estat Islàmic o Israel. La frontera que separa el Líban d'Israel és una de les més conflictives i sensibles del món, ja que ambdós països han estat en guerres relativament recents i, avui dia, encara no han signat cap tractat de pau. Jo m'hi vaig acostar i, mentre caminava al llarg del mur que separa els dos països, em vaig veure envoltat per soldats de les Nacions Unides i de l'exèrcit libanès. La frontera amb Israel no és només una zona sensible, sinó que, a més, és territori de Hezbollah. Jo portava una càmera i, per això, em van detenir i acusar de ser un presumpte espia. Mai facis fotos en territori de Hezbollah!

Com se'n va sortir?

Em van portar a una base militar i em van interrogar durant unes hores. Fins i tot van comunicar-se amb el general de la unitat de l'exèrcit espanyol al Líban, i aquest general va comunicar-se amb algú del govern espanyol, o de l'ambaixada, per veure si tenia algun registre sospitós. No em van trobar res i em van deixar anar. És una història llarga. Estic escrivint l'article complet i el publicaré al bloc en uns dies.

De tots els llocs per on ha passat, es queda amb algun d'especial?

Segurament sigui l'Iraq. Tot i que vaig estar en una zona segura, el fet d'estar viatjant en una àrea considerada, potencialment, zona de guerra, causa un efecte que et puja l'adrenalina i t'activa tots els sentits. Estàs pendent de cada element del voltant i, com a conseqüència, disfrutes molt més. Aquesta és la raó per la qual la gent viatja a zones de guerra.

És difícil d´explicar. Perquè hi ha gent que necessita fotre el seu cotxe a 250 km/h per l'autopista? Potser vindria a ser el mateix. És clar que jo no poso en risc la vida de terceres persones.

A on no tornarà mai més?

Mai més penso tornar a Egipte. Estic fart que intentin timar-me d'una manera tan descarada, fins i tot en llocs no turístics.