Fa uns anys, em varen proposar de fer un taller per a pares. El tema escollit era l'adolescència. En aquell moment, jo formava part de l'equip d'infermeres que portàvem a terme el programa Salut i Escola als centres de secundària de la ciutat de Figueres.
Vaig aprofitar aquesta situació per fer una proposta als alumnes i els vaig demanar ajuda. Vaig demanar-los, com a adolescents, què és allò que els agradaria que digués als adults sobre l'adolescència.
Us transcric la conversa:
- ¿Tàli, de qué dices que tienes que hacer la charla?
- D'adolescents -li vaig respondre.
- Hombre... pero si la misma palabra lo dice: Dolescentes, de dolor: que duele mucho hacerse mayor!
Amb aquesta anècdota, inicio molts dels tallers que imparteixo a les famílies i és, des d'aquesta vivència, que vaig començar a mirar aquests nois i noies amb uns altres ulls.
En un primer moment, vaig pensar que la transformació que pateixen els seus cossos, una metamorfosi esprintada i sense retorn ni aturador, podria ser motiu d'aquest dolor.
Però, afortunadament, ells -de nou- m'obren noves portes i em confien que no; que no parlen d'aquest dolor, sinó que ells pateixen sovint un dolor a l'ànima... Les expectatives que tenen sobre ells, les mateixes pors al futur i, sobretot, la impossibilitat de negar-se a formar part -en un temps relativament curt- del nostre món adult. Un món adult que sovint està massa cansat per lluitar per les injustícies, sense esma per creure que tot pot ser diferent.
Al vespre, en aquest taller per a famílies, varen sortir frases com: "L'adolescència és assumir funcions i responsabilitats"; "Hem d'oferir-los recursos perquè siguin persones competents"; "Cal guiar-los cap a la maduresa"; "És una recerca d'identitat"; "Els adults sí que sabem què els convé i què necessiten".
Els convido a fer un petit exercici. Els prometo que no els portarà més de quinze minuts. Seguin còmodement i facin dues inspiracions ben profundes amb l'objectiu de transformar-se, per un moment, en un adolescent. Engeguin el televisor i escoltin les notícies. De quina identitat estem parlant quan veiem l'«Astral»?, de funcions i responsabilitats... amb refugiats?
Intentin posar nom a l'emoció que sorgeix quan vostès saben que no tenen cap possibilitat d'evitar fer-se grans i ser còmplices d'allò que acaben de veure i sentir... Certament, dolorós.
Els mots "adolescent" i "adult" deriven del verb llatí adolescere, que significa créixer. Deu ser que l'adolescència és créixer plegats! Revisem? Canviem? Creixem?
(Tali Company, autora de l'article, és Infermera especialista en salut mental i formada en teràpia familiar sistèmica).
