27 de octubre de 2016
27.10.2016
Roses

La Carmeta del Moll: «No em refredo mai, ni tinc reuma, ni em fan mal les cervicals, ni l'esquena»

La remendadora rosinca Carmeta Barberà Margalef, de 78 anys, recull el 5 de novembre la Medalla de la Pesca 2016

27.10.2016 | 09:47
La Carmeta del Moll, en plena activitat.

   Carmeta Barberà Margalef ha d'anar el 5 de novembre a Sant Carles de la Ràpita a recollir la Medalla de la Pesca 2016, que li atorga la Generalitat en reconeixement a la presència de la dona en el sector pesquer. Nascuda a Palau-saverdera fa 78 anys, ha passat tota la vida a Roses, on des de ben petita va aprendre a remendar. Al seu poble, la coneixen com la «Carmeta del Moll» o la «Carmeta de les Xarxes».

Per les seves mans, han passat tota mena de malles, des de les més petites fins a les més grans. Mentre conversem, no abandona ni un segon la seva activitat. Asseguda a terra, sobre una fina tela, amb els peus descalços, fa anar l'agulla, el ganivet i la xarxa, i ens parla de les seves vivències i de la seva gran passió: remendar.

Qui li va ensenyar a remendar xarxes?

Vaig aprendre de la meva àvia, que va venir de l'Ametlla de Mar amb tota la família cap aquí i ja en sabia. Quan tenia 8 anys, jo ja havia après a fer malla, que no és el mateix que remendar. Malla és nuar, fabricar la xarxa. La meva àvia rebia encàrrecs, jo la mirava i vaig veure com anava tot. Però aprendre, aprendre, vaig fer-ho a l'edat de 10 anys. Vaig anar a una casa on tenien moltíssima xarxa i érem tres noies. Allà va ser quan vam aprendre a remendar.

En què consisteix remendar?

S'ha de tallar i muntar la xarxa igual que un vestit. Aquesta que estic fent és per agafar sèpia i també és per a llenguado. Hi ha diferents classes de mallatges.

Ens els explica?

Aquesta que faig ara és de 6 mil·límetres. La més petita és la de 23 mil·límetres i és per a l'anxova i la sardina. La més gran és de 5 mil·límetres i és per pescar llenguado. També hi ha la de 7 mil·límetres per als llagostins i la de 12 mil·límetres per al roger.

Tota la vida fent aquesta feina?

Sí, el meu pare va entrar a treballar de guardamolls, va fer 70 anys de plantilla, i nosaltres vivíem aquí, ben bé a l'entrada del moll, en una caseta blanca davant l'Hotel Univers. Si mires les fotos antigues de Roses, encara es pot veure la nostra casa, i totes les barques al fons. A més, em vaig casar amb un pescador i ja no he plegat més. La meva mare també havia fet de remendadora i la meva germana també va aprendre'n, però ara és pastissera. Ella és deu anys més jove que jo. I el meu fill també treballa al mar.

D'aquesta feina, una persona no es jubila?

En el meu cas, per sort o per desgràcia, és el meu hobby.

Quantes hores hi pot dedicar?

Normalment, vinc quatre dies a la setmana, set hores al dia.

Davant del magatzem número 7 sempre?

Sempre aquí. El magatzem el compartim amb un altre noi, al qual he ensenyat a fer xarxa.

Aquesta és una feina d'exterior i, a més, està asseguda a terra. No se'n ressent el cos?

Ha de fer moltíssima fred perquè entri a dins. Jo no em refredo mai, ni tinc reuma, ni em fan mal les cervicals, ni em fa mal l'esquena. Això ho puc dir fins al dia d'avui, gràcies a Déu, més endavant no ho sé. No em repenjo ni res, ja t'ho dic. I estic més bé a terra que en una cadira. No sé si ho hauràs vist, però no deixo anar mai el ganivet de la mà. Així és com em van ensenyar.

És ben antic aquest ganivet.

Mira si ho és, que és de quan vaig aprendre, de quan tenia deu anys. En tinc d'altres de moderns, però no són com aquest.

Com va arribar a les seves mans?

Me'l va regalar l'amo de la casa on vaig aprendre. Ara ja no els fan, com aquest.

Què és per a vostè aquesta feina?

Ho és tot. M'ha donat salut, molts moments d'alegria, molta satisfacció fent-la. M'agrada moltíssim i cada vegada aprenc més coses. Abans les xarxes eren de cotó i ara són de niló, els nusos també són diferents i, a més, ara les malles es mouen i abans eren fixes. Tot evoluciona.

A part de les xarxes, té alguna altra afició?

M'agrada cosir, fer ganxet, fer mitja. M'agrada que vingui la mainada i que em facin preguntes i explicar en què consisteix la meva feina.

En la pesca, la figura del remendador no pot desaparèixer. Hi veu continuïtat?

El que passa és que ara no hi ha gent jove que vulgui aprendre.

Quines edats tenen els seus alumnes?

El meu alumne té 51 anys, i també tinc una alumna que en té 41. Però ara es dóna la casualitat de la vida que el meu nét farà 18 anys el 10 de desembre i ara que ha acabat el batxillerat diu que no vol estudiar més. I fa quinze dies que ha començat a fer xarxes, d'aprenent. Em fa molta il·lusió veure que ha triat aquest camí.

La Generalitat li ha reconegut el paper imprescindible que exerceix per difondre i mantenir el patrimoni cultural pesquer, transmetent el seu ofici de xarxaire a les noves generacions. S'esperava el guardó?

Sincerament, no hi comptava amb una cosa així, però també et diré que em fa molta alegria rebre'l, perquè mai m'hauria pensat que hagués d'anar a Sant Carles de la Ràpita per un motiu com aquest. És una coincidència molt gran que els meus avis van venir d'aquella zona, de l'Ametlla de Mar, concretament, cap aquí, i ara jo he d'anar cap allà, el 5 de novembre, a les 7 de la tarda, a rebre una medalla.

A part de remendar xarxes i cosir a casa, també la podem veure de tant en tant en una parada en fires d'artesania.

Sóc presidenta d'Anxoves Mar Pla i a l'estiu anàvem per les fires. Havíem anat a pobles, però són moltes hores i allà no remendava. Vaig pensar que només faria fira quan es fa a Roses, a la nostra parada. M'ho passo molt bé. Treballo les xarxes, asseguda a la parada i a la gent li agrada molt aturar-se a fer-me preguntes i a fer-se fotos amb mi. La parada està molt ben decorada.

Fa les xarxes per encàrrec?

Fins fa quatre anys, feia xarxes pròpies, però ara ho faig per afició. A més, em dedico a les cortines, també m'encanta fer cortines.

Li agradaria que la mainada del poble aprengués a fer això que va aprendre vostè sent una nena?

Seria maco que, si més no, tinguessin coneixements de com es fa. No es tractaria de remendar, sinó de fer, seguint la tècnica i amb una agulla expressa, una bufanda. Una directora d'una escola d'aquí, de Roses, que ara no recordo quina era, va proposar una vegada que jo pogués fer classes, però no va tenir èxit. Jo penso que tindria èxit si el nen o la nena que vol aprendre aportés una troca de llana. En aquestes classes, podria fer-se una bufanda de malla de record, perquè és molt bonic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook