La transhumància és una d'aquelles paraules que, de mica en mica, van caient en desús i que, si no fos per persones com Patllari Moret, aviat serien oblidades. Però ell no oblida ni el significat de la paraula, ni com ha marcat la seva vida tot allò que significa. En l'actualitat, és estrany trobar pastors transhumants com ell, autèntic. Ha passat més temps itinerant amb les seves ovelles, que amb la seva dona, Montserrat Guillamet, i els seus quatre fills, però aquesta va ser la manera més satisfactòria que va trobar de guanyar-se el sou per mantenir la família. S'estima les ovelles com si fossin persones i ha sabut transmetre l'afecte pels animals i per la natura a tots aquells que l'han envoltat.
El pastor transhumant destil·la la pau i la tranquil·litat d'aquell que ha passat moltes hores de soledat i en contacte amb la natura. La feina a pagès l'ha acompanyat des que era un nen, sense conèixer dies festius ni de vacances, amb jornades llargues, sense horaris, de sol a sol, i molt de sacrifici. Així ha estat la vida de Patllari Moret.
Quan es va casar, el matrimoni va deixar Setcases per establir-se a Rabós. Corria l'any 1969 i van elegir aquest poble de l'Alt Empordà per una qüestió pràctica: aquí, preparaven els ferratges en uns camps d'uns masos per quan baixaven amb les ovelles des del Ripollès. "Sis mesos les tenia aquí, les ovelles, i sis mesos allà", i aquest era el calendari de la transhumància: "Cada 25 de maig marxava amb les ovelles cap a Núria i estava fora fins a Sant Martí, l'11 de novembre", explica el pastor.
Quan era jove, els primers itineraris els feien a peu, en aquest cas des de Setcases fins a Begur i a la inversa. Amb el temps, la transhumància es va modernitzar amb la incorporació de camions. "Començàvem a peu i després acabàvem de portar les ovelles en el camió", diu.
La majoria del temps, el ramat podia pasturar sol, però era un risc. "Ens havíem trobat algun cop que gossos salvatges ens havien atacat les ovelles, i vam tenir algun disgust greu", lamenta. Però és que, mentre el bestiar estava a l'interior, aquí, a tocar la costa, la feina no quedava aturada, calia seguir sembrant els camps, per garantir l'aliment del ramat en la seva tornada.
Patllari Moret col·loca en un pedestal la seva dona: "Vaig trobar una senyora molt trempada a pagès que, fins i tot, un cop que jo vaig haver d'estar 15 dies a l'hospital, es va encarregar d'anar a engegar les ovelles."
S'ha acostumat a la jubilació
Ara, aquesta activitat, la dels pastors transhumants, s'associa molt més al folklore que homenatja un ofici que es va perdent que no pas a un treball remunerat. La jubilació no li ha escaigut malament, a Patllari Moret, si es té en compte que era un nen de 12 anys quan va començar a fer feines de vaquer en una casa de pagès. Tot i que es mira el passat, i les ovelles, amb enyorança, s'estima més descansar. "Ha estat sempre una feina molt sacrificada, la de pastor transhumant. Primer eren les ovelles, mai no havia tingut horaris, i a casa no teníem ni Nadal ni Sant Esteve ni cap altra festa quan hi havia les ovelles", relata Patllari Moret.
Ha passat tota la vida fent de pastor, ni un dia de vacances. I, ara, que no treballa i podria sortir, viatjar i conèixer món, la falta de costum, sobretot per part de la seva dona, els manté a Rabós, en l'entorn rural del qual no s'han separat mai.
Nascut a Setcases el 23 de març del 1940, en el sí d'una família pagesa, de petit no volia anar a l'escola. "No m'agradava ni llegir ni escriure", confessa, i admet que, per això, no li va importar entrar en el món laboral a una edat tan tendra. "A mi m'agradava el bestiar", somriu el pastor, mentre rememora, com a exemple dels seus interessos d'infantesa, com es va prendre el naixement del seu germà: "Jo tenia 5 anys quan va néixer el meu germà Josep. Tothom em deia: "Ha nascut el teu germà!", i jo vaig exclamar: "Més valdria que haguessin comprat set ovelles i no pas un germà!"
Xiulets i crits al ramat
Recorda amb emoció les seves vivències, té anècdotes que omplirien un llibre, parla de pressa i amb prou feines vocalitza, senyal d'haver passat hores i hores dedicat a una feina solitària i silenciosa, amb xiulets i crits al ramat, perquè no es desorientés ni es perdés, com a única forma de comunicació.
