Experta jurídica en migracions internacionals i estrangeria, Carmen Baldrich (Sevilla, 1962) ha publicat estudis entorn de la crisi dels refugiats. La situació de centenars de milers de persones que fugen de Síria, des de fa cinc anys, no és, segons el seu parer, gaire encoratjadora, principalment perquè "Europa invisibilitza el problema".

Carmen Baldrich es va establir a Roses fa dos anys per motius laborals. Treballa com a professora de llengües i, a part de les hores que dedica a la feina, segueix estudiant i documentant-se sobre el fenomen dels refugiats sirians, un fenomen que, com diu, l'horroritza. "Ens hem d'horroritzar, perquè, si no ho fem, vol dir que no ens importa", afirma. El seu interès per les migracions internacionals va néixer al Centre d'Acollida de Refugiats de Sevilla, on ha treballat dues dècades i on ha mantingut un contacte de tu a tu amb gent fugida de tot el món.

Quines són les diferències entre un refugiat i un immigrant?

Sovint un i altre es confonen. Un immigrant és una persona que surt del seu país per motius probablement econòmics i per buscar un benestar per a ell i per a la seva família. Un refugiat surt del seu país per altres motius, com poden ser una persecució política o religiosa, d'orientació sexual, per maltractament de gènere... És una persona que té motius fonamentats per creure's perseguida i per això ha de sortir del seu país.

I cap a on va?

Si vingués a l'Estat espanyol, el refugiat ha de fer una sol·licitud d'asil, que se li pot concedir o no. En cas que se li admeti, a partir dels sis mesos, ja pot treballar a l'Estat, té ajudes sanitàries, de manutenció, psicològiques, si les requereixen, d'orientació laboral, i una sèrie de prestacions per llei. Mentre s'estudia la petició d'asil, aquestes persones, que normalment vénen en grups de famílies, tenen uns drets fonamentals.

Les prestacions reservades als refugiats com es gestionen?

Són diners que es recullen en uns fons europeus. Una de les coses que cal deixar clares és que el fet de subvencionar qüestions relacionades amb els refugiats no vol dir que a nosaltres ens trauran diners. Hi ha uns fons europeus reservats precisament per a això, per obrir centres de refugiats, per formar professionals especialitzats en l'acollida de refugiats i per a ajudes.

Com podem entendre que centenars de milers de persones de totes les edats estiguin fugint de Síria?

El conflicte sirià no és recent. Sembla que se li ha donat visibilitat a partir del moment en què va aparèixer publicada la fotografia del nen Aylan en una platja. Ja fa uns cinc anys que dura. Recordem la Primavera Àrab del 2011, quan van saltar les primeres alarmes a Egipte, que va canviar de govern; a Líbia, on va ser derrocada la dictadura de Gadafi; i finalment a Síria, on no van poder derrocar el règim de Bashar al-Asad i ell va prometre una democràcia que no és real. A partir d'aquí, el mal anomenat Estat Islàmic s'ha fet càrrec de controlar els territoris sirians i comença una guerra civil que obliga la gent a fugir per evitar ser massacrada, assassinada, torturada...

Cinc anys de drames personals.

Així és. Des del 2011, el flux de refugiats ha estat constant, però alhora ha estat invisibilitzat fins que l'estiu passat va saltar a la llum la fotografia de la platja. Mentrestant, han estat morint al Mediterrani milers i milers de persones.

I què fa el món davant d'aquesta situació?

El món el que fa és permetre que tot això passi. Ens volen fer creure que Europa ha d'assumir el gruix de refugiats, quan no és així. La càrrega migratòria real es troba en països limítrofs a Síria, en països que ni tan sols tenen suficients recursos i estan empobrits: Turquia, Líban, Pakistan, Iran, Jordània, Egipte, Grècia... Només arriba a Europa un 14% del gruix dels refugiats i, a sobre, ens posem les mans al cap.

La fotografia d'Aylan va obrir un debat de deontologia periodística sobre si calia o no mostrar-la a l'opinió pública. Vostè què n'opina?

Penso que, si no s'hagués mostrat, no s'haurien fet les passes que en un principi semblava que havien de ser positives per als refugiats. A partir d'aquí, neixen plataformes com Refugees Welcome a Alemanya i Àustria que s'ocupen de donar visibilitat a aquest fenomen, i Europa es reuneix per fi per plantejar-se què cal fer amb els refugiats. En definitiva, deontològicament és possible que no sigui apropiada, però va fer que Europa reaccionés.

I quins resultats ha comportat aquesta reacció?

Casualment, quan es comença a veure que aquestes persones existeixen, en parcs, en estacions, que viu, que camina, que té necessitat, Europa fa un pas enrere.

Com descriu aquest pas enrere?

Europa acorda donar tres mil milions d'euros dels fons a Turquia perquè es faci càrrec de quedar-se amb els refugiats. Són diners que Turquia havia d'utilitzar per crear centres d'asil i per ajudar els refugiats, però en lloc d'això veiem que serveixen per aixecar murs i tanques a les fronteres perquè no entri més gent. Per a Europa, si els refugiats estan en aquests camps de refugiats de Turquia sense unes necessitats mínimes cobertes, el problema no existeix, perquè s'invisibilitza.

Europa s'ha tret la màscara per ensenyar la cara menys cooperant?

No només això, sinó que ens trobem situacions lamentables. Un 40% dels alemanys volen la dimissió de Merkel pel seu aperturisme en el tema dels refugiats; Dinamarca, amb la llei de confiscar els béns dels refugiats, no té preu. I Suècia, que igual que Dinamarca havia estat un paradís per als immigrants, ja té aquesta llei i l'aplica. Europa té governs de dretes extremes i partits xenòfobs. Grècia, per exemple, ha denunciat Bèlgica per haver-los demanat fer retornar els refugiats al mar encara que s'ofeguin.

Què?!

Porto aquí la notícia: "El ministre grec de Migracions assegura que el seu col·lega belga el va instar a anar en contra de la llei dient: ‘Ho sento, tant me fa si s'ofeguen. Ho sento, però han de retrocedir'.

L'Estat espanyol està prou sensibilitzat amb el tema?

Jo no he vist moviments extraordinaris. Hi ha ciutats que han fet algunes concessions. Barcelona va ser pionera en la creació d'una xarxa ciutadana per a l'acollida de refugiats. Espanya havia d'acollir 4.000 refugiats, però es va fer un repartiment de quotes per saber a quants tocaven per comunitat autònoma, que això és molt fort perquè parlem de persones, i va quedar el tema aturat. Però és que tot Europa s'ha quedat paralitzada. Sort en tenim dels voluntaris i dels ciutadans anònims amb ganes de salvar la situació, que aquests sí que es mouen per ajudar.

Aquesta entrevista té poca llum.

Sí. Som testimonis d'abusos de les màfies, de famílies a les quals quan arriben a una platja les fan fer marxa enrere; de la desaparició de deu mil nens que vés a saber on són; de la desprotecció de milers de persones; d'unes lleis sense sentit que s'aproven, de la interpretació que es fa de les xifres... El tema dels refugiats, el veig amb molt poca llum, no hi veig futur, i sento vergonya. M'avergonyeix veure com s'està afrontant el fenomen, m'avergonyeix que se sàpiga que hi ha nens en mans de màfies i que no es faci res per evitar-ho, i m'avegonyeix el que passa a Síria. No és humà.