Juanjo Fernández és consultor pedagògic a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, però sobretot imparteix activitats de formació i motivació, i xerrades adreçades a famílies, mestres, alumnes i empreses sobre temes educatius ben diversos. Entre les seves publicacions destaca el llibre 'Com ajudar els fills a estudiar (i fer els deures del col·le)' i ara acaba de veure la llum un nou títol, '30 manaments per tractar amb adolescents'. En el seu web parla del contingut de les seves xerrades i dels seus llibres.

Aquest dimarts, 10 de novembre, Juanjo Fernández ha fet una sessió formativa adreçada a professorat a l'Espai Armengol de Vilajuïga, en l'acte de presentació del II Concurs d'Oratòria Juvenil que promou el propi Espai Armengol juntament amb el Servei Educatiu de l'Alt Empordà. Ha titulat la seva xerrada 'Un triangle de l'oratòria perquè parlar en públic et surti rodó!' El ponent ha donat estratègies als professors perquè animin els alumnes a parlar amb públic.

Es presenta així: "Ensenyo, escric... i xerro!" Quina creu que és la diferència entre xerrar i parlar (si és que n'hi ha alguna)?

Una xerrada té una connotació de quelcom informal i preparat alhora, que ja m'agrada perquè jo em preparo molt les xerrades, però procuro no prendre'm massa seriosament. Parlar és molt més genèric, serveix per a tota mena de situacions, i jo sóc més bon xerraire davant grans públics que no pas bon conversador en distància curta.

Creu que en l'era del WhatsApp i les emoticones estem perdent facultats comunicatives?

Crec que no hem de demonitzar ni glorificar cap via de comunicació. Totes tenen coses bones i dolentes. El que potser sí que ha passat és que per a determinades situacions no estem utilitzant les vies adequades. En aquest sentit, el WhatsApp té un component de distància emocional que sovint trepitja… i traspassa la línia de la covardia. Com deia aquell: "Coratge és el que necessitaves per trucar a casa de la noia que t'agradava i arriscar-te a què s'hi posés el seu pare." En les relacions personals, i molt especialment en les relacions més afectives, convindria ser més valent i actuar cara a cara. Perquè només hi ha una cosa pitjor i més lamentable que començar a sortir per WhatsApp, i és tallar per WhatsApp.

Quin consell dóna als joves que s'animen a participar en un concurs d'oratòria?

Els que s'hi han animat ja compten amb un plus de coratge, digne de lloança, que de ben segur els ajudarà. I, llavors, tres coses, amb reconeixement al gran Dale Carnegie: Primer, has de parlar d'allò que t'has guanyat el dret a parlar, ja sigui per l'experiència o l'estudi; segon, has d'estar entusiasmat, com més sincerament, millor, per allò de què parles, i tercer, has de tenir moltes ganes de comunicar-ho al públic.

Creu que el sistema educatiu, tan centrat a ensenyar a llegir i a escriure, té en compte l'opció d'ensenyar a parlar?

El sistema educatiu no està centrat a ensenyar a llegir i escriure, sinó més aviat està tancat en un cercle viciós: llibres de text sobrecarregats/professors que han d'acabar temari dels llibres/famílies que exigeixen que es faci tot el llibre. En qualsevol cas, sí que és cert que es multipliquen les iniciatives relacionades amb les competències bàsiques, com ara llegir i escriure, que inclouen disposar de les eines comunicatives fonamentals que permetin dir allò que vols dir de manera que s'entengui, tant si es tracta de l'exposició d'un treball com de compartir idees en un grup de treball.

Què li sembla la iniciativa dels centres de secundària, el Servei Educatiu de l'Alt Empordà i l'Espai Armengol de premiar aquells alumnes que s'expressen oralment més bé entorn d'un tema?

Em sembla extraordinari per molts motius. En destaco dos: perquè està molt ben preparat, és professional i rigorós. Cal dir que un dels pitjors enemics de parlar en públic és allò d' "improvisat tot surt millor", i recupera el concepte d' "oratòria", que estava en vies d'extinció. És ben bonica la capacitat de ser orador, que tots podem desenvolupar, de fer oracions clares, coherents, ben estructurades i, per què no?, interessants.

El silenci és, per a un comunicador, una forma d'expressió?

Potser més que el silenci, les pauses. Saber deixar aquell moment perquè arribi el missatge, perquè l'auditori pugui paladejar-lo un moment. Reconec que no és una de les meves virtuts. Sovint estic tan preocupat per no allargar-me que em llenço a ametrallar conceptes, imatges i idees a tota màquina.

Acaba de publicar el llibre '30 manaments per tractar amb adolescent'. Pares i fills adolescents parlen idiomes diferents?

No, i ara! Hi ha un tema ­lin­güís­tic, sí, però aquest hi ha estat des de sempre. El llenguatge és viu, canviant, i el dels joves encara més. L'error dels adults és voler-se'l apropiar per "fer-se els joves", com aquell pare que diu: "Perquè, com dieu vosaltres els joves, no t'estàs empanant de res". I el fill li replica: "Això ja no ho diu ningú, papa, només ho dius tu". Encara que no sigui cert, des del moment en què ho diu un adult, aquella expressió ja deixa de ser jove. Ha contret la lepra!

Quin és el manament principal?

El més important per "parlar el mateix idioma" és tenir clar aquest manament: "Recordaràs com et senties tu quan eres adolescent". No el que "feies", perquè el que fèiem nosaltres quan érem adolescents i el que fan els nostres fills, nebots o alumnes pot ser molt, molt, molt diferent. Però el que sentíem, no. El que sentíem s'assembla molt. I si ho tenim present, creixerà la nostra capacitat empàtica i ens comunicarem molt millor, parlem com parlem.

Pot explicar què són per a vostè els «papes-caixa-d'eines» i les «mames-sismògraf» dels quals parla al seu llibre?

El papa-caixa-d'eines és aquell que encara no li han acabat d'explicar el que sigui que ja està donant solucions, perquè a la seva caixa-d'eines hi ha solució per a tot: "Mira, això s'arregla…" ; "Vas i li dius…"; "El que has de fer és… i punt, solucionat. Mira si és fàcil!". I la mama-sismògraf és aquella a la qual qualsevol cosa, per petita que sigui, li dispara el sismògraf intern. Així que la filla surt i la mare va corrent a dir-li al pare: "Ho has vist?! Ho has vist?!". El pare no ho ha vist, si no estaria buscant una eina adequada, i la mare segueix: "No has vist com ha sortit? No has vist la mirada que m'ha fet?".

Com acostumen a ser els fills d'aquests pares i d'aquestes mares?

A veure, aquests pares i mares ho som tots, en un moment o un altre. Si dónes solucions que no t'han demanat, aconseguiràs que no t'expliquin res, ni els fills ni la parella. Tot sovint l'única "eina" que necessites és una gran orella, i tot sovint has de recordar que qui ha dit o fet allò és un mindundi, i tu ets una persona adulta. Per tant, no t'ho pots prendre personalment. Dit això, la "caixa d'eines" és un bon recurs quan es fa servir bé, perquè de vegades cal tenir una mirada objectiva; i el sismògraf és fonamental quan serveix per estar atents als estats d'ànim dels nostres fills i estar disponibles per a ells.

Podria destacar alguna de les coses que ha après fent conferències? Alguna anècdota, algun comentari d'algun assistent…

La gent que ve a les conferències ve molt ben disposada a escoltar i a posar després en pràctica tot el que expliquis. Com a conferenciant-xerraire, cal ser conscient d'aquesta responsabilitat. Una mare assistent a una conferència m'explicava que abans de sortir de casa va dir als seus fills: "Vaig al col·le, a una reunió". El fill gran va voler aclarir: "Una reunió d'aquelles que quan tornes fem moltes coses i no sabem ben bé per què?". I la mare va concloure: "Sí, fill, una xerrada."

EL LLIBRE

'30 manaments per tractar amb adolescent' (Editorial Claret): El nou llibre de Juanjo Fernández és divertit, agradable i ple de sentit comú. Us ajudarà a entendre les dificultats de comunicació que poden sorgir quan els pares dieu: "És que no ens explica res!" i en canvi l'adolescent pensa: "No paren de preguntar... No callen mai!".