Pogacar supersònic a la Vuelta

Explica la llegenda del Tour que el 1952 el director de la cursa, Jacques Goddet, va duplicar la prima del segon classificat per incentivar la lluita a la general davant el domini incontestable de Fausto Coppi. El Campioníssim va arribar a París amb 28 minuts d’avantatge que d’aleshores ençà no ha batut ningú. Ni tan sols Tadej Pogacar.

Pogacar és un ésser supersònic, afable, que sembla que es diverteixi tot pedalant, a qui no li fa res que el menystinguin anomenant-lo Pogachicar perquè ell és el més gran i està per damunt del bé i del mal. S’oblida de tot, excepte de somriure a la sortida d’Andorra la Vella a un nen d’uns 4 anys vestit amb el mallot groc del Tour i la publicitat del seu equip.

Lluita per ser segon

Aquests detalls el diferencien, l’engrandeixen i fan que no es cansi ningú de veure’l guanyar, excepte els rivals, que amb quatre etapes de la Vuelta enllestides ja poden començar a lluitar entre ells per veure qui acaba segon, tal com va fer el belga Stan Ockers, a la ronda francesa del 1952.

Fa dos anys va destrossar el Giro a la segona etapa i el mes passat va fer el mateix a la sisena del Tour. I no ho va avançar a dilluns a Font-romeu perquè el cel va caure en forma de calamarsa sobre el cap dels corredors. A Andorra hi viuen un centenar de corredors dels qui participen a la Vuelta. Es coneixen els ports (Envalira, Baixalis, Ordino i la Comella) com la sala i els dormitoris de casa. Però amb Pogacar, que no hi passava des del Tour del 2021, no poden, encara que el territori li resulti estrany.

Per si no n’hi hagués prou, els ataca a 50 quilòmetres de la meta, guanya l’etapa a l’estratosfèrica mitjana de 39 per hora, els treu gairebé tres minuts i després s’està mitja hora al podi vestint-se de vermell per ser el líder de la Vuelta, de verd per anar al capdavant dels punts i de punts per ocupar la primera plaça de la muntanya. I perquè ja comença a ser granat per encapçalar la llista dels joves, després de deixar també el seu equip com el millor de la cursa.

Pogacar va establir tota la Vuelta a l’inici de la pujada a Beixalís, la més dura. Felix Gall va mirar de seguir-lo i va morir en l’intent, com els passa a tots els contrincants, Jonas Vingegaard inclòs. A partir d’aquí, va ser un festival, un monòleg; un altre més, com fa a tot arreu i com repeteix des del març, quan ho ha guanyat tot menys la París-Roubaix, en què va ocupar una discreta segona plaça per fer una mica de broma.

"Jo no debato qui és el millor de la història. Això ho deixo per als periodistes", va dir després de guanyar a Andorra, com qui no vol després de pujar gairebé tots els ports amb el plat gros i fins i tot rient damunt la bici en descobrir el seu company Adam Yates, un altre resident al país, que corria al seu costat a les costes de la Comella, just on viu, mentre el gravava i l’animava.

El 2019, als Cortals d’Encamp, cor andorrà, va guanyar la seva primera etapa en una gran volta. Allà va ser la seva xicota qui el va rebre. És la seva companya de sempre, Urska Zigart, ciclista com ell, amb qui parla tot just guanya, és a dir, hi parla sovint per telèfon.

A Andorra la Vella, set anys després, centenars de persones embogeixen al seu pas, mentre impulsa la Vuelta –és la millor arrencada mediàtica de la història de la cursa– i deixa la prova, a falta de 17 etapes, pendent de les victòries que assolirà, el temps que traurà als rivals i sense importar gaire la identitat del segon classificat.

Perquè a la seva ombra, la resta lluita com uns valents, amb Primoz Roglic, com el segon de la classe, i Enric Mas, com el tercer de la general. "La realitat és que cal lluitar per la segona plaça", va confessar Mas al travessar la meta.

La història recorda que el 1977 Freddy Maertens va guanyar la Vuelta i es va emportar 13 etapes. Ho expliquen a Pogacar. "¿Tretze?", diu i se’n sorprèn. "Això serà impossible". Perquè no vol.

Fins i tot decideix no arriscar a les baixades després de passar-se una mica de frenada en un dels primers revolts del descens de Beixalís. Ell va al seu ritme. Ell es diverteix i continua destrossant curses. Tant hi fa. És una joia, un gran de la història, si ja no és el millor, amb el permís d’Eddy Merckx. Seguir-lo en bicicleta és com mirar de superar un Fórmula 1 al volant d’un utilitari.

Ara passarà per Catalunya i després tindrà més oportunitats per divertir-se, i sense humiliar ningú. "Com a periodista no diria mai que una cursa està decidida, encara que portis deu minuts d’avantatge". Si ell ho diu, caldrà creure’l. Però paga la pena veure’l arribar a meta, sentir el crit de felicitat i observar la cara de satisfacció com si fos la primera victòria que obté, i ja en té 129. Impressionant.