Jerarquia des de Darnius fins a Melbourne: Alan Baró penja les botes i "tanca el cercle" a Peralada

Aquest estiu, el gremi de defenses del futbol català perd un punt de jerarquia. Alan Baró (Darnius, 1985) penja les botes quasi vint-i-cinc anys després d'iniciar la seva carrera. Central contundent i líder natural, el futbol l'ha dut a ser professional durant més d'una dècada i a tastar, fins i tot, la lliga australiana. Baró posa punt final havent disputat els últims vuit anys, de nou, a casa; primer a Olot, i després a Peralada. Admet haver "tancat el cercle" en el club on tot va començar a principis dels noranta i on va debutar a Tercera sent encara juvenil.

El darniuenc repassa el seu camí des de les graderies de l'estadi xampanyer. Intenta no passar-se de "romàntic", diu, i ho fa amb la serenor de qui ja ha fet tot el que havia de fer sobre la gespa. La retirada li arriba després d'un any que va començar bé, impulsat per la disputa del play-off de 2025, però que va capgirar-se amb una lesió al genoll a finals de novembre. La recuperació va allargar-se més del compte, el va apartar del terreny de joc i, sobretot, li va donar temps per a pensar.

"Va ser un procés gradual, d'anar-me mentalitzant", recorda. Afegeix que "ara és el moment de donar prioritat a la meva vida laboral i familiar". Baró, enginyer tècnic, no haurà de patir per omplir el temps que ja no dedicarà a la que sempre ha estat la seva feina. És conscient que ho trobarà a faltar, però l'absència obligatòria dels últims mesos l'ha ajudat a pair-ho tot. Es dedicarà ara a la seva professió i continuarà lligat al món del futbol des de la banqueta. Entrenarà el Cadet S15 A, on coincidirà amb un dels seus tres fills.

El final somiat

Valora especialment que el tram final de la seva carrera l'hagi tornat a dur a Peralada. Baró reconeix "haver gaudit molt d'aquests últims anys", en els quals no només s'ha erigit en un dels líders de l'equip, sinó que també ha rendit com un central destacat de la categoria. La tornada a "casa meva", com ell mateix defineix, li ha permès aportar el seu "granet de sorra" al club on va jugar quasi tota l'etapa de futbol base. Segurament fa curt en la seva valoració: Alan Baró ha estat un actiu capital d'un equip que ha jugat dos play-offs d'ascens en l'últim lustre.

"M'agradaria pensar que he pogut ser un exemple per als meus companys gràcies al fet que he intentat treballar sempre, estar concentrat..."

"M'agradaria que se'm recordés com un bon jugador que ha sumat sempre allà on ha anat, però sobretot com un bon company, com una persona agraïda. També m'agradaria pensar que he pogut ser un exemple per als meus companys gràcies al fet que he intentat treballar sempre, estar concentrat...", apunta. El de Darnius ha viscut el futbol tant des de la perspectiva del jove debutant que demanava consell als més grans, com des de l'òptica del veterà que buscava ajudar els menys experimentats. A Peralada, un club habituat a confiar en els joves, ha estat el pa de cada dia. "Sempre he intentat ser proper, perquè sé que per ells és molt bo", diu.

Des de Tercera fins a Primera

Ho diu per experiència pròpia. Alan Baró va estrenar-se a Peralada com un juvenil prometedor que debutava a Tercera. Amb vint anys acabats de fer va firmar pel Figueres. Allà va ascendir a Segona B i no va tardar a cridar l'atenció d'equips de fora de Catalunya. Va haver d'anar escalant categories, primer amb el ja desaparegut Alacant, després amb el filial de l'Osasuna i finalment amb l'Albacete i la Ponferradina, els dos equips que el van consolidar a la Segona A espanyola.

"He estat una persona molt treballadora, que no s'ha deixat mai res a dins i que ha intentat donar el seu 100%". Potser per això va poder escalar categories tal com va fer, tot i que, recorda, va haver de superar any rere any les expectatives que els seus mateixos equips havien dipositat en ell: "En aquell moment vaig fitxar per clubs en els quals creia que havia de ser un complement de la plantilla i, finalment, acabava sent titular". Ni a Figueres, ni a Alacant -on compartia vestidor amb diversos ex de primera divisió- havia de ser un dels fixos en l'onze, però d'una manera o l'altra sempre acabava sent indiscutible.

"En Camacho em va dir que no volia que passés res; vaig entrar, i al cap de dos o tres minuts va acabar el partit. Sempre dic que vaig complir el que l'entrenador em va dir!"

L'Osasuna el va captar pel seu filial i va ser a Pamplona on li va arribar l'oportunitat de debutar a Primera. Recorda els nervis de veure com els minuts anaven passant sense que el mític José Antonio Camacho, que l'entrenava, el cridés per a entrar al camp. Va sortir a l'últim moment del duel contra el Xerez, mentre guanyaven per 1 a 2. Va disputar els minuts els necessaris per a crear una broma que encara explica: "En Camacho em va dir que no volia que passés res; vaig entrar, i al cap de dos o tres minuts va acabar el partit. Sempre dic que vaig complir el que l'entrenador em va dir!"

Alan Baró admet que li va quedar l'espineta de no haver pogut participar més a Primera Divisió, tampoc quan l'Osasuna ja va assolir la salvació. "Pensava que tenia espai en el primer equip i que almenys tindria l'oportunitat de fer la pretemporada, però el club va ser molt clar amb mi. Potser no me la vaig merèixer prou", valora.

No va tornar a tastar la categoria d'or, però sí que va fer-se un nom a la de plata. Després d'una experiència complicada amb l'Albacete, i quan ja buscava tornar a Catalunya, la Ponferradina li va trucar per a oferir-li un projecte que havia de pujar des de Segona B. "Amb l'Ester, la meva dona, vam dir d'intentar-ho i des del primer moment van sortir molt bé les coses", explica Baró, que va ser important en l'ascens de la primera temporada i va arribar a ser capità. La Ponferradina fins i tot va fregar el play-off per pujar a Primera en els quatre anys que va estar a la segona categoria.

Aventura australiana

"Amb la meva dona hem anat a tot arreu junts, mai he concebut marxar sense la família", diu el central. Tampoc, és clar, quan li va sorgir l'oportunitat d'anar a jugar a l'altra punta del món amb el Melbourne Victory. Marxar no va ser fàcil. A Ponferrada hi havien nascut els seus dos primers fills i l'equip castellà acabava de baixar. Es veia amb l'obligació d'ajudar-los a tornar a pujar i el dubte el va dur a encadenar diverses nits sense gairebé poder aclucar l'ull: "M'havia de posar a estirar a mitjanit perquè em venien rampes de la tensió que tenia".

"Amb la meva dona hem anat a tot arreu junts, mai he concebut marxar sense la família"

Els dos anys a Austràlia van acabar suposant "una de les millors decisions" de la seva carrera, una "aventura encertada". Preguntat per com és l'esport allà, Baró s'afanya a desmitificar el futbol al "Down Under". Explica que no té massa res de diferent, que continua sent el mateix esport. I que la primera divisió d'allà, l'A-League, es pot comparar a la segona d'aquí en nivell, i a la primera pel que fa a la cobertura de mitjans i la infraestructura.

Va passar per Melbourne i després pel Central Coast Mariners, on va deixar de comptar per l'entrenador i va tenir un segon any més difícil. Recorda que no va ser gens fàcil conviure amb certa tensió amb l'entrenador, acostumat a ser la mà dreta de molts dels que havia tingut abans. La situació va enfonsar-lo mentalment i el va dur a pensar -no cal ni dir que equivocadament- que, amb trenta-tres anys, ja no tenia corda per massa més. Va decidir rescindir el seu contracte i tornar a Girona. L'Olot, a qui va trucar ell mateix, va estar més que content de fer-li lloc a la plantilla. Tres anys a la Garrotxa, cinc més a l'Alt Empordà, i fins avui.

"Vaig fitxar per clubs en els quals creia que havia de ser un complement de la plantilla i, finalment, acabava sent titular"

"Segur que el Peralada farà el seu camí, hi siguem o no hi siguem els que ens retirem", assenyala, recordant també que Sergi Romero, el seu inseparable company a l'eix de la defensa, també acaba de penjar les botes. El futbol continuarà, sí, però no oblidarà les exemplars carreres dels seus referents.

Subscriu-te per seguir llegint