10 maneres de recordar el Mundial

Toca fer balanç del Mundial 2026, el primer que van organitzar tres països no necessàriament ben avinguts. A Espanya serà sempre recordat pel gol de Ferran Torres, agulla i fil per cosir el segon estel sobre l’escut. Però hi ha altres moments, situacions i circumstàncies que van sobresortir d’una cita mundialista hipercomercialitzada com mai.

La pausa d’hidratació, tant si feia fred com calor.

Alguns s’han negat a dir-ne així. Més s’estimen el terme pausa publicitària. Pels abundants ingressos que les televisions s’han emportat pels dos espais oberts per inserir anuncis. Les crítiques a la FIFA s’han succeït des del primer dia. En alguns estadis no coberts, ateses les altes temperatures, estava justificada. En estadis tapats, amb aire condicionat, no. ¿Es quedaran per sempre? Potser als Mundials, però en les competicions domèstiques i a la Champions, dubtós. La UEFA no s’hi ha mostrat partidària. Aquestes aturades alteren l’essència del futbol, que és la continuïtat, en favor d’una americanització i els quatre quarts dels partits.

L’avarícia de la FIFA amb les entrades.

El futbol en aquest Mundial no ha sigut per al poble. Si de cas, per a gent de poble que va decidir que només es viu un cop i demà ja veurem. La política de preus dinàmics que la FIFA ha implementat ha fet escalar les entrades a uns nivells mai vistos. Un esdeveniment per a rics. Gianni Infantino, el cap de la FIFA, va dir que als EUA estan acostumats a aquestes tarifes, centenars i milers d’euros per veure qualsevol partit. I pot ser veritat. Els camps s’han omplert. S’han comptabilitzat uns 6,8 milions d’espectadors a les grades. Més que mai en la història. De mitjana, un seient per a la final costava 11.100 euros, 2.000 més que a la Superbowl del 2024, fins ara l’esdeveniment esportiu més car. En tot cas, d’aquest Mundial ens en quedarà la imatge d’una FIFA avariciosa.

La ingerència sancionadora de Donald Trump.

El futbol mundial es va escandalitzar amb la targeta vermella anul·lada a Folarin Balogun, el màxim golejador de la selecció nord-americana, després de la ingerència de Donald Trump, que va trucar a Infantino i aquest, és clar, es va plegar i va forçar una decisió inèdita. A Trump li van dir que sense Balogun es complicava eliminar Bèlgica a vuitens de final i ja se sap que en aquest món actual els seus capricis són ordres. I el davanter va jugar. No li va servir de res a la selecció de Pochettino. Va quedar eliminada sense apel·lació possible. La UEFA, per exemple, va qualificar com a "inaudita, incomprensible i injustificable" la decisió de la FIFA.

El Mundial més llarg no va minvar la competitivitat.

Hi havia la por que la participació de 48 seleccions no impliqués una allau de resultats infalts. Cap Verd, Curaçao, Jordània, l’Iraq, Haití... ¿Quina s’emportaria més sacs de gols? A l’hora de la veritat, no va ser així. Només Curaçao davant Alemanya no va tenir competitivitat (7-1). Cap Verd, per contra, va posar en un compromís els dos finalistes i Vozinha, el seu porter, va adquirir els seus 10 minuts de fama. Ni Espanya ni l’Argentina van ser capaços de guanyar-lo. La conclusió és que està molt bé ampliar i democratitzar l’experiència mundialista, però 104 partits continuen semblant molts. Ara la FIFA, sempre disposada a anar més enllà, estudiarà el Mundial de 64 seleccions.

El polèmic sensor de la pilota.

La tecnologia s’ha introduït a uns nivells una mica excessius en el futbol. Per exemple, el sensor a la pilota. A Croàcia diuen que van ser eliminats davant Portugal per la detecció d’un lleu frec que va suposar l’anul·lació d’un gol crucial. A ull humà no es va percebre el contacte. En canvi, va ser incapaç de detectar que la pilota va tocar amb claredat el cable de les càmeres a l’Anglaterra-Noruega que va precedir el gol de Bellingham.

El llarg xou del descans.

Al futbol l’americanització li queda regular. En el descans, la imitació de la Superbowl amb un xou musical va estirar més del compte la separació entre la primera i la segona part. Uns 27 minuts va durar. Massa.

El rècord golejador de Mbappé.

Messi va ser el primer a trobar Miroslav Klose com a màxim anotador de tots els Mundials. L’alemany sumava 13 gols. No va trigar a avançar-lo també el davanter francès. I va continuar marcant. Fins a la cita del tercer i quart lloc, que va aconseguir un doblet. Ha deixat la marca en 22. Amb 27 anys i com a mínim un Mundial més a les seves cames, cal esperar que incrementarà la xifra.

¿L’últim ball internacional de Messi?

El de Rosario va quedar desconnectat a la final, però en els partits anteriors va brillar com sempre, i a 39 anys. Sorpresa. Va anotar vuit gols i va repartir quatre assistències, però aquests són dades que cauran en l’oblit. Es recordarà que la cita mundialista del 2026 va significar el comiat a l’aparador internacional del millor jugador de tots els temps. No és oficial, però les seves llàgrimes finals denotaven que se sabrà apartar.

Els derrotats.

Cada gran cita esportiva té un guanyador i diversos derrotats. Aquest Mundial va constatar el declivi irreversible de Cristiano Ronaldo, estirant en excés la seva presència amb Portugal. Es van estavellar seleccions com Alemanya i el Brasil.

El gol de Ferran Torres.

Si tothom recorda el gol en el minut 111 d’Andrés Iniesta el 2010, Ferran Torres passa a ser un futbolista inesborrable gràcies a la fuetada amb l’esquerra en el minut 106 davant l’Argentina. Un davanter de vida interior agitada, que se sap criticat al llarg de la seva carrera, i que ha passat per psicòlegs per remuntar. Per això va exclamar que es mereixia el gol. Una manera d’expulsar les toxines mentals associades a l’alta competició.