Pogacar ataca i esmicola el Tour al Tourmalet

Només Emmanuel Macron va entrar a roda de Tadej Pogacar. Però el president de la República Francesa anava amb cotxe, al costat de Christian Prudhomme, director del Tour, que creia que amb el Tourmalet a la sisena etapa les grans figures s’ho pensarien dues vegades abans d’atacar amb 15 dies més de competició en l’horitzó.

Va vibrar la meta de Gavarnie, muntanya que debutava en la carrera, perquè tothom va viure en directe una gesta per recordar, el dia més gran, si encara era possible, de Pogacar al Tour. Només van guardar silenci les desenes de membres de la seguretat presidencial, amb l’auricular a l’orella, col·locats estratègicament a l’arribada. La resta cridava perquè havia vist Pogacar esmicolar, triturar, la Grande Boucle.

No havia passat mai en primera posició pel Tourmalet i no havia guanyat mai una etapa del Tour amb un atac en solitari a 42 quilòmetres de la meta –en l’anterior (2021) es va escapar a 33 quilòmetres del Grand Bornard–. Tampoc havia batut el rècord d’ascensió a la muntanya de les muntanyes que tenia Jonas Vingegaard, sempre segon, en l’etapa, en la general i ara com a home més veloç al Tourmalet. Dos minuts menys va trigar Pogacar a pujar pel vessant de La Mongie de com ho va fer Induráin el 1995, en la seva millor faceta en el monument pirinenc.

Fins i tot va tenir humor de fer-se selfies a la meta; de somriure, per demostrar que per a ell tot és molt senzill, el ciclista que converteix el Tourmalet en un jardí, el que va llançar Isaac del Toro, situat al podi provisional, quan quedaven cinc quilòmetres de pujada. Se’n va anar primer amb el seu company mexicà i després sol. Vingegaard va mirar de seguir-lo i Paul Seixas, 19 anys de geni, tampoc es va arrugar, encara que li faltin experiència i quilòmetres per acostar-se a Pogacar: tot arribarà.

Tan sublim va estar Pogacar que, a part de guanyar l’etapa i vestir-se de groc, va aconseguir el liderat de la muntanya i fins i tot el premi de la combativitat. No va deixar ni les engrunes de pa. Va pujar al Tourmalet i després per la lleugera autopista que portava a Gavarnie empès per milers d’espectadors, als quals no els molestava animar-lo malgrat situar-se a la cuneta amb cartells al·lusius a un número i no a un licor, el 51, el que portava Eddy Merckx el 1969 quan va guanyar el primer dels seus cinc Tours, i el que llueix Seixas en el debut de la ronda francesa.

Vingegaard se li va acostar una mica al passar per La Mongie, l’estació que empeny el Tourmalet cap a l’esquí. Però va ser un miratge. Va rodar sempre perdent segons per travessar la meta a 2.38 minuts de Pogacar, però va pedalar amb coratge, sense deixar-se agafar per unir esforços en l’ofensiva impossible contra l’eslovè en la qual també participaven Evenepoel i Juan Ayuso, cinquè de la general, que va caure a l’inici de l’Aspin.

Paradís eslovè

El Tour torna a ser el paradís de Pogacar, amb Vingegaard sempre segon com en els últims dos anys i després fins a cinc corredors en la lluita per situar-se tercers. En aquesta plaça no hi ha res decidit. Queden molts dies, però el Tour ja comença a fer olor de Pogacar, que es va llevar nerviós a les set del matí al seu hotel de Pau. "O guanyem o explotem", així ho va comentar als companys d’equip. Així va afrontar l’etapa, per disfrutar anant sol, mentre li arribaven al cap "imatges molt boniques", records del Tourmalet abans que estampés la seva firma en la muntanya més ciclista del món.

En les grans etapes de muntanya els herois travessen la meta en solitari, aixequen els braços, escolten els crits del públic i disfruten sentint-se forts, únics, meravellosos: que bonic que és aquest esport que va tornar a omplir el Tourmalet d’ànimes ciclistes que van encoratjar l’ofensiva de Pogacar. "Crec que ha sigut una de les cinc victòries més boniques de la meva carrera esportiva". Almenys, la millor gesta aconseguida al Tour, sabedor que havia fet una cosa solemne, diferent en el seu triomf número 23 en la ronda francesa, 123 en la seva carrera esportiva i avui, camí de Bordeus, el 56è dia vestit de groc. ¡Chapeau, Pogi.