Pau Rodríguez, 'finisher' de La Traka: "Vam sortir dos-cents cinquanta corredors i vam arribar la meitat"

L'avinyonetenc Pau Rodríguez va ser un dels esportistes que va completar La Traka, una de les proves de ciclisme gravel més dures i més ben valorades del món. Rodríguez va completar en menys de 38 hores la cursa, que començava a Girona, enfilava fins al Ripollès, baixava per l'Alta Garrotxa i l'Empordà fins a tornar al punt d'inici. En total, 550 quilòmetres amb 9.600 metres de desnivell positiu. Un repte reservat a ciclistes experts que només van poder acabar la meitat dels seus participants.

9.600 metres de desnivell positiu. De quants ports de muntanya estem parlant?

De pujades llargues n'hi havia cinc. La resta era trencacames.

Pocs van acabar.

Vam sortir dos-cents cinquanta corredors i penso que vam arribar la meitat.

Com van ser les condicions del dia?

Vam sortir amb bon temps. Després per la zona de Ripollès vaig passar força fred, perquè vam pujar fins als mil metres i vam arribar a tocar neu i tot. Més tard, passant per Peralada ens van caure quatre gotes, però no va ser res important.

"Són moltes hores sobre la bicicleta i, a part del teu físic, també depèns de la mecànica"

Què és el que fa que sigui tan dura, La Traka?

És que són moltes hores sobre la bicicleta. I, a part del teu físic, també depèns de la mecànica de la bicicleta. Hi ha gent que plega perquè no pot més i hi ha gent que plega perquè se li fa malbéel vehicle. Són diversos factors.

Va tenir algun problema mecànic, vostè?

Doncs no, vaig tenir sort. En llocs complicats vaig anar amb molta precaució. Quan faig una cosa d'aquestes, el meu objectiu és acabar i no fer-me mal, que al cap d'un o dos dies he d'anar a treballar.

Imagino que era l'objectiu de la majoria dels participants, no?

Els que competeixen són els quinze primers. La resta som gent treballadora, que fem el nostre horari laboral i després, quan podem, sortim a entrenar. Hi ha gent que va molt de pressa i que està molt preparada. Jo anava ben carregat i ells, res, porten només dues motxilletes i, com aquell qui diu, ni paren. Estan a un altre nivell, mengen a part.

Quant a físic, com s'ha recuperat?

Vaig arribar bastant tocat. Era el primer cop que feia una distància tan llarga amb bicicleta. Van ser trenta-set hores sobre la bicicleta, gairebé sense parar. Vas en una posició antinatural i et fa mal l'esquena, els peus, el coll, les mans... Potser vaig estar quaranta-cinc hores sense dormir. En acabar vaig estar un dia i mig bastant cansat. Després ja, de mica en mica et vas recuperant.

Hi ha algun punt del trajecte que recorda com a especialment crític?

Quan vaig arribar a Roses vaig mirar quants quilòmetres em quedaven, cosa que no faig mai. Me'n quedaven cent vuitanta i feia moltes hores que anava jo tot sol. El tros que em quedava el coneixia i era una zona molt planera, on tocava molt el vent. Allà sí que psicològicament vaig anar una mica avall. Però, bé, al final dius: "Hem arribat fins aquí i hem d'anar tirant, anar tirant, anar tirant...". I al final, arribes.

De la mateixa manera que hi va haver aquest moment crític, n'hi va haver algun altre que li representés un incentiu anímic?

Després de passar aquest sot psicològic, arribant a Torroella de Montgrí, em vaig parar cinc minuts, vaig menjar alguna cosa i allà vaig fer un canvi de xip. Mires de ser més positiu, busques anar completant metes petites.

"Em motiva mirar fins a on arribo"

Quants anys fa que fa bicicleta?

La bicicleta l'he mamat des de ben petit, pel meu pare. En llarga distància amb bicicleta només he fet dues curses. La primera va ser fa tres anys, era de tres-cents seixanta quilòmetres. On sí que tinc més experiència és a l'hora de córrer. He fet ultratrails, el Montblanc... Miro de barrejar l'experiència d'una cosa i de l'altra.

Li va per èpoques.

Resumint-ho una mica, parteixo l'any en dues parts: mig any corro i mig any vaig amb bicicleta.

Què és el que més el motiva de fer proves tan dures? Què li fan sentir?

Mirar fins a on arribo. Anar fent jo sol i amb els meus pensaments i les meves coses, realment m'agrada bastant. M'ho passo molt bé.

Quants quilòmetres de la prova va anar sol?

Vaig anar en grup de deu durant els primers cinquanta quilòmetres, fins a Olot. Allà va arribar la primera pujada i cadascú va anar al seu ritme. Vaig anar uns cinc-cents quilòmetres tot sol.

"El primer cop que vaig sortir a córrer, vaig fer la volta a la urbanització de Mas Pau i vaig estar dos dies que no podia ni caminar"

Que ningú t'estiri ha de sumar-hi molta duresa.

Sí, però al final val més agafar el teu ritme i anar fent.

Com ha estat la preparació física prèvia a La Traka?

Vaig començar més o menys al gener a preparar-me, mirant d'entrenar quatre dies a la setmana. Dissabte o diumenge intentava fer cinc o sis hores.

Ara té alguna altra prova a la ment?

Vull continuar entrenant sense cap objectiu, per passar-ho bé. Potser més endavant prepararé alguna cosa en forma de llarga distància, però corrent.

I repetir La Traka?

D'un any per l'altre no m'agrada repetir. Potser s'acosta, m'escalfo i m'apunto, però en principi no.

Com s'arriba a poder fer aquests reptes?

Tot és posar-s'hi. Calen anys, però pensa que el primer cop que vaig sortir a córrer, vaig fer la volta a la urbanització de Mas Pau i vaig estar dos dies que no podia ni caminar. Després, de mica en mica vas fent, sent constant, i mirant de no lesionar-te gaire. En el meu cas van passar sis o set anys fins que vaig fer una prova de llarga distància. Semblen anys, però realment, partint del que comentava del primer dia que vaig sortir a córrer, potser no és tant. Es tracta d'anar sumant, però sempre tenint seny (riu).

Subscriu-te per seguir llegint