Despenja l'arc Elena Garcia, l'arquera figuerenca que somreia a la diana: "Les fletxes no tenen edat"

Al camp de just al costat de La Salle una dona es dedica, amb enorme tranquil·litat, a llançar fletxes. La diana és a cinquanta metres ben bons i cap dels seus llançaments s'allunya gaire del punt central. Quan esgota les seves fletxes, les arrenca de l'espuma, torna al punt inicial amb calma i repeteix la litúrgia. És la figuerenca Elena Garcia i va ser, durant més d'una dècada, una de les millors arqueres del món. Després d'una retirada abrupta i més de deu anys d'inactivitat, ara redescobreix el seu amor pel tir amb arc.

Garcia va competir internacionalment entre l'any 2004 i el 2013. Alternava Mundials i Europeus, tant d'exterior com d'indoor. Mai fallava a la cita perquè dominava l'arc compost català i espanyol. No tenia rival i feia caure rècords un rere l'altre. Les històries d'èxit esportiu sostingut en el temps fan pensar en una vida de dedicació tot darrere, però el cas d'Elena Garcia era completament diferent. La figuerenca no va agafar un arc fins als trenta-vuit anys.

Elena Garcia va agafar un arc per primer cop quan tenia trenta-vuit anys

Va ser un mes de maig. "Li vaig regalar un arc d'iniciació al meu home pel nostre aniversari i em va agradar també a mi. Jo mai havia fet pràcticament res d'esports, soc d'una altra època", recorda. D'aquell detall va sorgir la seva passió i, pocs mesos després, Elena Garcia ja competia. A la tardor, ja havia decidit que ho faria internacionalment: "Era com un premi inesperat. Jo ja tenia la vida feta: treballava, tenia el meu fill... Era com una mena de vacances".

Pioners del tir amb arc a Figueres

Viatjava arreu amb la seva família, ja convertida en tota una nissaga d'arquers. El seu espòs, Josep Morillas, i el seu fill Aleix també competien. Junts van fundar el Club Esportiu Tir amb Arc Figueres (CETAF) i el van dirigir a partir de 2003. L'arquera entrenava entre el pati de La Salle, encara ara seu del club; el gimnàs de l'escola, i un passadís del Poliesportiu de Figueres amb l'espai just i necessari per a encabir-hi una diana i prou metres de distància. Les característiques de l'esport fan necessari homologar qualsevol zona d'entrenament i, per això, la implicació de l'Ajuntament va ser clau quan Garcia necessitava practicar diàriament.

Figueres tenia una esportista que, descobrint-ho gairebé de casualitat, competia de tu a tu amb tiradors coreans que practicaven des del col·legi. El secret, valora ara Elena Garcia, estava en la seva manera de prendre's l'esport: "El seleccionador espanyol sempre em deia que no havia vist mai ningú que fos més feliç fent tir amb arc que jo". Garcia s'ho passava bé fent anar l'arc amunt i avall i tenia el do de convertir la seva passió en talent i precisió. "Ho gaudia, per mi allò era bonic", recorda ara la figuerenca, l'arquera que col·leccionava rècords mentre somreia a la diana.

"A mi m'anava molt bé ser molt introvertida", apunta. En un esport que requereix saber mantenir la calma sota pressió, Elena Garcia destacava per saber aïllar-se: "Quan llances, l'únic que has de tenir al cap ets tu, la diana i la fletxa. La meva manera d'afrontar aquesta pressió era allò que em diferenciava dels rivals". Per la de Figueres, tirar amb arc suposava "desconnectar del món, tancar les portes i focalitzar-se només en la diana". L'entrenament de Garcia no li suposava un esforç perquè, per ella, era un plaer tenir un espai en el qual poder anar a la seva.

"El seleccionador espanyol sempre em deia que no havia vist mai ningú que fos més feliç fent tir amb arc que jo"

Punt final sobtat

L'any 2013 va ser la seva millor temporada competitiva. Amb gairebé una dècada d'experiència internacional tot darrere, Garcia va obtenir la sisena posició en el Mundial disputat a Nimes, a França. Era reconeguda per la UFEC com la millor arquera catalana; el premi englobava tots els arquers del país i Elena Garcia admet que "li feia gràcia superar els homes". Reconeix que era el seu "millor moment", però la pèrdua del seu germà va canviar-ho tot, de cop. "Vaig deixar l'arc, com si tingués la culpa d'alguna cosa amb totes les alegries que m'havia donat, i va estar força anys tancat a la caixa. Vaig perdre el cap", rememora ara l'arquera, que no ha tornat a competir internacionalment des de llavors.

Després de molts anys amb la seva passió completament aparcada, fa pocs mesos que Elena Garcia s'ha reenganxat a l'arc. Un cop més, de casualitat. Passejava amb el seu gos per davant del camp d'entrenament que tants cops havia trepitjat i va animar-se a entrar-hi. Agraeix l'actual president del CETAF, Juan Soriano, que va encoratjar-la a tornar. Ara diu que ja no tornaria a deixar-ho. Ben al contrari: la competició torna a cridar-la, a poc a poc.

"Les fletxes no tenen edat. Sense voler ser presumida, però si tingués un lloc on entrenar cada dia podria tornar al nivell que tenia abans", explica. Admet que hi ha alguna cosa dins seu que li diu que torni a provar-ho. L'arc compost ja serà olímpic el 2028 -un fet del qual Elena Garcia, que parava l'orella en els Mundials, ja n'estava assabentada des de fa una bona colla d'anys- i la modalitat es troba, per tant, en un gran moment.

Subscriu-te per seguir llegint