Virginia Torrecilla, exjugadora del Barça i de l’Atlètic de Madrid: "Alexia Putellas és una jugadora que ha nascut per fer història"

Va arribar amb la Copa de la Reina i la va plantar a la Casa Palau de Las Palmas de Gran Canària. Allà esperarà el trofeu que el Barça i l’Atlètic de Madrid volen endur-se de tornada després del partit d’avui (21.00 h, La2 i TV3). Virginia Torrecilla (Cala Millor, Mallorca, 1994) viu cada moment al màxim. En aquesta nova vida fora del futbol, cada experiència és única. Va penjar les botes després d’haver superat un càncer. Ara, l’exjugadora blaugrana i matalassera ha construït una nova vida lligada al futbol i d’una manera que ni ella imaginava.

Com estan sent aquests dies amb el seu paper d’ambaixadora?

Molt guai. Venim ara de la fanzone, hi havia un munt de gent, un munt de nens. Ha sigut molt bonic. Ser ambaixadora de partits tan importants com una final és una cosa molt bonica de viure.

Com és per a vostè aquest nou camí en el món del futbol?

Soc una privilegiada, i és una cosa que he dit moltes vegades. Després de la meva carrera esportiva, del que vaig patir amb el futbol, haver-me de retirar tan aviat, per a mi poder ser aquí, tan a prop del camp, de les meves companyes, i veure com creix el futbol femení és un privilegi.

Pensa en tot el camí?

Sí, el tinc molt present. Hi ha vegades que trobo molt a faltar el futbol i altres vegades que dic que no, però mentiria si digués que no. El més bonic és que soc partícip de tot això, que és la meva passió.

Temia no poder continuar relacionada amb el futbol quan es va retirar?

No. Quan em vaig retirar estava molt cremada i havia passat uns anys molt durs. L’únic que necessitava era pau interior, poder estar bé amb mi mateixa, que era una cosa que no tenia en aquells temps, sobretot quan veia que en el futbol no arribava a donar el meu 100%. I va ser com una retirada a temps per saber que podia dedicar-me després a aquest esport sense ser al camp.

"Quan em vaig retirar el que em calia era pau interior. Va ser com una retirada a temps"

Com és ara la seva vida?

No té res a veure amb la vida de l’esportista [riu]. Fa dos dies que soc a les Canàries i per a mi és com estar de vacances. No hi té res a veure, encara que tingui feina i hagi de comentar els partits. Jo vinc, disfruto, puc sortir, entrar... És un altre rotllet de vida. Torno després a casa, estic amb els meus. No me n’he d’anar a una altra ciutat a viure o a entrenar-me. És vida, és totalment vida, perquè ja sabem que l’elit és ser-hi a totes hores. Des dels 17 anys que soc fora de casa i tornar als 29 anys... Soc feliç.

Com veu la final de Copa?

Serà un partit molt interessant. A partit únic pot passar qualsevol cosa. Però sí que és veritat que el clar favorit és el Barça. Crec que el Barça hi anirà amb tot perquè després té la final de la Champions. Són partits en què has de destacar i treure jugadores que estaran al 100%. Però penso que l’Atlètic de Madrid vol aixecar el cap. I sobretot després de no entrar a la Champions, que la Lliga no hagi anat al 100%, arribar a una final de Copa és molt important per a elles.

Li fa una mica de ràbia veure el que havia sigut l’Atlètic comparat amb el d’ara?

Sí. Després d’haver sigut campiones de Lliga un munt d’anys, d’arribar a finals de Copa i guanyar-les, veure ara que s’està desestructurant... Em fa molta pena.

Coneix molt Alexia Putellas. Què significa com a jugadora?

Alexia, personalment, per a mi és una persona molt important en la meva vida. No només en la meva, sinó també en la de tota la meva família. Òbviament, li desitjo sempre el millor en tot. Alexia és una jugadora que ha nascut per fer història. No pots trobar cap altra persona que no sigui Alexia per guanyar títols, per ser millor i per triomfar en el futbol femení com a dona i com tot. I crec que amb això s’hi neix, i a ella li ha tocat.

Sempre "havia de ser ella".

És que és així. Jo recordo la final de la Champions contra el Lió a Bilbao. Ha de ser ella, ha de sortir la primera pilota, tocar-la i ficar-la. I és que és la realitat, és la vida. Hi ha gent que neix dreta i ella neix dreta i a sobre d’una escala. És la realitat. I per això és la Reina, i per això és la millor.

Tant la final de Copa, a Gran Canària, com la de la Champions, a Oslo, impliquen un viatge més complicat i costós. Com es pot millorar tot perquè la massa social que s’està fidelitzant en el futbol femení pugui ser-hi?

Sí, és complicat per a la gent que ve de fora. Però també és cert que, si volem promocionar el futbol femení, l’hem de dur per Espanya i que tothom pugui veure’l.