Un Barça triomfal guanya la Lliga a un Madrid de final de cicle

El FC Barcelona va guanyar la Lliga davant el Real Madrid CF al Camp Nou per primera vegada a la història i el tècnic rival, Álvaro Arbeloa, no tenia res més a fer que caminar d’un costat a l’altre amb les mans a les butxaques. Sense voler amagar que no pintava res allà mentre els futbolistes que li queden o que encara li dirigeixen la paraula, amb Vinícius Júnior al capdavant, sospiraven perquè Pedri deixés de marejar-los amb la pilota. Hansi Flick, que va voler dirigir el seu equip hores després de la mort del seu pare, pot sentir-se orgullós d’una obra en què no hi ha cossos estranys, on tothom se sent partícip d’un bé comú, i amb La Masia com a cordó umbilical que uneix l’equip amb l’afició.

El Barça necessitava almenys un empat per segellar el seu segon títol de Lliga consecutiu, però al minut 18 ja havia marcat dos gols que aclarien una nit en què el confeti es barrejava amb les cendres blanques. Va facilitar molt les coses el formidable gol de falta de Marcus Rashford, un d’aquells futbolistes estranys que fa goig veure. Potser perquè, sense canviar el gest, sempre trota entre la genialitat i l’esperpent. En un dia en què es discutia si el titular a la banda dreta havia de ser ell o Roony, Rashford va executar una de les faltes directes més boniques que s’han vist mai en aquest estadi. Des d’una posició en què el seny demanava que el xut fos per a un esquerrà, Rashford va xutar amb la dreta per obligar la pilota a descriure una paràbola. La pilota va quedar encaixada a l’escaire defensat per Thibaut Courtois.

Tampoc va ser poca cosa el gol de Ferran Torres, un altre jugador del qual es discuteix el futur, i que va ser el responsable de donar sentit, primer, a la passada de Fermín López i, després, a l’assistència de taló de Dani Olmo. Raúl Asencio, titular per un Dean Huijsen que va dir que no es trobava bé després de l’escalfament, ni tan sols es va dignar a perseguir Ferran.

És tal la decrepitud moral que assetja el Madrid que Arbeloa no va tenir cap problema a alinear de titular Aurélien Tchouaméni la mateixa setmana en què es va barallar amb Federico Valverde. L’uruguaià, a qui van haver de cosir el cap, sí que es va quedar a casa de baixa. Als despatxos ja han sentenciat un dels seus capitans. En aquest Madrid “guerracivilista” en què una entitat quasi divina decideix qui són els bons i qui són els dolents, Vinícius fa veure que és el líder de la causa. Va sortir el primer a escalfar per endur-se els xiulets del públic, com si fos un turmentat sant Job. Després ja es dedicaria a passejar-se pel camp.

L’absència de Mbappé

No ho té difícil Vinícius veient com l’antic messies Kylian Mbappé, amb la sobrecàrrega per bandera, ha decidit que el seu ego ha d’anar per un costat i les misèries del seu club per un altre. Un dia un moscow mule a Sardenya, l’endemà el Mundial. D’Jude Bellingham no n’hi va haver més notícies que la coça que va rebre d’Eric García i el gol que li van anul·lar per fora de joc. Thibaut Courtois, en canvi, lluny d’amagar-se, es va posar sota pals tot i ser conscient del que li podia caure al damunt. Fins i tot va evitar gols de Rashford, Ferran i Robert Lewandowski. Brahim Díaz també va donar la cara mentre els seus companys feien el mateix que el seu entrenador. Però sense butxaques on posar les mans.

Flick va poder confeccionar l’alineació sense haver d’estar pendent dels odis dels uns i dels altres al vestidor. Simplement, va tirar de justícia i coherència tàctica. Va premiar Rashford amb la titularitat després de deixar-s’hi la pell en aquest tram final i va escollir Ferran com a davanter centre, segur que li funcionaria de meravella per aprofitar els espais que deixava el Madrid. També van jugar com els àngels Gavi, a qui poc se li reconeix tot el que aporta amb la pilota, i Pedri, que va manejar el ritme de la festa al seu gust.

Stephen King, qui millor ha novel·lat les misèries terrenals a partir de la por, deia que les mentides són un pendent relliscós. "Cada una sol portar-ne dues més". El Madrid ha vist com les mentides se li multiplicaven fins al moll de l’os. Fins que el Barça les ha descobert totes per mostrar-li el seu final de cicle.