Mor Carles Lloveras, president d'honor de la Unió Esportiva Figueres

El món de l'esport empordanès i el futbol en particular acaben de perdre un dels seus personatges més estimats i singulars. Aquest dijous 9 d'abril ha mort Carles Lloveras, president d'honor de la Unió Esportiva Figueres, editor de Marcador i Guia Esportiva, impressor de professió i persona de tracte amable i conversador, sempre al costat de la seva inseparable Blanca Cornago. Carles Lloveras i Molinet va néixer l'11 de setembre de 1936 a Figueres. Sempre havia estat de verb fàcil a l'hora de jugar amb la ironia, encara que la seva parla s'entrebancava perquè volia dir massa coses de cop. "Imagina't, un onze de setembre en plena Guerra Civil. Per això de petit em deien que era un revolucionari...", recordava temps enrere en una entrevista a l'EMPORDÀ.

Només de saber-se la seva defunció, tant el president de la Unió, Dani Sala, com l'alcalde de Figueres i exjugador del club, Jordi Masquef, han expressat el seu condol a la família i a tots els seus amics, que eren molts. Masquef i Sala han coincidit a dir que és "una pèrdua irreparable" d'algú que ha marcat amb lletres d'or la història de la Unió.

Una vida plena

En Carles era fill de Francisco Lloveras i Marina Molinet. "Vivíem al carrer Muralla. El pare treballava a Can Sagrega de la pedra artificial i la mare va morir jove. Tinc al cap una imatge de la Guerra Civil, durant els bombardejos. Una vegada, en sentir els avions, en Barris, el matalasser, em va fer posar un llapis entre les dents i em va amagar sota el taulell. Però no recordo haver passat gana. La mare ens atalaiava mentre el pare també treballava de nit a Vilafant, feia més hores que un rellotge per tirar la família endavant".

Carles Lloveras va estudiar al col·legi Monturiol i als Fossos, l'actual La Salle. No va poder acabar Comerç perquè es va haver de posar a treballar. Va entrar de ben jove a la impremta La Rápida del carrer Sant Vicenç "i des d'aleshores, tota la meva vida professional va estar envoltada de flaire de tinta i fressa de màquines d'impressió", recordava amb orgull. A La Rápida va coincidir amb Josep Pujol Molinet, qui després fou el seu cap quan aquest va adquirir la impremta Alser per obrir el negoci que portaria el seu cognom.

"Amb ell i el seu fill vam estar treballant tota la vida. Allà vaig tenir l'oportunitat de conèixer els primers aparells informàtics que ens van facilitar la feina, als anys vuitanta. El primer va ser un equip de fotocomposició del qual en sortia un fil que després havies de revelar". Mirava enrere i relatava com n'era d'artesà "fer de caixista amb les lletres de totes les formes i mides". A la impremta de Gràfiques Pujol, s'hi va estar fins a la seva jubilació. Allà va gestar un bon grup d'amistats personals que anaven més enllà de la feina.

En Carles es va casar el 20 de juliol de 1963 amb Blanca García Cornago, qui ha estat la "persona imprescindible" de la seva vida i amb la qual "vam fer un viatge de noces que va durar tot un mes, voltant Espanya amb un quilomètric". Van tenir tres fills -Eva, Adam i l'enyorada Raquel- i ara eren avis de cinc nets.

Blanca, sempre present

Blanca, que va gestionar durant anys la botiga Valls Martí del carrer Caamaño, ha estat el seu suport incondicional en la gran passió de Carles Lloveras, com ha estat el món de l'esport. "De petit vaig patir una infiltració pulmonar que m'impedia jugar a futbol, però em vaig dedicar al ping-pong, el tennis taula que en diuen ara, i vaig haver de moure'm més que mai. Sempre he procurat fer amics i en els clubs n'he trobat molts", explicava. Primer, amb l'USPEAC, i després amb la Unió i el Club Natació Figueres, va acumular un currículum de títols impressionant. "Al principi jugàvem dins del Continental, a Can Xicu Ros. Després, al Cafè Europa, abans que l'enderroquessin, i vam fer sort quan es va crear el CNF. D'aquells temps recordo l'equipàs que vam formar amb Enric Armendares i Antonio de Gracia", deia.

Però allò que va marcar la vida de Carles Lloveras va ser la seva estreta relació amb la Unió Esportiva Figueres, a la qual va seguir d'ençà que aquesta jugava al Camp de les Monges. Lloveras era un dels socis més antics de l'entitat. Va ser vicepresident de Narcís Bardalet i acumulava trenta-vuit anys a la directiva en aquell moment. "Només em guanya en Joan Úbeda Díaz, que hi va estar quaranta anys. Jo vaig començar amb el president Aureli Teixidor". El 2019 va presidir la Comissió del Centenari de la Unió (1919-2019).

Editor

Lloveras també té el mèrit d'haver editat dues publicacions de referència, Marcador (1954-2009) i Marcador Guia Esportiva, amb companys de viatge com Antonio Pérez i Adolf Navarro. "No m'he considerat mai periodista, era un simple informador", deia amb modèstia sincera. En aquest llarg camí, havia participat activament en la fundació de seccions esportives i clubs, com la Penya Unionista, amb Josep Buixó com a primer president. En la seva trajectòria havia estat distingit amb la Medalla de l'Esport de la Generalitat (2000), el premi Amos de l'Àrea de l'EMPORDÀ i amb guardons de l'Ajuntament i la PUF. "El millor premi és l'amistat", comentava per reblar la conversa mantinguda temps enrere.

Subscriu-te per seguir llegint