Iniesta s'estrena amb victòria a la Volta

A Pedro Delgado el van trucar al mòbil quan acabava d’esmorzar en un hotel situat a pocs metres de la sortida de l’última etapa de la Volta. "Ve Iniesta", li van confirmar. L’organització va procurar que el mite blaugrana tallés la cinta de sortida amb autèntic regust del Tour, perquè allà hi havia Christian Prudhomme, el director de la ronda francesa, la prova que també sortirà d’aquesta Barcelona el 4 de juliol.

Que Jonas Vingegaard guanyaria la Volta estava escrit per endavant; l’etapa final es disputava sense res a decidir en la general i tots estaven pendents de l’últim toc de raça de Remco Evenepoel. Però, en això, amb discreció, sense fer soroll i pràcticament inadvertit en la seva arribada, va aparèixer Iniesta. I no ho va fer en qualitat d’exfutbolista, ni de nou seguidor del ciclisme, sinó perquè ell és el propietari de l’equip NSN.

La victòria de la seva vida

Tanta sort va donar al seu equip que bé es podia pronunciar la frase de "va arribar, va veure i va vèncer". Perquè no era gens fàcil que, a la meta, en l’esprint d’una etapa que fa tres anys va guanyar Evenepoel; dos, Tadej Pogacar, i un, Primoz Roglic -quin trio-, acabés triomfant un home d’Iniesta, un australià de nom Brady Gilmore, que va aconseguir a Montjuïc la victòria de la seva vida en batre el francès Dorian Godon i el mateix Evenepoel.

S’havia de veure, finalitzada l’etapa, Iniesta. Era a la porta de l’autocar del seu equip. A cada ciclista que arribava, li mostrava la gravació dels metres finals, de com el seu xaval Gilmore, de 24 anys, sortia del no-res, de manera inesperada, feia l’esprint màgic i sorprenia la Volta.

Iniesta gaudia, com ho va fer al cotxe d’Óscar Guerrero, el tècnic navarrès de l’NSN, per seguir les últimes voltes pel circuit de Montjuïc, coincident en alguns trams amb la fase final de les dues primeres etapes del Tour. Descobria el ciclisme, des de dins, com a copilot al vehicle d’equip, que sembla la cabina d’un avió de tant trasto informàtic.

No va voler fer tota l’etapa i va preferir acomodar-se a l’interior del bus del seu conjunt, amb la tele encesa, amb ciclistes de l’NSN, com de tants altres equips, que es retiraven abans d’acabar el recorregut de la Volta -hi va haver un total de 13 abandonaments, una cosa habitual cada any.

Allà li explicaven la tàctica, la col·locació en el pilot i com es domava el vent, que molestava una mica els corredors. Fins que va arribar l’avís, el moment de pujar al cotxe de Guerrero i fer els últims quilòmetres de l’etapa amb el temps just per sentir els crits dels auxiliars, xiscles de felicitat perquè havien guanyat.

Va ser arribar i moldre, i això que Ethan Vernon ja li va donar un triomf a l’etapa de Camprodon, la que va haver de retallar-se pel vent huracanat de Vallter abans que Vingegaard comencés amb el festival particular camí de la seva victòria a la Volta, la segona ronda per etapes que s’anota aquest any després de la París-Niça.

Delgado -no es coneixien, però es van saludar com si fossin amics de tota la vida- li va cursar la invitació perquè s’unís, el matí del 4 de juliol, a l’elenc de velles glòries que farà el recorregut de la contrarellotge per equips hores abans que els protagonistes del Tour recorrin els mateixos carrers de Barcelona amb finalitats solidàries, per donar contingut a la lluita contra la malaltia de Dent, una malaltia estranya que afecta el Nacho, però que, gràcies a l’afany de la seva mare, Eva Giménez, i a la seva passió per la bici, ha aconseguit recaptar tants fons que sembla que ja hi ha una medicina que pot començar a fer miracles.

Mites

Velles glòries com Miguel Induráin, Purito, per descomptat Delgado, i molts més que s’estan afegint a la causa donaran un inici brillant com a teloners d’un Tour. Falta que Iniesta s’uneixi a la tropa, però li va agradar la idea.

Perquè Iniesta ja no només és el patró de l’NSN, sinó un cicloturista que comença a notar l’adrenalina que s’allibera quan va en bici, més enllà de les emocions passades movent la pilota amb mestria o marcant el gol dels gols a Sud-àfrica fa 16 anys.

Potser, d’aquí a menys de 100 dies, quan Barcelona es torni a vestir amb l’uniforme ciclista, l’NSN no ho tindrà fàcil en una contrarellotge per equips, en què l’UAE de Pogacar i el Red Bull d’Evenepoel s’erigeixen com a bons candidats a la victòria a tres mesos vista, i una segona etapa en què Mathieu van der Poel es voldrà treure la carbonissa de la cara.

"És genial guanyar quan Iniesta és per aquí", va ser el primer que va dir un somrient Gilmore després de certificar la victòria. Iniesta no només va veure el triomf d’un dels seus, sinó que va captar des del cotxe les imatges de l’afició que es va reunir als pendents i a la meta de Montjuïc, molt més que en ocasions anteriors perquè en l’ambient, com en algunes pancartes, ja es respirava l’aire del Tour. No ens hem de cansar de repetir-ho, i, per si ho llegeix també Iniesta, Barcelona serà una bogeria i qualsevol càlcul en milers de persones ara pot quedar curt.

Vingegaard va anar a la seva, a no arriscar més del compte, a controlar alguna fogonada dels seus principals rivals, a veure des de la barrera els atacs de Marc Soler, que no sap estar quiet, i a gaudir d’una victòria anticipada mentre captava detalls del territori de cara al Tour, on Pogacar li ho posarà una mica -només una mica- més complicat que els bons rivals que ha tingut a la Volta.