El fenomen Pogacar també comença fort el 2026

El nom de Tadeu –Tadej en eslovè– prové de l’arameu i vol dir "valent" o "audaç". I si s’acompanya del cognom, en aquest cas Pogacar, la valentia i l’audàcia ciclista el transformen en un ésser immens i inabastable quan roda pujat a una bicicleta. Pedala o vola? Vet aquí la qüestió.

L’any 2026, ciclísticament parlant i centrat en exclusiva en la figura de Pogacar, va començar tal com va acabar el 2025, en gran; arribar, córrer i vèncer, a Itàlia, a la Llombardia (octubre de l’any passat) o la Toscana, mes de març, a un salt de la primavera. És igual que pel camí es trobi les costes pròximes a Bèrgam o el camí sense asfalt al voltant de Siena; entre ells, la pujada a la Muntanya de Santa Maria, on va atacar, des de tan lluny que ni tan sols es veien els turons que condueixen fins a la plaça del Camp, amb bicicletes i no amb cavalls.

Sí, Pogacar ja està aquí. Han passat cinc mesos des de l’última actuació ciclista; el món és pitjor, tot cal dir-ho i no sembla, per desgràcia, que vagi a millorar mentre ell guanya carreres. Però l’única diferència que s’aprecia entre el Pogacar d’octubre i el de març és que ha aparegut una mica més ros, per allò dels tints de les perruqueries. Res més. Vesteix la mateixa publicitat, porta el jersei de colors que l’identifica com a campió del món, roda amb una bici italiana, un director espanyol i enlluerna tots els aficionats que se situen sobre els paratges sense asfalt de la Toscana profunda.

Així, va debutar en l’any ciclista 2026 i va demostrar que està tan fort com fa uns mesos perquè potser més fornit seria impossible. Superar l’insuperable no està ni a l’abast de Pogacar. Va anar a la Strade Bianche, orgullosa pels seus sectors sense asfalt i el famosíssim sterrato italià, conegut al món sencer. I va guanyar tal com havia fet el 2025, 2024 i el 2022. Si el 2023 va vèncer Thomas Pidcock va ser simplement perquè el fenomen eslovè no hi va participar.

Obra en solitari

Si el 2024 havia guanyat amb un atac a 80 quilòmetres de la meta aquesta vegada va perdonar uns quants metres. Va destrossar la prova a 79 de la plaça del Camp de Siena i des d’allà va tornar a escenificar una obra en solitari. Ell davant i els altres jugant-se la pell per veure qui acabava segon (Paul Seixas, un portent francès de 19 anys profundament admirat ja al seu país on el van convertint en un nou Bernard Hinault) i quin corredor arribava en tercera posició (ni més ni menys que el seu company mexicà Isaac del Toro).

Fins i tot es va entretenir per somriure i mirar a la càmera donant a entendre que ell també patia pel cansament de rodar més de 200 quilòmetres a 42,6 km/h. Va entrar a la ciutat històrica de Siena envoltat de banderes, de públic entregat, dels que tan sols volen viure en pau veient Pogacar convertit en un mite vivent sobre una bicicleta. Següent parada: Milà-Sanremo, 21 de març.