Oriol Antolí, l'home que corre 103 hores seguides: "Primer diuen que soc boig, però després tenen molta curiositat"

L'enginyer terrassenc Oriol Antolí (1983) és un corredor d'ultrafons especialitzat en la Backyard ultra, modalitat en la qual està entre els millors del món. A la Backyard ultra s'han de córrer 6,7 quilòmetres cada hora i intentar aguantar el màxim temps possible. Ve de fer història a la Big Dog's de Tennessee, als Estats Units, disputada l'octubre passat: va ser setè del món i va fer el rècord d'Espanya amb un total de 103 hores. Més de quatre dies corrent pràcticament sense parar. Antolí compartirà la seva experiència amb una xerrada a Espolla, el pròxim dissabte 24 de gener a les sis de la tarda, en el marc de la desena Marxa de la Sussissa.

Com coneix la modalitat Backyard ultra, i com s'hi introdueix?

Jo feia curses en ruta de molts quilòmetres, de fet vaig guanyar-ne una de mil quilòmetres a Anglaterra. Se'n feia una aquí a Catalunya que es diu Andòmita i per fer-la havia de fer dues curses que muntava el mateix organitzador. Una d'elles era una Backyard ultra. La veritat és que pensava que no m'agradaria, hi vaig anar creient que faria dues voltes i plegaria. Em va costar, però quan li vaig agafar una mica el gust em va enganxar. Llavors ja em vaig plantejar anar al campionat d'Espanya i ho vaig aconseguir.

I en aquella primera Backyard ultra, quantes voltes va aconseguir fer?

Aquella no era oficial, perquè l'oficialitat és de 6,7 quilòmetres cada volta i en aquella eren de 5,8. Era molt tècnica, tenia molts desnivells i era molt complicada. Vaig guanyar-la amb 17 voltes.

Déu-n'hi-do, la diferència amb l'última marca de 103 voltes.

Sí, recordo que hi havia tarteres, cordes... Era un rotllo molt diferent. A banda que, és clar, ara també tenim tots més experiència. Aquella era la primera cursa d'aquest estil que es feia a Catalunya.

Com s'entrena aquesta modalitat de la cursa de fons?

Faig el que faria en qualsevol cursa en ruta, si bé és veritat que en els últims dos mesos faig entrenaments específics de donar voltes d'un, tres o quatre quilòmetres per intentar entrenar també la ment per la cursa. Penso molt en la cursa, en com serà. Es tracta d'intentar separar una mica la ment del cos quan estàs molt cansat. Intentes reflexionar en com et sentiràs en aquests moments de la cursa.

"Es tracta de centrar-se a córrer i ja està, i no pensar en res més, perquè evidentment el cos envia senyals d'alerta per tot arreu"

En altres entrevistes remarca molt l'aspecte mental. Quan arriba a aquest punt que comenta, com ho fa per separar la ment del cos?

No m'és molt complicat. Es tracta de centrar-se a córrer i ja està, i no pensar en res més. Jo m'imagino que és una cosa semblant al que fa la gent que practica el mindfulness o la meditació, tot i que jo no ho he fet mai. Intentar concentrar-te per no pensar en com se sent el cos, perquè evidentment el cos envia senyals d'alerta per tot arreu. La son hi fa molt, també.

Poden dormir un cop han acabat els 6,7 quilòmetres, abans de tornar a córrer l'hora següent. Imagino que ha anat treballant per poder esgarrapar cada cop més minuts de son.

El temps que et sobra pots dedicar-lo al que vulguis. Has de dormir, menjar, arreglar-te els peus... Tota la meva logística va enfocada a maximitzar el temps que dormo. Amb la meva entrenadora vaig treballar per aconseguir córrer una mica més ràpid amb les mateixes pulsacions i així, si abans tardava per exemple cinquanta minuts a fer les voltes, passar a tardar-ne quaranta-vuit. L'any 2023 vaig adonar-me que necessitava millorar això i des de llavors ha estat la meva obsessió.

Quants minuts li queden per dormir, de mitjana, entre hora i hora?

Normalment tinc uns deu minuts de marge. Els tres últims no els dormo perquè ja comencen a avisar-te i et poses en alerta. Diria que me'n queden uns sis. M'agradaria dormir més, però no hi ha manera...

I aconsegueix adormir-se ràpidament?

El primer dia costa una mica més, amb l'adrenalina, però a partir de llavors, quan estàs cansat, ja t'adorms sense problema. A l'últim Mundial, durant l'última nit, em llançava sobre el matalàs que portava i abans de tocar-lo ja m'havia adormit!

Ha de ser dur quan està dormint i escolta l'avís per tornar a córrer...

Bé, al final agafes l'automatisme. Sembla que hauria de costar molt, però quan estàs posat en matèria és una cosa a la qual t'acostumes.

"A l'últim Mundial, durant l'última nit, em llançava sobre el matalàs que portava i abans de tocar-lo ja m'havia adormit"

Com són les últimes deu o dotze hores d'una Backyard?

La paraula que les definiria seria "agòniques" (riu). En l'últim Mundial em van agafar de nit i vaig passar-ho molt malament, tenia molta son i per sort algun corredor em va poder ajudar. Cada vegada arribes amb menys temps i t'adones que el cos et falla; no tens cap lesió, però no et queda energia. És un peix que es mossega la cua: estàs més cansat, tardes més i per culpa d'això tens menys minuts per descansar. Són les hores més interessants pel que fa a lluitar contra tu mateix. Veus que el final està a prop i lluites per allargar-ho el màxim possible. Són agòniques, però diria que també són les més gratificants.

Esperava fer la seva millor marca de 103 hores als Estats Units?

La veritat és que no, venia d'Austràlia i havia fet 102 hores, però el circuit del Mundial era molt més complicat. El meu objectiu eren unes 94 o 95 hores, així que superar el meu propi rècord va ser increïble. Tornant al que parlàvem de les últimes deu hores: quan anava per la 96 o 97 em trobava fatal i estava exhaust, però l'últim desig va ser el de fer les 103. Vaig posar-m'ho al cap i en el moment d'aconseguir-ho el meu cos ja va desconnectar del tot.

En què pensa un corredor de Backyard mentre córre més de cent hores seguides?

Penses en la feina, en la família, en els amics... Vas xerrant amb els altres companys, però és clar, cada cop en van quedant menys ... (riu). També faig una cosa una mica friqui: faig operacions matemàtiques per entretenir-me, com a passatemps, a partir dels temps que vaig fent, les distàncies... A vegades deixen portar-te música i en altres casos es pot només de nit. En una prova recent vaig fer una llista col·laborativa amb amics i tenia unes tretze o catorze hores amb música que em podia motivar i que em feia pensar en ells.

En acabar una Backyard ultra deu arribar a casa i no es deu poder moure durant uns quants dies.

El primer dia és complicat, tens llagues i estàs masegat de diversos llocs, però al cap d'un parell o tres de dies ja pots fer més o menys algunes coses. És una cursa que, com que mai vas a un ritme molt alt, a escala muscular no et deixa molt destruït i al cap d'una setmana ja pots sortir a trotar. A escala mental sí que costa més. La meva parella sempre em diu: "Encara estàs lent de la cursa". Fins i tot un mes després t'adones que deus haver perdut algunes neurones.

"Les deu últimes hores són agòniques, però diria que també són les més gratificants"

Quants cops per setmana li diuen que és boig?

Sempre (riu). En el grup de pares de l'escola del meu fill van descobrir fa poc que feia això i tothom em preguntava. Primer diuen que soc boig, però després tenen molta curiositat i pregunten com gestiono la son i el cansament, com entreno, què se m'ha perdut per fer aquestes coses...

Ve de fer el seu rècord. Què té ara al cap?

Evidentment, superar la meva marca. A finals d'abril vaig a Bèlgica a un dels circuits de Backyard ultra més fàcils del món i buscaré superar el meu rècord. Vaig amb tot.