El viatge de dos catalans per Amèrica i Nova Zelanda: "Quan marxes a viure amb només una bici, ja et mentalitzes que hi haurà dies dolents"

Sònia Colomo i Eloi Miquel, dos osonencs apassionats de l'aventura, van decidir deixar-ho tot fa quatre anys i recórrer el món en bicicleta. Pel camí, van optar per documentar-ho tot a través de fotografies i vídeos en un projecte anomenat Wheelprint Stories. Tots dos seran conferenciants a la 25a Mostra de Muntanya i Aventura de Figueres, el pròxim divendres 16 de gener a les nou del vespre, a La Cate. Els qui hi assisteixin podran conèixer de primera mà les seves èpiques travesses recorrent Amèrica de nord a sud, explorant les dues salvatges illes de Nova Zelanda i, també, pujant als punts més alts d'Espanya i el Marroc.

En un cert punt de la seva vida ho deixen tot i decideixen anar a voltar pel món.

Sònia Colomo: Sí, exacte. Nosaltres marxem el gener del 2022, després de deixar les nostres feines, i decidim fer Amèrica de nord a sud en bicicleta, recorrent les millors rutes de mountain bike del món. Llavors, entremig també vam fer les muntanyes més altes d'Espanya i Marroc. I, per acabar, vam fer el projecte de Nova Zelanda, del qual vam tornar aquest mes de febrer després d'estar tres mesos allà i creuar les dues illes i els Alps del Sud en format bikepacking.

Per tant, no només ha estat bicicleta, sinó que també han fet altres formats.

S.C: Bé, això només els últims tres mesos. En general, ha estat sempre bici, com a màxim combinant alguns moments amb l'escalada.

En quin moment els ve al cap la idea de començar aquesta aventura?

Eloi Miquel: Això va ser culpa seva...

S.C: (Riu) Sí, jo feia temps que ho tenia al cap, volia marxar i fer un viatge en bici per les millors rutes del món. Li vaig demanar a l'Eloi, primer em va dir que no i al final s'hi va afegir. Era, bàsicament, un moment en el qual se'ns començava a moure alguna cosa per dins, que ens deia que havíem de fer una cosa així encara que tots dos teníem feines que ens agradaven i estàvem bé. Jo soc fisioterapeuta especialitzada en neuropediatria i l'Eloi és enginyer industrial. No era una fugida de res, simplement sabíem que si no ho fèiem d'aquesta manera no podríem viure mai aquesta experiència.

Suposo que tenien alguna experiència prèvia.

E.M: Havíem fet petits viatges, fèiem molts caps de setmana carregant el sac de dormir i el fogonet i començant a viure aquestes petites experiències. Així ens van sorgir les ganes de fer una aventura més gran.

S.C: Havíem competit en ultraciclisme i ens agradava molt la muntanya; en el meu cas, amb els meus pares sempre havíem anat a escalar i per mi estar a l'aire lliure és una prioritat.

"No era una fugida de res, simplement sabíem que si no ho fèiem d'aquesta manera no podríem viure mai aquesta experiència"

Com decideixen l'ordre a seguir en el viatge?

S.C: Vam volar a Sant Diego, als Estats Units, el gener de 2022, i des d'allà vam començar a pedalar direcció sud. L'endemà estàvem passant la frontera amb Mèxic. Vam travessar tota Baixa Califòrnia, Mèxic, Guatemala... Des de Guatemala vam volar a l'Equador, perquè volíem estar a l'època bona als Andes, i llavors vam fer des de l'Equador fins a Ushuaia. Vam fer-ho d'aquesta manera perquè el març de 2023, o sigui un any i un parell de mesos més tard, jo tenia una prova mèdica a Catalunya en la qual em dirien, bàsicament, si podia o no podia continuar viatjant.

Ostres.

S.C: Vam tornar a Catalunya, vam fer la prova i en aquests mesos, mentre esperàvem resultats, vam travessar Espanya i Marroc en bici. Al final tot va estar bé, així que vam tornar a volar al Canadà, on no havíem pogut anar al principi del viatge perquè era hivern. Vam fer el Canadà i els Estats Units. Allà vam fer el que es coneix com el triple crown del mountain bike, que són les tres rutes de muntanya més llargues, per corriols molt xulos. Un cop acabat això estàvem en un punt en el qual vam dir: "Què fem?"

I van decidir continuar.

S.C: Ens quedava Colòmbia, que ens ho havíem hagut de saltar per la prova mèdica. Vam estar tres mesos allà. Després vam tornar uns mesos a Catalunya, ja que necessitàvem eren els diners per pagar-nos uns vols a Nova Zelanda. Vam marxar de nou i allà vam passar-hi tres mesos més.

Un país que, aquí, segurament és més desconegut que la resta que havíeu visitat.

S.C: A Nova Zelanda ja volíem anar-hi quan abans de començar el primer viatge, però no havíem pogut per la Covid. Va ser una sort poder fer-ho. Nova Zelanda és un país que ens va suposar un xoc cultural molt menor en comparació amb els països de Sud-amèrica. Això sí, ens va caldre una gran preparació mental, física i de planificació. L'aventura va ser molt bèstia i sense això no l'hauríem pogut fer, perquè combinàvem dos esports.

"A Nova Zelanda pujàvem les muntanyes i les valls caminant i les baixàvem pel riu, amb el caiac"

Per què?

E.M: Si només haguéssim fet bicicleta ens hauríem perdut una part molt important de Nova Zelanda, la que vam fer en packraft (una mena de caiac). L'illa nord la vam fer cent per cent en bicicleta. A la del sud vam deixar les bicis i vam carregar dues motxilles amb trenta quilos de provisions a l'esquena. Eren uns vuit dies de menjar, i cada deu dies aproximadament havíem de recollir una caixa de menjar que ens havien deixat en llocs perduts enmig de les muntanyes. També dúiem el caiac inflable: pujàvem les muntanyes i les valls caminant i les baixàvem pel riu, amb el caiac. Així vam anar travessant tots els Alps del Sud.

S.C: Uns col·legues ens havien enviat les bicicletes en el punt on s'acabava la zona més alta i salvatge del país. Vam carregar els packrafts a les bicis i vam arribar al mar pedalant i remant.

Sembla que va ser la zona més exigent del vostre viatge de tres anys.

E.M: Es podria dir que sí. Vulguis o no, hem pedalat tant que a nosaltres ens resulta fàcil i no ens costa massa planificar un viatge en bicicleta. I, és clar, allà passàvem d'estar vint-i-quatre hores pedalant a estar-ne vint-i-quatre caminant. Sempre diem que quan pedales la pujada es fa dura, però a la baixada et pots deixar anar, mentre que quan camines has de treballar tant pujant com baixant. És molt més dur. Va ser la nostra primera travessa a peu i van ser vint-i-set dies en total.

S.C: El terreny de Nova Zelanda, a més, és molt salvatge. Allò no és com els Pirineus: no hi ha camins, vas camps a través, tot el dia entre herba i per rius fins a la cintura. Una bestiesa.

Parlant ja, en concret, del vostre projecte de documentals, Wheelprint Stories. Com sorgeix tot això?

S.C: Tot ho hem anat gravant amb càmeres pròpies. No ens volem fer famosos ni fer-nos youtubers, simplement volíem gravar la nostra aventura des del dia 1. És una manera de tenir un record real i gens forçat del que anem fent. També era una manera de mantenir connectats la família i els amics, a qui havíem deixat enrere durant molt temps. Els vídeos són amateurs. Jo duia una càmera de fotos i entre això, els mòbils, la GoPro i un dron...

Sabrien triar el moment més dur de l'aventura?

S.C: A l'Equador ens va caure una tempesta a un lloc que no esperàvem, la previsió meteorològica no era aquesta. Vam agafar una hipotèrmia i ens vam salvar de miracle perquè vam trobar una casa amb uns pastors després d'hores rebolcats entre fang i pluja. A banda, hi ha hagut dies de posar-se malalt, altres tempestes... Però, quan ja has tornat, sembla que borres els moments dolents de la ment. Al cap i a la fi, quan decideixes marxar a viure amb només una bici i un pressupost molt baix ja et mentalitzes que hi haurà dies dolents. Ho has d'assumir i esperar llevar-te l'endemà i que tot vagi millor.

"'Wheelprint Stories' és una manera de tenir un record real i gens forçat del que anem fent"

Quin cim o zona els ha impactat més?

S.C: Jo diria que la zona que presentem al documental, la Puna. Una part de nosaltres va quedar atrapada allà. Sempre ho dic: si hi ha un lloc en el qual somio dia sí, dia també, és la Puna. És un d'aquells llocs on, quan en marxes, o t'hi quedes atrapat o no vols tornar-hi mai més a la teva vida. És molt dur, molt hostil.

Sense fer espòilers abans de la Mostra, però que troben allà?

E.M: És un desert en alçada. Has d'anar-hi aclimatat. Pedalàvem per una zona molt remota, podíem estar tranquil·lament tres o quatre dies sense veure absolutament ningú. Trobes aigua dolça cada tres dies, no hi ha cap lloc on comprar menjar, i has de ser molt conscient de quin és el teu rendiment, del que estàs carregant a la bicicleta i del que et fa falta per a subsistir.

S.C: No hi ha res. Algun animal, algun flamenc, però gairebé res més. És un desert entre 4.000 i 5.000 metres. Vam carregar vint dies de menjar a l'esquena i en vam fer prou, ja que al final vam tardar setze dies i mig.

Han tingut algun problema tècnic?

E.M: Alguna cosa, com un problema amb el fre de la bicicleta a Xile, però res important. Aquell dia pateixes, però, al cap i a la fi, són coses per les quals acabes trobant una solució.

S.M: Això ens ha respectat. Hauria fet molta ràbia que no hagués estat així, perquè tu planifiques i controles fins on pots, però si et ve una tempesta, caus i es trenca la bici... Aquí ja pots fer-hi res.

Després d'estar planificant i administrant al mil·ligram... Pot ser que ara, de nou aquí, ho trobin tot massa fàcil?

S.C: Cent per cent. L'Eloi s'adapta una mica millor, jo ho porto més malament. Em vaig adonar que el que em dona felicitat absoluta és estar a la muntanya.

"Sempre ho dic: si hi ha un lloc en el qual somio dia sí, dia també, és la Puna; una part de nosaltres va quedar atrapada allà"

Tenen alguna aventura a l'horitzó?

S.C: Aquest Nadal anem a pedalar per les Canàries. Més enllà d'això hi ha idees i projectes al cap.

E.M: Hem fet la part oest i Oceania... ens faltaria l'Àsia i Àfrica.

S.C: Es tracta de trobar l'equilibri entre trobar una feina que t'agrada i, quan pots, gaudir de la teva passió, del que més t'omple.