Jordi Gonzalvo, entrenador de futbol: “La pressió del públic de Figueres en el camp del Far ajudava moltíssim a la Unió”

Jordi Gonzalvo Solà (Barcelona, 1947) forma part d’una coneguda nissaga familiar vinculada al món del futbol català, sobretot al Barça. Acaba de publicar el llibre Al compàs de la pilota (Editorial Base). Hi parla de la feina de l’entrenador, amb anècdotes i sense oblidar el seu pas per la Unió Esportiva Figueres en tres èpoques diferents, amb la qual va aconseguir l'ascens a Segona B i el trofeu Nostra Catalunya. El dia 10 de desembre el presenta al Cercle Sport de Figueres.

Ha fet cas al consell de molts historiadors quan avisen que val més escriure la teva història abans no l’escrigui algú altre... Deixar memòria escrita de la trajectòria, l’afició pel futbol i la música...

Bé, més enllà d’una biografia meva, he volgut exposar com és la nostra professió d’entrenadors. És un llegat que jo deixo, però no com un llibre que vulgui demostrar moltes coses tècniques i futbolístiques, sinó simplement com som els entrenadors. I, sobretot, és un llibre molt curt, 140 pàgines, molt fàcil de llegir, però també molt ple d’anècdotes i de frases de personatges històrics, de filòsofs, d’entrenadors, que jo feia servir per aplicar-les en el futbol.

D’aquí ve el doble joc de paraules amb el "compàs" del títol. Vostè es va formar com a músic i amb la música ha entrenat pels camps de futbol del nostre país.

Sí, vaig ser un dels precursors, sí. Però això va ser una cosa que va passar a Figueres, al camp del Far. En Pep Molet, un jugador d’aleshores, en va ser el culpable. Durant un exercici, que era un circuit físic i tècnic per estacions, em va dir, "escolta, deixa’m anar al lavabo" i en sortir, va veure el quarto de megafonia obert i va posar The Rivers of Babylon, de Boney M, a tota pastilla. Ens vam quedar parats i, afortunadament, vaig reaccionar molt ràpidament. Per què? Doncs perquè dic, "mira, en aquest exercici, el compàs, el ritme, ens va perfecte per acompanyar". Allà va néixer la fusió del treball en els entrenaments amb la música.

Mirant la seva trajectòria com a tècnic, el moment clau va ser la primera arribada a la Unió Esportiva Figueres el 1979, el primer compromís important...

I tant, venia de segona regional. Vaig començar amb el segon equip del Sant Andreu. Després vaig seguir a la Salle Bonanova, també, que estava a segona regional. A Figueres van veure que era un element jove amb projecció de futur, em van contractar. Llavors era un pipioli...

En aquella plantilla de Tercera Divisió hi havia jugadors més veterans que vostè i amb una junta, presidida per Emili Bach que tenia ganes de fer un pas endavant.

Sí, i tant. Va ser el meu aterratge al futbol professional des de la banqueta en un gran equip i en un club que era diferent dels que havia conegut abans. Hi havia ambició per pujar i molta pressa per aconseguir-ho, s’havia de fer ja. Vam crear un molt bon ambient i, realment, tinc un record fantàstic d’aquella primera temporada que vam fer un futbol que va entusiasmar la gent. Després, per discrepàncies amb la directiva, no ho vaig renovar...

Era la temporada 1979-1980 i, després, va tornar la 1982-1983. Això vol dir que la seva primera etapa, encara que hagués estat curta, havia deixat pòsit.

Sí, per descomptat. I vam tornar i els hi vaig demanar, si us plau, que tinguessin calma, que les coses s’havien de fer bé, creant un projecte, no per pujar de categoria als tres o quatre mesos, sinó que era qüestió d’una temporada o de dues. I, efectivament, va ser així i vam pujar per primera vegada en la seva història a Segona B, la temporada 1982-1983.

I van guanyar el torneig Nostra Catalunya i van patir un arbitratge nefast, encara recordat, de Fandos González, a la Copa del Rei amb el Valladolid. Ho recorda?

Sí. Però el fet de guanyar la Copa de Catalunya va ser una conquesta meravellosa per mi, perquè jo soc català fins a la medul·la. Allà van començar també moltes de les coses bones que m’han passat a Figueres. Jugàvem en un camp, el del carrer el Far, que podia acollir 4.000 persones, era molt singular, molt particular, amb una gespa natural molt bona i una pressió del públic que també ajudava moltíssim a l’equip. Fins i tot amb la tramuntana, sabíem com jugar. És a dir, a la primera part no ensenyàvem al rival com s’havia d’actuar a favor de vent i, en canvi, la segona, nosaltres practicàvem el futbol que sabíem fer amb el vent a favor, no? Pilota a banda, centrades, segones jugades, rematades a porta des de fora de l’àrea, etcètera, etcètera... Ho sabíem millor que els equips contraris. En Paco Boix, el porter, el dia que feia tramuntana, votava la pilota al punt de penal i el seu xut se n’anava a la plaça de Toros. Allò altra de la Copa del Rei va ser una llàstima.

Va continuar fins a mitja temporada 1984 i després tornaria amb l’equip a Segona A. Tres cops a la banqueta de la Unió, aviat és dit.

Sí, realment amb la Unió Esportiva Figueres he tingut una relació d’insistència. Segurament, com he dit abans, faltava paciència. Teníem moltes urgències, no? Tant a la Segona B com a la Segona A, quan vaig estar-hi.

Quan va començar a fer d’entrenador, de qui va beure els coneixements? Quins van ser els seus referents?

Del meu pare, Josep Gonzalvo, Gonzalvo II. Havia estat jugador, entrenador i directiu del Barça. Tenia la virtut que quan vèiem el futbol al Camp Nou o en un altre lloc, no exterioritzava la seva passió pel futbol, sinó que em deia, "mira, veus, està passant això i passa per això altre". I jo anava absorbint tots aquests conceptes, no com un aficionat, sinó com un professional. I així vaig entendre que m’instruïa moltíssim aprendre així d’algú que tenia molts coneixements i m’ho vaig aplicar com a entrenador. És a dir, veia el futbol possiblement com una altra cosa, que era com una partida d’escacs, que dic jo en el llibre.

Des de fa anys, l’hem pogut seguir a TV3 com a comentarista de partits, al costat de Jordi Sunyer. Quina diferència podíem destacar entre el futbol dels anys vuitanta i noranta amb el d’ara? I com era el futbol que vostè defensava?

La capacitat física. Abans no hi havia tanta qüestió física, tant ritme com pressió... Els bons eren bons. Jo sempre he sigut un amant de la capacitat ofensiva del meu equip. Ja sigui en curt, en llarg, en posició, amb atac massiu, quan havies de replegar-te, etcètera, etcètera, Les meves idees sempre anaven encaminades a dir-li al jugador: "Mira, veus, la porteria contrària està allà, ves-hi".

La Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, una de les darreres grans llibreries que queden a la capital catalana, va acollir la setmana passada la presentació d’un treball molt especial, Al compàs de la pilota, signat per un personatge no menys especial: l’exjugador, entrenador i comentarista esportiu Jordi Gonzalvo Solà. L’acte va ser conduït pel seu company de retransmissions televisives de TV3, Jordi Sunyer i va reunir un bon nombre de cares conegudes, començant pel seu germà Josep Maria Gonzalvo i per un bon nombre d’exjugadors blaugranes o d’altres equips catalans, entre ells Carles Reixach o l’actual director esportiu del Girona, Quique Carcel. La introducció va anar a càrrec de l’editor Santi Sobrequés, el qual va reconèixer que el nivell "d’autoexigència" de l’autor a l’hora de fer les coses els havia permès treure a la llum un llibre de qualitat que sobresurt dels paràmetres esportius.

Parlar de Jordi Gonzalvo és fer-ho també d’un dels personatges singulars de la història de la Unió Esportiva Figueres, ja que en va ser entrenador en tres etapes diferents. El 1979-1980, amb l’equip de Tercera Divisió, jugant al camp del Far, va substituir Emilio Aldekoa i va acabar l’exercici deixant l’equip en tercer lloc. No es va entendre amb la junta d’Emili Bach i no va renovar. Després vindrien Josep Seguer i Ignacio Martín Esperanza, amb el qual la Unió jugaria, sense èxit, la promoció a Segona B. El retorn de Jordi Gonzalvo es va produir el 1982 i l’ascens va arribar el 1983, havent guanyat el trofeu Nostra Catalunya i patint una actuació arbitral nefasta de Fandos González a la Copa del Rei amb el Valladolid. En el debut a Segona B van ser quarts i el van destituir l’any següent amb l’equip vuitè classificat. El va rellevar Pepe Pinto. Jordi Gonzalvo va tornar, aquest cop a Vilatenim i amb l’equip a Segona A, la temporada 1988-1989, sense poder acabar-la.

Jordi Gonzalvo i Jordi Sunyer seran a Figueres el pròxim dimecres, 10 de desembre, per presentar Al compàs de la pilota, en el Cercle Sport, a les 18.30 hores. Els acompanyarà l’alcalde i exjugador de la Unió Jordi Masquef.