David Costa, l'exfutbolista del Figueres que ara corre ultramaratons

Continua amb la mateixa passió amb què es passava hores i hores a la pista del Carrer Cervantes de Palamós i que li va servir per adquirir un do especial. Un talent diferencial sorgit del futbol de carrer que li van permetre tastar la Segona B amb el Figueres, i competir a un nivell notable a Tercera uns quants anys entre FE Figueres i Palafrugell abans de convertir-se en el pal de paller del Llagostera. I tot, sempre, amb un somriure a la boca. Un esperit lliure, un estat alegre perenne que li permetia saludar els àrbitres amb un «quina bona olor que fas avui» o fer rebotir de riure els seus companys al vestidor amb un reguitzell d’acudits inacabable. Una felicitat que manté ara, amb 44 anys, quan despatxa a la botiga d’electrodomèstics familiar i, sobretot durant les curses en què participa. Perquè sí, David Costa (Palamós, 1981) és ara corredor de grans distàncies i fa quinze dies va ser un dels escollits que va acabar la Salomon Ultra Pirineu, després córrer 100 km. durant dinou hores a 6.000 metres. «Al·lucino mandonguilles amb el que faig». És feliç i ho viu amb la mateixa «passió» amb què es feia un tip de fer gols durant la seva etapa de futbolista. Una carrera que va començar a la Salle Palamós, Bons Aires i EF Sant Feliu en l’etapa de formació i va continuar al Gramenet B, Vilartagues, FE Figueres (2001-05), Figueres (02-04), Palafrugell (05-06), Llagostera (06-15, entre primer equip i filial), Mont-ras i Calonge. Gairebé vint anys rere una pilota i 298 gols després, va penjar les botes per centrar-se en les curses. De mèrits no n’hi manquen, però no té cap mania a l’hora de dir que «he estat un pelacanyes del futbol, però m’ho he passat molt bé».

Despreocupat i un punt inconscient, Costa jugava a futbol perquè s’ho passava pipa. Ho feia al Bons Aires rapat al zero i amb el 9 a l’esquena en honor a Ronaldo Nazario i a l'EF Sant Feliu. Tant que va refusar el Vilobí i algun altre equip per continuar gaudint al costat de casa. Sí que va acceptar una proposta del Gramenet, llavors un dels clubs potents de Segona B, per jugar al filial. «Vaig fer la pretemporada amb el primer equip amb Paco Martínez Bonachera. Anava amb cotxe amb Tito Vilanova que jugava al primer equip», recorda. Tanmateix, què hi feia a Santa Coloma de Gramenet un vailet de divuit anys, amb la moto i els amics a Palamós? «No era per mi allò». Al cap de mig any se’n va tornar malgrat no haver fet mals números. «El Vilartagues em va fer una oferta irrebutjable per jugar a Segona Regional». A partir d’aquí, Salamero el va tornar a reclamar, aquest cop, pel Figueres, per jugar al filial, la Fundació. S’hi estaria quatre temporades farcides de gols i èxits com els ascensos a Primera Catalana i Tercera Divisió. I també el debut a Segona B amb el primer equip. Dotze partits va jugar-hi . «Vaig marcar contra el Burgos i també a l’antic Lluís Sitjar contra el Mallorca B. El porter era en Moyà i per ells va marcar en Víctor Casadesús», recorda com si fos ahir. Mai va poder consolidar-se a un Figueres superprofessional. «Era jove i no em cuidava al cent per cent. No duia pas mala vida, simplement ni mirava l’alimentació ni anava al gimnàs, ni res d’això que ara es mira tant. Em passava les tardes passejant per Figueres o treballant a Miquel Alimentació», recorda. Admet que va tenir «una bona època a Millenium» on fitxava sempre que el primer equip no el convocava. «Em bevia un Red-Bull. Com a molt dos. Mai he tingut vicis dolents», diu.

Després de refusar un parell de cops el Palamós «perquè el projecte i les condicions», no el convencien va aterrar al Palafrugell de Francesc Cargol a Tercera, on va fer quinze gols. Una xifra que feia pensar que continuaria a Palafrugell o trobaria algun equip punter de la categoria. El que va fer, per contra, va ser baixar-ne dues per acceptar l’oferta d’Oriol Alsina i jugar a l’antiga Regional Preferent amb el Llagostera. «Volia un pal de paller conegut per al seu projecte i que portés gent. Jo era un reclam. Després van venir Palomeras, Casagran ... gent del meu entorn», recorda el primer galàctic del Llagostera. Amb Alsina tenen una relació de pare-fill futbolístic. Tant és així, que quan el club va pujar a Segona A, li va oferir tenir fitxa del primer equip. Ho va rebutjar. Estava bé al filial per compaginar-ho amb la feina, la família i la resta. «Jo jugava per passar-m’ho bé. N’hi havia molts que vivien del futbol i em feien patir quan provava una sotana i sentia que em deien ‘David no perdis aquí eh!’». Aquell súper Llagostera va passar de Preferent a Segona B amb unes plantilles «bestials» fetes amb els «millors jugadors» de les comarques gironines. L’animador d’aquell vestidor era, és clar, Costa. «Quan ens ajuntàvem amb l’Ivan Portolés, allò era un festival. Érem com nens de catorze anys... I a l’Oriol (Alsina), deixa’l anar també», diu tot recordant la vegada que el tècnic es va treure la samarreta en l’afegit d’un partit a Manacor i va entrar fins al mig del camp tot cridant «‘és així com es perd temps, collons!’».

És David Costa. Geni i figura. Un nom il·lustre del futbol gironí les darreres dues dècades que, amb 44 anys, ha canviat. Bé, no. S’ha transformat en un runner. «Em sento de fàbula. Fins ara només em coneixia els camps de la província. Ara he voltat per Eivissa, Formentera i, sobretot Menorca, que em té el cor robat. N’estic enamorat i hi vaig molt sovint. El següent repte és fer la volta a l’illa: 185 km. «No busco temps ni reconeixements. Només ser finisher i ser feliç». I aquest «futbolista que corre» ho és fent quilometrades.