Arseni Comas: “El millor que vam fer amb en Pere Gratacós va ser no espatllar Messi”

Arseni Comas (Sant Gregori, 1961) és un mite del futbol gironí. Exjugador i exentrenador del Figueres, Girona i Barça B, recentment va ser distingit amb la Medalla de l’Esport per premiar la seva trajectòria. Sobretot vinculat a la Unió, on va arribar a disputar les semifinals de la Copa del Rei contra el Deportivo la temporada 2001-02, també ha destacat a la banqueta per ascendir els gironins de Primera Catalana a Tercera Divisió el curs 1998-99 i dirigir Leo Messi, el millor del món, sent testimoni del salt de l’astre argentí al primer equip blaugrana l’any 2004. Als tres clubs, ha fet tàndem sempre amb el besaluenc Pere Gratacós. En l’actualitat, continua vinculat a l’entitat blanc-i-blava i s’ha engrescat amb el projecte del desenvolupament del femení "ajudant desinteressadament perquè m’ho passo bé".

"Amb la Maria Cruset, hem aconseguit que el futbol femení tingui una mica més de protagonsime ja que fins ara estava desangelat. Hem creat més equips dels que hi havia. S’està començant. Amb ella i l’esforç de la Unió, podem fer un femení maco. El masculí el porta en Raül (Agné) i ho fa molt bé. Jo saben que hi soc pel que faci falta", diu l’Arseni. Al Figueres, hi ha fet de tot: jugador, entrenador, scout, analista, segon entrenador, director esportiu, futbol base... "Si no és tot, ho és pràcticament. Sempre hi he estat", apunta.

Comas va fitxar pel Figueres el 1989, procedent del Logronyès de Primera Divisió, per formar part de l’etapa de la Unió a Segona A i va disputar la fase d’ascens a Primera la temporada 1991-92 amb els blanc-i-blaus. "Quan vaig venir aquí tenia 27 anys, que en el futbol és una edat avançada, i va anar molt bé fins que vam baixar de categoria el 1993, llavors va costar una mica més però vaig continuar al club. Al Figueres m’ho vaig passar molt bé. Va ser una llàstima l’oportunitat que vam tenir per pujar a Primera, crec que no ho vam aconseguir per culpa nostra perquè ho teníem fet. No vam ser prou madurs en aquell moment, tot i tenir un equip per pujar i un entrenador (Jorge d’Alessandro) que ens havia portat molt bé. Mai sabrem què hauria pogut passar si el Figueres hagués pujat a Primera", comenta. L’espina, encara la té clavada al cor.

El seu pas pel Figueres va servir d’excusa per tornar a casa i no moure’s. "La meva família és aquí. Els meus pares són de Girona i la meva dona de Granada, però em va acompanyar. Me la vaig emportar -bromeja-. Ens vam conèixer quan el Barcelona em va cedir al Granada (1982-83). Recordo que va ser un any molt maco perquè, a part de pujar de Segona B a Segona A, la vaig trobar a ella", explica emocionat.

Una altra persona que ha estat al seu costat és Pere Gratacós: "La meva vida esportiva ha estat lligada a ell. De jove, quan vaig firmar pel Barça, en Pere estava al filial i, a part de jugar junts, vam anar a viure en un pis. Ens vam tornar a trobar al Figueres i després vam continuar lligats al Roses, Girona, Barcelona... Al Roses i Girona, jo feia de jugador i segon entrenador i ell era l’entrenador. A Barcelona, ja no vaig fer de jugador tot i que és el millor -riu-. Vam tenir una etapa molt maca amb Sergio García, Messi... Una sèrie de jugadors molt interessants i molt bons que van arribar a Primera". Tant, que l’argentí continua sent el millor de tots els temps. "El millor que vam fer va ser no espatllar-lo. Ell era un jugador molt jove, tenia 17 anys, i era una passada perquè tenia caràcter, però era molt normal, discret, gens estrident. Venia al vestidor, s’asseia, escoltava, sortia a entrenar i anava fent tot el que li demanaves. Quan xerràvem, sovint m’hi fixava, perquè estava parat per processar el que havia de fer i com fer-ho millor. I això que ja ho feia molt bé! A vegades, s’enfadava quan li posaves algun jugador que no acabava de tenir el seu nivell i no sortien els exercicis. En Pere pensava constantment qui li podíem posar", rememora.

Entrenar Messi és una cosa que el fa sentir orgullós, com tantes altres. En el record, i en el present perquè "no ho ha fet ningú més a Segona B", queda la Copa "increïble" amb la Unió: "Va ser el moment més semblant a l’etapa de jugador que he reviscut. Aquella pressió, tensió, no dormir... Contra l’Osasuna, Còrdova i Depor van ser uns dies difícils de descriure. Vaig tornar a tenir el cuc".

Arseni Comas expressa que "tinc molts companys que quan van acabar la seva carrera com a jugador, van deixar el futbol tallant tot el contacte sense veure’l gairebé ni per la tele. La veritat és que jo mai". És la seva passió. "He estat a molts clubs. També vaig treballar per una acadèmia de Qatar i Senegal... El futbol ha sigut la meva vida. Sempre he estat lligat al futbol. Tinc la certesa que el jugador o l’entrenador quan està en un club ha de donar-ho tot com si estigués al Barça o el Reial Madrid. Així ho vaig sentir quan vaig estar al Cabanes amb el meu fill Àlex. Cal ser conscient que hi ha una afició, petita, gran o mitjana, identificada a uns colors. Tan és si cobres 300 euros, 8.000 o un milió... A tu t’ha de ser igual per implicar-te al màxim. Si no, no ho facis", reflexiona. 

Subscriu-te per seguir llegint