"Vaig decidir recaptar uns 5.000 euros, un per cada quilòmetre que recorregués"

El rosinc Juan Hornos és el president del Club Ciclista Roses. Enmig de les seves jornades de passió per la bicicleta hi sol incloure algun repte extrem. L'últim l'ha completat aquest passat mes d'agost. Ha estat una volta sencera pel litoral de la península Ibèrica, en una prova divida en vint-i-dues etapes recorregudes en vint-i-quatre dies. Un total de 5.200 quilòmetres. L'aventura ha tingut una objectiu benèfic: ha recaptat uns 5.500 euros per a la Fundació Roses Contra el Càncer, que es destinaran a la recerca i a la lluita contra la malaltia. Hornos ha completat l'extrem desafiament al costat de la seva dona, Anna Gómez.

Abans de res, felicitats pels dos reptes aconseguits: la volta a la península Ibèrica i l'objectiu de recaptació.

Això ha estat molt bèstia, i això que no les tenia totes. Havia fet altres coses bèsties, soc de fer reptes extrems, però no tenia ni idea de com aniria una cosa així.

Com va la recuperació després de tants quilòmetres?

És dur, no sabia que ho fos tant (riu). Cada cop que m'assec al sofà em quedo adormit. Però bé, vaig recuperant. Aquesta setmana la dedicaré tota a això.

D'on va sorgir el projecte?

Soc ciclista i, com he dit, m'agrada fer reptes d'aquesta mena i anar al límit. Cada any faig alguna cosa. En els últims dos anys he tingut diversos casos de càncer a prop, en amics i a la família, i vaig pensar a ajuntar un d'aquests reptes amb el fet de donar un cop de mà a aquesta causa. L'estiu passat vaig començar a donar-hi voltes, fa uns deu mesos vaig pensar aquesta idea i ja vaig començar a preparar-ho tot.

Ha dut un entrenament específic de cara al repte?

Sí, quatre o cinc mesos abans ja vaig encarar-me més en el repte, encara que surto en bici durant tot l'any. Em va anar bé, perquè no em vaig cremar massa i va ser com si simplement continués l'entrenament un cop ja estava fent les etapes.

"En els últims dos anys he tingut diversos casos de càncer a prop, en amics i a la família, i vaig pensar a donar un cop de mà a aquesta causa"

I l'aspecte solidari, com el va preparar i gestionar?

Vaig parlar fa mesos amb l'Associació Roses Contra el Càncer. Em vaig moure jo mateix, vaig trobar per internet la fundació migranodearena i vaig parlar amb ells. Allà tenen registrades tota mena d'associacions i tu pots triar amb quina vols col·laborar. És un sistema genial, funciona perfectament. Jo vaig decidir que intentaria recaptar un euro per cada quilòmetre que recorregués, uns 5.000 en total. Va ser un eslògan molt xulo. Ara bé: pensava que no hi arribaria, era inimaginable.

En el seu cas, ha tingut despeses importants?

A mi m'hauria agradat gestionar millor aquest aspecte. M'ho he pres com un capritx meu, com una mena de vacances, i tot i que vaig fer un pressupost per trobar algun espònsor per les meves despeses, al final no vam poder fer-ho. Ens n'hem anat a uns 2.500 euros entre la meva dona i jo, els dos que viatjàvem. Pensa que van ser vint-i-quatre dies dormint en càmpings, a uns quaranta euros per nit, sumant els àpats, la gasolina del cotxe... M'hauria agradat buscar un espònsor amb més temps. Ja ho sabré pel pròxim cop (riu).

Es va trobar amb alguna dificultat especial durant el trajecte? En el seguiment que ha anat fent per Instagram ha explicat alguna etapa especialment difícil.

Tenint en compte la dimensió del repte, ens hauríem pogut trobar amb molts més problemes. Estic molt satisfet perquè puc dir que només he tingut tres dies molt dolents. Dos d'aquests van ser per l'aspecte físic i mental; un d'ells va ser a Sanlúcar de Barrameda, on vam arribar als 48,8 graus fent dotze hores de trajecte. Vaig haver de córrer vint-i-quatre quilòmetres dels vint-i-vuit que tenia una platja, tot carregant la bici. No hi havia ni carreteres ni camins i només tenia dues opcions: o creuar la platja i arribar a Sanlúcar, o agafar la carretera i anar fins a Sevilla, fet que suposava uns cent cinquanta quilòmetres més. Vaig decantar-me per la primera opció i va ser molt dur. Després, passant per Almería, va ser el segon dia de moltíssima calor. El tercer dia complicat va ser quatre dies abans d'arribar a Roses. Vaig tenir una caiguda després que la roda de la bici rellisqués amb el raïl d'un tramvia. No em vaig fer mal, però vaig doblegar el canvi de marxes i vaig deixar mig trencat el mirall retrovisor. Vaig trucar a un mecànic de la zona que, per sort, tenia les peces, i l'endemà vaig pedalar com vaig poder fins allà i em van reparar els problemes.

"Havia fet altres coses bèsties, soc de fer reptes extrems, però no tenia ni idea de com aniria una cosa així"

Han pogut aprofitar per conèixer les zones per on heu passat?

No tant com podria semblar. Pensa que sortia cada matí entre les sis i les set i arribava al càmping ja cap a les set del vespre. Després ja era dutxar-me, canviar-me, sopar i anar a dormir per tornar a aixecar-me a les cinc del matí. Només vam poder fer alguna visita més durant els dos únics dies complets que vaig descansar.

Com ha portat la seva dona la tasca d'acompanyant?

Hem fet molt bon equip. És increïble perquè ens ho hem fet tot molt bé. Ella en alguns moments ho ha portat malament i potser li ha vingut molt gros tot això, però sempre ha estat allà.

Ella no ha pedalejat, però la quantitat de quilòmetres que ha fet amb el cotxe...

Sense el que ha fet ella, de la manera que ho hem plantejat, no hauria estat possible. Si en comptes de vint-i-quatre dies ho fas en quaranta llavors és una altra cosa, però d'aquesta manera, fent una mitjana de 233 quilòmetres diaris...

En l'última etapa, prop de l'arribada, el va venir a buscar un grup de companys del Club Ciclista de Roses.

Sí, em van venir a buscar a Tossa de Mar. Vaig quedar sorprès, en van venir tants, tots amb el mallot rosa del club... Em va ajudar molt a arribar, estava veient casa meva i ho feia al costat de la meva colla.

No s'ho esperava?

Home, sempre tens alguna sospita. Hi havia massa silenci, això m'estranyava (riu). Però sí que no m'esperava que vingués tanta gent.

I en el moment de l'arribada a Roses, què va sentir?

Hi havia familiars, altres amics ciclistes, la gent de la Fundació Roses Contra el Càncer... Allò sí que no m'ho esperava, veus.

És moment de recuperar, però li ha vingut al cap, entre pedalada i pedalada, algun altre repte futur?

La veritat és que encara no. Durant el trajecte només pensava a anar fent passes endavant per arribar a casa i, llavors, poder descansar. Sí que continuaré sortint en bicicleta com sempre, perquè és la meva vida, però de cara a l'any que ve ja veurem.

Mirant enrere, havent completat els 5.000 quilòmetres... Ho repetiria?

Sí, i tant. Ara encara tinc més clar que sí, perquè ara sé que soc capaç de fer-ho.