La petita gran victòria de l'Esportiu Ventalló

"És una història llarga, però es pot explicar molt curta. Vaig anar de Gàmbia a Senegal, de Senegal a Mali, de Mali a Algèria, d’Algèria a Líbia i a Líbia vaig agafar la pastera per venir a Europa", assegura Sulayman Tambedou (Bijilo, Gàmbia, 1992); jugador del Club Esportiu Ventalló. Recorda que a la pastera eren 114 persones quan van sortir i 114 persones quan van arribar. Al mig del mar va néixer un nen i al mig del mar va morir un home: "Alguns volien llençar el cos al mar, però hi havia un senyor que va dir que no".

Diu que ell no va passar massa por a la pastera perquè és fill de pescador i coneix bé el mar. El seu pare tenia una barca petita de rems i moltes tardes anava a ajudar-lo. "He viscut experiències més dures que la pastera", recalca. Va ser pitjor el camí fins a Líbia. "És molt dur. És molt, molt dur. La meva dona a vegades em diu que escrigui un llibre del camí, però no m’agrada gaire parlar-ne. Són coses que no m’agrada explicar. Hi ha moltes coses molt desagradables. És molt dur". Hi ha imatges clavades al cervell. Inesborrables. Parla de dones embarassades violades i de crueltat dels traficants. "Si algú no tenia diners per pagar els cremaven. Agafaven un plàstic, l’encenien i deixaven caure unes gotetes de foc sobre la pell perquè la gent patís i truqués a la família i paguessin", diu. També recorda veure molta gent morta al desert, de camí al Mediterrani. "Moltíssima". I continuar caminant. Van creuar la frontera d’Algèria a Líbia un dia a la 1 de la matinada corrent. I mentre corrien anaven topant amb cossos sense vida.

Va acabar a Itàlia, a Sicília. El 9 de setembre de 2016. Un cop a terra va demanar un telèfon per trucar a casa. S’havia après de memòria el número del seu pare. La seva família es pensava que era a Líbia. Havia marxat sol de casa per perseguir "una bona vida". "El meu objectiu era anar a Líbia, però allà hi havia molts problemes i vaig veure que l’única sortida que hi havia era entrar a Europa, a Itàlia", apunta. Va pujar a la pastera sense poder avisar als de casa. "Jo volia anar a Europa, però quan entres al mar no saps on és Europa, en quina direcció", diu.

Va ser tres anys a Itàlia i el dissabte 14 de setembre de 2019 va arribar a Catalunya en tren. Un amic li va dir si volia venir perquè començava l’època de recollir pomes. "Li vaig dir que sí, que venia dos o tres mesos per provar-ho i si veia que estava bé em quedava i si no tornava a Itàlia", continua. Una o dues setmanes abans de marxar va conèixer la seva parella actual. Es diu Mariela Riera (Ventalló, 1988) i és una de les impulsores del Club Esportiu Ventalló, que es va posar en marxa amb l’inici del curs 2023-2024. Fa dos anys.

Van pintar el camp i ara torna a tenir vida. Ventalló, un petit poble l’Alt Empordà que no arriba als mil habitants i que es va dessagnant per la pèrdua de població i de recursos com tants altres, s’havia quedat sense equip de futbol ja feia molt. En aquest context un grup de gent encapçalat per la Mariela i Maria Sey es va arremangar per crear un club amb la vista posada a les persones migrades, aprofitant el potencial del futbol com a eina per la inclusió social i la integració per sembrar oportunitats i esperances. "La majoria van de la feina a casa i de casa a la feina perquè estan sols i no es relacionen amb ningú. La idea era intentar que surtin de casa, que tinguin un punt de reunió, una xarxa i que coneguin gent i coneguin pobles", apunta Riera.

La plantilla està composta bàsicament per joves de Gàmbia i Senegal que treballen al camp, però ja hi ha tres jugadors nascuts a Catalunya sense arrels africanes. L’Abdon, en Josep i en Nil. És un dels èxits del projecte. "No és un equip tancat. És un equip del poble obert a tothom que vulgui", diu. Ja tenen deu o dotze socis del poble i la temporada que ve seran més.

Han patit el racisme. "A vegades soc al camp i penso: ‘Hòstia puta, que dolentes podem arribar a ser les persones’. L’any passat a la Pera hi havia uns avis cridant-nos: ‘Marxeu d’aquí. Marxeu al vostre país’". Somriu: "Un dels nostres jugadors li va dir: ‘Senyora, jo parlo set idiomes. Vostè quants en parla?’". Han escrit més d’una vegada al comitè d’àrbitres per reclamar arbitratges normals perquè estan farts de veure que no se’ls aplica el mateix criteri que a la resta: "Un dia vam anar a un camp i com que l’àrbitre era negre ens deien que l’havíem portat nosaltres. També hem sentit coses com: ‘Això durarà quatre dies perquè aquests negres no aguanten res del que fan’". "Els jugadors han d’escoltar coses horribles. Horribles. Hi ha gent molt i molt dolenta. Els han dit de tot. Monos, que juguen com bèsties, que si volen pernil. Moltes coses", accentua."És normal, no ho sé. Són coses que no es poden canviar i t’hi has d’adaptar i ja està", diu en Sulayman amb la resignació de qui ja s’ha rendit en aquest sentit. Però aviat recupera el somriure. El 4 de maig el Ventalló va conquerir la primera victòria de la temporada, després de dos empats i 25 derrotes amb resultats tan durs com un 7-0, un 8-2, un 9-0 o un 11-4. 127 gols en contra en 28 partits. Van guanyar el derbi contra L’Armentera per 3 a 2. L’equip acabarà cuer al grup 2 de Quarta Catalana. Però importa poc. Hi ha coses més importants.

Tambedou assegura que amb el Ventalló gaudeixen del futbol i coneixen gent, socialitzen. "A vegades sortim a caminar o a comprar amb la meva dona i et trobes gent rivals del futbol i parles una mica. ‘Hola, com estàs, com va el futbol?’". Recalca que amb el Ventalló la vida és millor. Quan va aterrar a Europa era del Chelsea. Ara és del Chelsea i del Ventalló.