Miquel Àngel Salas: "No sabia ni on era Figueres i m’hi vaig quedar nou anys"

A principis de febrer, Jan Miquel Salas i Franch va debutar a Primera Divisió amb el Mallorca al camp de l’Atlètic de Madrid. Nascut a Sabadell l’agost del 2005, amb tres mesos va seguir els pares cap a Ses Illes per instal·lar-se i criar-se a Binissalem. Allà, ha fet camí al planter del Mallorca fins a estrenar-se a la màxima categoria amb 19 anys i fer estarrufar i botir d’orgull com mai el seu pare, Miquel Àngel Salas (Binissalem, 1972). El petit Salas no és empordanès, però podríem dir que va ser encarregat a l’Alt Empordà. "Vam enviar la carta des de Figueres", riu el pare, que va deixar empremta a la Unió durant vuit temporades en dues etapes (1994-99 i 2001-04) i també va passar pel Peralada (2004-05). El cor de Salas té una part de gironí i no se n’amaga. I això que quan va aterrar per primer cop no sabia ben bé on venia. "El dia de la presentació vaig confessar que quan em va contactar el Figueres vaig haver de buscar en un mapa on parava. Coneixia el club perquè havia estat a Segona, però no sabia ubicar ben bé la ciutat", revela. Un cop situada la ciutat i instal·lat a la zona de l’Aigüeta, l’idil·li de Salas amb Figueres va ser total. Va defensar la samarreta amb passió i partir-se la cara pels colors uns quants cops. "Jo venia del Balears i em vaig trobar un club amb una estructura autènticament professional. A més a més, l’afició era encantadora i vaig fer-hi amics per tota la vida com Arnau Sala, Raül Agné, Oronoz...". Figueres li va canviar la vida, però l’amor el trobaria un centenar de quilòmetres més avall, a Sabadell. Va ser durant el parèntesi de dos anys en què va acceptar una oferta del Terrassa convençut per Alfons Muñoz abans de tornar cap a Figueres aparellat ja amb la Mercè. De fet, en l’any del Peralada, la seva dona cursava estudis de Magisteri a la Universitat de Girona ja embarassada d’en Jan. "A les darreres classes del curs, ja portava un bombo que Déu n’hi do! No podia gairebé ni caminar", riu.

A Vilatenim hi va viure de tot. Algun disgust com els dos play-offs d’ascens a Segona A perduts el 1996 el 1997, moltes anècdotes i, sobretot, alegries. La més gran, sens dubte, la trajectòria a la Copa del Rei de la temporada 2001-02 en què el Figueres va eliminar Barça i Osasuna i va arribar a les semifinals contra el Deportivo de la Corunya. De fet, ell va ser l’únic jugador d’aquell equip que va disputar tots els partits de Copa de titular i tan sols es va perdre uns minuts a Còrdova perquè el va en expulsar i a Corunya, per una lesió a la primera part. "A Novelda va ser molt dur, amb el camp enfangat, recordo. Després contra el Còrdova havíem guanyat 0-2 allà i a casa vam jugar amb sistema ultradefensiu que ens va anar molt bé i vam passar". Del dia del Barça recorda que Pepe Reina va entrar al vestidor gironí al final del partit a felicitar-los per la classificació. "Ell era molt jove i em va caure bé". 

Alfons Muñoz, Pere Gratacós i, sobretot, Francisco López són alguns dels entrenadors que més calar en Salas. També ho va fer Xavi Agustí, els mètodes del qual eren desconeguts i desconcertants per a un mallorquí com ell. "Era un personatge especial, però amb ell entràvem al play-off", diu abans de començar a explicar anècdotes made in Xavi. "Una vegada, un divendres ens va fer pujar i baixar les escales de Vilatenim i, com que vam guanyar el partit del cap de setmana, vam estar un mes repetint-ho. I funcionava, perquè anàvem guanyant! Llavors recordo també un cop que el conductor del bus es va perdre per anar a Manlleu. Vam guanyar 1-5 i llavors, al desplaçament següent, va fer perdre’ns expressament per si es repetia el resultat. També era molt aficionat al tema de les bruixes. Un cop a Jaén, al play-off, va anar amb una que li va dir que el partit seria d’1-0 o de 0-1. I va fer anar Embela a dibuixar un 0 a la banqueta del Jaén i un 1 a la nostra. Coses seves...", riu. 

A banda de la Copa, Salas també guarda un gran record d’un partit de Copa Catalunya a Vilatenim contra el Barça en què va tenir "l’honor" de marcar Romario. "Vaig marcar dos gols i vam passar per penals". Quin tipus de central era Salas? "M’agradava jugar i tenir la pilota i ho feia prou bé. A més a més, feia molts gols d’estratègia, en bona part gràcies a Manu Muñoz, el llançador. Ara bé, quan no teníem la pilota, esperava els davanters d’una manera que ara no està permesa. No era violent; era agressiu", diu el mallorquí que després de Peralada encara va jugar al Binissalem i al Balears, on es va retirar "en llitera" perquè es va trencar els lligaments en el darrer partit. 

La Segona A se li va resistir sempre. Tant amb el Figueres com el Terrassa, que va pujar l’any després que se n’anés. A més a més, també va rebre i refusar propostes del Nàstic i clubs valencians perquè a Figueres hi tenia "estabilitat". Fins i tot compaginava els entrenaments amb hores a l’Assessoria Teixidor, aprofitant que havia estudiat Graduat Social. Els estudis "sempre" els va prioritzar, encara que va mamar de petit el món de l’hosteleria. "La meva família sempre ha tingut restaurants de platja. De fet, podria dir que vaig néixer pràcticament a la sorra de Calvià. Sortia de casa i era a la platja". Ara, amb 52 anys, gestiona, amb el seu germà, tres locals: Brisas, Es Racó i la Cafeteria París. "Vaig tranquil, però sempre al peu del canó a la feina i, quan és temporada alta, faig hores i hores".

Via: Diari de Girona